Josep Maria Murgades Barceló (Reus, 1951) és catedràtic emèrit de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. Especialista en el Noucentisme i editor filològic d’autors com Pompeu Fabra i Eugeni d’Ors, va ser fundador i codirector de la prestigiosa revista Els Marges. Profund coneixedor de la cultura alemanya, ha traduït obra de Kafka, Goethe, Thomas Mann i Thomas Bernhard, entre d’altres.

Home a contra-corrent, ara farà gaudir els lectors amb un llibre sorprenent, Per la vida es perd la vida, que subtitula així: "Aforismes. Adiaforismes. Marginàlia". L'obra, de verb colpidor, és editada per Pagès i forma part de la col·lecció Argent viu, que dirigeix la filòloga i editora Carme Vidalhuguet.

Diu que el títol del llibre és paronímic. Què vol dir paronímic?
Paronímic és una figura retòrica d’allò més habitual que consisteix a posar dues paraules de significat diferent però fonèticament semblants. Per exemple: "Després de la festa, la pesta". 

El títol és Per la vida es perd la vida. Què vol dir?
En català, a vegades hem dit que no hi ha coca que no costi un pa. El fet de voler viure comporta un preu. Vol dir que no plou res del cel i cal fer sacrificis. 

En les primeres paraules del llibre cita Eugeni Xammar quan deia que les seves memòries eren una claudicació i que vostè se sent igual. Per què?
Com a filòleg, m’he passat bona part de la meva vida editant textos d’altri, de l’Eugeni d’Ors a Pompeu Fabra. Ara, en canvi, em dedico a produir la meva pròpia mercaderia. Segueixo aquí una frase d’origen alemany que diu que “he crescut sobre la meva pròpia femta”. La meva femta m’ha fet d’adob. 

"Destrueix-te: gosa conèixer-te". Escriu sense contemplacions envers vostè mateix. 
Aquests aforismes més autodestructius els incloc en el primer apartat, titulat Contra quemcumque ego, volen tenir una funció autocorrectiva i posar limitacions al propi ego. 

El fet de posar els títols del llibre en llatí ja és una declaració d’intencions?
A veure, tan així no, però en un moment en què es fa servir l’anglès per a tot, he volgut recordar que la nostra gran llengua de cultura originària és el llatí. És una llengua encara a tenir en compte.

Però té vostè la mala jeia de no posar-hi la traducció.
No, però un lector pot mirar a internet i ho tradueix de seguida.   

Hi ha un capítol dedicat a la història, on escriu que “saber història significa tenir consciència que tot allò ja esdevingut pot tornar a repetir-se. Només canvia la circumstancialitat cronotòpica; però l’essencialitat dels fets és d’una recurrència tota eleàtica”. Per cert, què és això d’eleàtica?
A la Grècia antiga van sorgir dos grans corrents, el que encarna el presocràtic Heràclit, que sostenia que tot canviava, la realitat és canviant. Parmènides, en canvi, de l’escola d’Elea i d’aquí eleàtic, deia el contrari, que qualsevol canvi era pura aparença. 

I vostè amb qui està?
Depèn. Imaginem una colla d’amics que, abans del mòbil, fan una calçotada i s’ho passen d’allò més. Però ningú ha pensat en una càmera fotogràfica per immortalitzar aquell moment que no tornarà mai. Heràclit ho viuria com un moment irrepetible. Parmènides, en canvi, ens diria que en el fons sempre serà el mateix, malgrat els petits canvis que pot haver, el nombre de calçots o l’absència d’algú. Les injustícies que vivim en un moment determinat han passat sempre. Tots dos tenen la seva raó. 

Quan parlem del retorn de l’extrema dreta estaríem parlant d’això, també. 
Ara tothom parla de feixisme, que és una mica abusiu. Però de sortides autoritàries per part d’autòcrates sempre n’hi ha hagut. La concepció de Parmènides ajuda a relativitzar això. El que veiem ara pot ser una cosa monstruosa, però no és la primera vegada que ha passat.   

Assegura en el llibre que és un greu error recurrent de l’esquerra deixar en mans de la dreta el concepte d’elit.
N’estic convençut. Durant molt de temps, hi ha hagut unes elits dominants, que entren en descrèdit des de la Revolució Francesa, quan emergeix el poble, les masses. Això va desacreditar el concepte d’elit, les minories que a vegades fan avançar la societat. Cal recordar que Marx, Engels i Lenin eren nens de casa bona. Es tracta de fugir dels dos extrems, la sacralització de l’elit com a única força impulsora de la història, o la de creure que són només les masses les que faran la història.   

En aquests moments d’hegemonia de les xarxes, el concepte d’elit és més reivindicable?
No s’han de tenir sentiments de culpabilitat per creure que seria positiu que hi hagués unes elits, unes minories selectes que avancin més enllà del que poden fer-ho un ampli conjunt de ciutadans.

Escriu que a mesura que hi ha més dèficit de cultura grega, hi ha "més dèria orientalista".
I tant! Ara, la població mínimament culturitzada coneix més o menys un concepte de la filosofia oriental com és nirvana. Els grecs ja ho havien formulat amb el terme ataràxia, que és aquella impassibilitat de sentiments, aquella tranquil·litat i equilibri que defuig els extrems i que fa que no anem sempre escopetejats. Em sembla bé que la gent es dediqui a estudiar la filosofia oriental, però em sap greu que es faci en detriment dels nostres orígens clàssics. 

Aturem-nos un moment en com veu el país. En el llibre diu que hi ha més gent disposada a declarar-se independentista que no pas a actuar de manera independent.
A propòsit d’això, a veure, fa nou anys jo vaig anar a votar. No cal ni que ho digui. Però recordo que Pagès Editors, el 2013, va publicar un llibre amb l’opinió de diversos autors sobre la independència. I em vaig remetre a una frase d’Eugeni D’Ors quan deia que la ironia és l’adhesió intel·lectual incompleta. Vol dir que l’irònic és una persona compromesa, però d’una causa que no li produirà una adhesió absoluta. Es tracta de defugir fanatismes. Per això jo he dit que soc un independentista irònic.   

Un altre aforisme seu. Diu que té "molt més de convenciment en la pulsió genocida dels espanyols que en la consciència nacional dels catalans".
Sí, sí. Home, porten segles de rodatge en això dels genocides. I tant se val que siguin de dretes o esquerres. Aquesta pulsió és molt més manifesta que no pas la consciència nacional dels catalans, que molts són indiferents o contraris. Han estat més conseqüents els espanyols en imposar la seva llengua que els catalans en defensar la seva identitat.   

Assegura que Catalunya és "aquell país que ha excel·lit molt més en genialitats pioneres que no pas en perseverants consistències".
Hi ha molts exemples. Llull va escriure la seva obra filosòfica a finals del XIII i començaments del XIV. Un científic de la Catalunya Nord, Gerard Vassalls, va fer la comparació entre un Llull que va publicar la seva obra filosòfica en català el segle XIII i El discurs del mètode de Descartes el segle XVII. El mateix es pot dir de la novel·la picaresca espanyola. El Quixot està molt bé, però el Tirant lo Blanc és anterior. Com Ramon Muntaner, a l’Europa del segle XIV, mostra una cultura nacionalment avançada. Hem estat pioners en moltes coses, però després les coses han anat com han anat. 

Com viu el debat sobre la llengua? En el llibre, sosté que la normalització lingüística ha respost més a una voluntat de correcció gramatical que no pas en una voluntat de poder polític.
Una llengua, a més d’un mitjà de comunicació, és també i ha d’aspirar a ser un instrument de poder. Penso ara en una definició de llengua que va donar un gran lingüista francès, Antoine Maillet, que el 1918, acabada la Primera Guerra Mundial, va publicar Les llengües a la nova Europa, i va definir la llengua com un dialecte amb canons.

Que bo. I vostè creu que la normalització s’ha fet sense ambició de poder?
Es va signar fa poc el Pacte Nacional per la Llengua. Vaig buscar un concepte que per mi és clau, que és el mot conflicte. Doncs bé, en el text de l’acord, conflicte només hi sortia de passada i a propòsit d’una qüestió secundària. Quan, si volem parlar de normalització lingüística, el que hem de deixar clar és que aquest país viu un conflicte de llengües. I a partir d’aquí, hem de prendre partit. Si no, el que es fa és proposar més pressupostos, més ensenyament. D’acord. Però si, a més de fer augmentar la funcionalitat del català, no intentem reduir la funcionalitat de l’espanyol, ens estem deixant cruspir mica a mica.

No creu que plasmar aquest concepte negre sobre blanc pot generar més tensió i acabar sent contraproduent. 
Per això parlem de conflicte. A veure, es disposa que tots els locals de restauració hauran de tenir, com a mínim, en la llengua catalana. Quants la tenen? Si això s’incompleix, quina sanció se’ls aplica? No se’ls aplica cap sanció. Per tant, això és abdicar del poder, del poquet que tenim. No es gosa anar més enllà. 

En algun moment fa referència a la francofília dels catalans. Vostè que és un home de cultura germànica. La francofília és un error per un català?
A veure, jo soc un admirador i practicant sempre que puc de la llengua francesa com del castellà. En aquest sentit, em sento molt francòfil. Puc entendre que les nostres elits hagin estat francòfones, com una manera de defugir la barbàries del món hispà. Però també és una manera d’oblidar que França ha estat la principal genocida de llengües i cultures del continent europeu. La primera gran croada va ser contra els occitans, el segle XIII, quan van arrasar la cultura d’Occitània la gran cultura dels trobadors occitans. Per això em vaig decantar pel món germànic. He viscut molt allí.     

És un especialista en el Noucentisme. Però si mirem algunes de les seves grans figures, com Eugeni D’Ors o Josep Carner, no semblen molt simpàtics, com sí ho serien figures com Santiago Rusiñol. 
Aquells burgesos culturitzats, amb sentiment de catalanitat, reivindicaven el concepte d’elit. Després de la crisi del 98, molta gent va delatar ànima depressiva. Molta gent a la societat espanyola va reaccionar de manera traumatitzada. Així va sorgir la generació del 98. A Catalunya, en canvi, malgrat que la pèrdua de les colònies va ser un cop per a la indústria catalana, la reacció va ser optimista i va generar una ànsia de reforma, que va dur al Noucentisme. Als seus impulsors, se’ls va acusar de carques. Però si la gent fullegés El Correo Catalán, que era l’òrgan del carlisme, veurien com els noucentistes eren uns reformadors.   

I per la societat catalana actual, quina petjada és més inspiradora, la del Modernisme o la del Noucentisme?
Totes dues. A partir dels 60, acadèmics com Joaquim Molas, Joan Lluís Marfany o Jordi Castellanos van començar a estudiar el Modernisme. I jo, una mica més jove, vaig voler estudiar el Noucentisme. Els vaig recordar una frase d’Ors: "El primer deure d’un paisatgista és no formar part del paisatge". No soc noucentista, però el meu distanciament em permet acostar-m’hi millor. Els modernistes tenen l’aurèola d’un esperit contestatari. 

l noucentista D’Ors ha estat una figura controvertida.
El van acusar de traïdor, però el van fer fora de la Mancomunitat a puntades de peu. La defenestració d’Eugeni d’Ors el va deixar d’un dia per l’altre al mig del carrer, tenia tres fills per alimentar i no tenia patrimoni. I se’n va anar a Madrid a guanyar-se la vida. Va ser un escàndol a la seva època. Després va fer el que va fer i es va adherir al franquisme. No em dedico a repartir aprovacions ni reprovacions, però el van fer fora de Catalunya de mala manera i sense motiu.