Pedro Sánchez no ha pogut ni presentar ni aprovar cap pressupost (per ara no ha complert la promesa que va fer al juny davant els empresaris catalans de presentar-los a principi de curs). No té garantits els vots per complir amb els seus socis compromisos com el nou finançament o el traspàs de les competències d'immigració. I divendres, contra tot pronòstic, tampoc va poder aprovar un decret de mínims per protegir els llogaters vulnerables i limitar les maniobres especulatives en l'habitatge. El marc generat, amb l'assumpte social que preocupa més els ciutadans al centre, li dona una ocasió de mobilitzar el seu electorat i anima també l'espai a la seva esquerra. Molts dels seus ministres han alimentat l'escenari de la convocatòria immediata. Però n'hi ha més.
Validar un dels dos decrets era una forma de recuperar la majoria plurinacional de la investidura i l'expectativa d'acabar la legislatura. Quan pel primer tenia, a més dels progressistes, al sarró els vots de PNB i CC, Junts, l'altre soci conservador i que ha completat el gir dretà tot i l'opinió del seu electorat, es va despenjar amb el "no" situant-se al costat del PP i Vox en defensa els propietaris. Més enllà de les consideracions sobre qui queda o no desprotegit i què es podria fer ara, és evident la constatació que Sánchez no pot operar políticament ni prendre iniciatives al Congrés.
Aquest cap de setmana, amb el carrer mobilitzat per l'habitatge, es pensarà si convoca ja eleccions i busca la millor opció pels seus interessos. S'espera que a principis de la setmana que ve faci algun anunci. Descartat el superdiumenge que faria coincidir municipals i autonòmiques amb les generals, aquestes són les tres finestres que el cap de l'executiu té damunt la taula i els seus condicionants:
1. Eleccions ja
Si Sánchez vol eleccions ja té dues dates marcades al calendari. La primera és el 29 de novembre -es votaria la setmana del dia contra la violència de gènere i l'esquerra deu el govern a la mobilització del vot femení- i això vol dir publicar dimarts el decret al BOE per deixar els 54 dies entre la publicació i la votació. La segona opció és el 6 de desembre, enmig del llarg pont de la Constitució i en un dia d'efemèride política. Fer-ho ràpid hauria de permetre aprofitar el momentum de l'habitatge, però té dos inconvenients: el primer és que incompliria la seva promesa d'allargar el mandat fins al 2027 ("o és que l'esquerra no té dret a acabar les legislatures?", es pregunta sovint de forma retòrica) i el segon que la reorganització de l'espai de Sumar està molt verda i és necessari per mobilitzar tota l'esquerra i aspirar a una majoria alternativa a la de PP i Vox.
Descartada la via Rufián -que mai va passar del debat als mitjans i les xarxes a les direccions dels partits- s'ha optat pel nom de Front Ampli i hi ha un cert desgel entre Sumar (un partit de quadres que no ha reeixit), IU i els Comuns, d'una banda, i Podem de l'altra. Els moviments són de noms: Ada Colau es deixa estimar i, a Madrid i a la premsa estatal progressista, es promou a la ministra de Sanitat, Mónica García, però també està ben posicionat el seu company Pablo Bustinduy. El temor de Més Madrid i Sumar és que si Colau és cap de llista per Barcelona a Madrid ho sigui Irene Montero (Podem).
Les eleccions ràpides tindrien també una derivada catalana. És previsible que la precampanya o la campanya coincidís amb l'aplicació efectiva de l'amnistia i, per tant, el retorn de Carles Puigdemont, que tindria un rol molt rellevant a la campanya. La seva figura, com la d'Oriol Junqueras i la llei d'amnistia, estan ja amortitzades pels mitjans i els partits espanyols. Ja van donar de si el que tocava durant el procés i en el primer tram de la legislatura i ara la corrupció, Ceuta o l'habitatge són els temes calents. Però a Catalunya, important graner de vot de l'esquerra a les espanyoles, tindria un impacte i faria impossible aprovar el nou model de finançament, la gran aposta del PSC i d'ERC que no es podria ni debatre al Congrés.
La tria de la setmana també atorga algunes possibilitats. Si opta pel 6 de desembre, Sánchez tindrà alguns dies per tornar a aprovar al consell de ministres decrets d'habitatge (quan convoqui i estigui en funcions només es pot recórrer a aquesta fórmula legislativa en circumstàncies excepcionals i justificades) i, sense convalidació del Congrés, podrien estar vigents un màxim de trenta dies. Aleshores haurien d'anar a la cambra, que en estar en funcions està conformada per una diputació permanent.
Les majories són les mateixes, però el debat es tornaria a posar damunt la taula a les portes de la campanya permetent mantenir viva la flama. El 27 d'octubre hi ha eleccions a Israel i el 3 de novembre les midterms americanes. Unes possibles derrotes de Netanyahu i Trump, que són els seus antagonistes en política exterior, podrien animar el seu argumentari. És més probable una derrota del segon que del primer.
2. Eleccions a principis d'any
Aquest és l'escenari que permetria certa endreça, però hi ha el risc que, amb tota la tardor i les festes de Nadal pel mig, es perdi el momentum de l'habitatge o sorgeixin nous inconvenients judicials per l'entorn de Sánchez, José Luis Rodríguez Zapatero o el PSOE. Una possible data seria el 24 de gener començant la campanya la nit del 7 al 8 de gener, just després de festes.
Un altre dia que ja abans de la caiguda dels decrets circulava per Madrid era el 14 de febrer. També s'havia apuntat la possibilitat de votar al març, més a prop de les municipals i autonòmiques del 23 de maig. Això té un doble incentiu per als socialistes: la campanya coincidiria amb el 8-M -dia de mobilització feminista- i l'aniversari dels atemptats de l'11-M, mala data pel PP, que va intentar enganyar la ciutadania dient que havia estat ETA i no els gihadistes. I, finalment, i en cas de derrota socialista, estaria un temps en funcions les municipals i autonòmiques segurament coincidirien amb la dreta i l'extrema dreta negociant com es reparteixen els ministeris i les competències del govern espanyol, un procés que no serà plàcid. En cas de perdre, Sánchez espera mantenir-se al capdavant del PSOE i auguren que el govern de dretes serà inestable i conflictiu i, per tant, de curta durada.
En qualsevol d'aquests mesos del primer trimestre de l'any Sánchez presentaria un projecte de pressupostos expansius que, segurament, decaurien en dissoldre's les Corts i no s'arribarien a debatre. Però, sumats a les iniciatives en habitatge, serien la carta de presentació electoral. Molts alcaldes del PSOE i algun dels barons, com el castellà Emiliano García-Page, volen que Sánchez passi per les urnes abans que ells perquè l'electorat es desfogui. Altres prefereixen afrontar-les estant encara al govern central.
3. Eleccions a l'estiu
Sempre ha estat el que ell, que no ha pogut esgotar les seves tres anteriors legislatures a la Moncloa, ha defensat, però la tossuderia dels fets el fa molt difícil si no és que argumenta que cal seguir senzillament perquè no hi sigui el PP. O perquè Isabel Díaz-Ayuso i altres figures del PP desgastin el lideratge de Feijóo, que ni és carismàtic ni és propositiu. Sánchez acabaria la legislatura sense haver-se pogut acostar al Congrés durant tot el curs i sense pressupostos i s'hauria de desgastar en negociacions amb poc horitzó d'èxit com la del finançament, que genera un especial interès a Catalunya.
La campanya arribaria després d'unes municipals i autonòmiques on el PP pot acusar un cert desgast al País Valencià per la gestió de la Dana o a Madrid pels escàndols d'Ayuso amb les comissions de la seva parella o l'àtic de luxe. En qualsevol cas, cal preveure que la dreta mantingués el poder a la majoria de regions i ciutats. Sí que les eleccions coincidirien en ple estira-i-arronsa negociador entre el PP i Vox per renovar uns pactes que, per ara, han evitat fer soroll.
