David Fernández (Madrid, 1975) és un periodista de la crònica política, dels temes propis i de la informació dura. La que incideix i que demana mitjans valents i compromesos. Exerceix a Madrid (fins ara ho fa a Infobae) i ha escrit el primer llibre crític amb la poderosa presidenta de la Comunitat, Isabel Díaz Ayuso. No és amable amb la líder de la dreta més contestatària, però està ple d'informació i d'anècdotes per entendre la dimensió -ideològicament pobra- del personatge i fins a quin punt és un constructe de Miguel Ángel Rodríguez i de l'animadversió dels poders madrilenys a Pedro Sánchez.

Els cops de fortuna n'expliquen l'ascens i el favor dels poders que no hagi pagat penyora pels ajuts als seus pares, els ancians morts en pandèmia, la fatxenderia a Mèxic, les comissions del germà o el frau fiscal de la seva parella. Amb l'àtic comprat i venut a correcuita per la Comunitat i on s'havia d'instal·lar pot ser diferent perquè, com explica el periodista, Feijóo i els seus n'estan tips. Fernández va treballar, entre redacció i redacció, a premsa d'habitatge de l'Ajuntament de Madrid i fins i tot es va veure enfangat en la guerra entre Ayuso-Casado, en la que l'últim va acabar sent víctima de l'antiga patrocinada. Fernández tenia material i ganes d'escriure Ayuso, zancadillas, intrigas y venganzas en la Corte de Madrid (Libros del KO). Val la pena llegir-lo per entendre una mica més el Madrid DF.

Llegint el seu llibre fa la sensació que el triomf d’Ayuso és el de l’atreviment i el de la ignorància. Comença explicant que, en un acte del Col·legi d'Advocats, es va posar una toga malgrat que no és jurista i li van haver de cridar l'atenció...
Aquesta anècdota em va empènyer a escriure el llibre, que em va portar quatre anys d'investigació i 180 entrevistes. És cert que la barreja d'atreviment i ignorància defineix bé el personatge. La vaig conèixer a l'Assemblea de Madrid, era diputada i periodista i molt accessible. Va arribar al poder el 2019 i molta gent que havia treballat amb ella en diferents etapes de la seva carrera política estava sorpresa de com aquella militant de quarta fila que no destacava per tenir una gran formació ideològica ni tampoc una gran formació dins del partit arribés on ho va fer. 

De fet explica que, de forma molt despectiva, els companys de partit li deien "la Monguer".
Sí. Els partits són molt cruels i caïnites i de seguida es posen malnoms. Em va sorprendre que quan era diputada a l'Assemblea, entre 2011 i 2015, tingués un nom tan despectiu i tan feridor. Era cruel, però explicava que era una noia que destacava poc. Quan va arribar al poder el 2019 i va conèixer i incorporar al seu cercle a Miguel Ángel Rodríguez tot va canviar. Ell va saber explotar aquella barreja de rebel castissa, flagell del sanchisme i heroïna de la llibertat i va anar forjant el personatge. Al grup parlamentari no la volien i Cristina Cifuentes la incorpora com a viceconsellera de Justícia malgrat que no tenia bagatge. 

És possible, com diu, que no sigui la més preparada, però sí que ha estat hàbil o ha tingut sort. És capaç de donar la volta a favor seu a coses que a un altre l’enfonsarien, com ara dir-li "fill de puta" al president del govern.
Toques diversos punts importants, com ara la sort. Quan s’afilia de joveneta al PP va tenir la fortuna d’afiliar-se a Moncloa, on militava Pablo Casado. Es van entendre bé i ell va ser el primer que li va donar una feina al departament de premsa d'una conselleria. Va anar escalant, es va preocupar per les xarxes i va acabar a la llista del 2011. El gran resultat del PP d'Esperanza Aguirre va fer que es convertís en diputada. Un altre cop de fortuna. El següent és que va fer-se amiga de l'entorn de Cristina Cifuentes quan era delegada del govern i que després seria presidenta de la Comunitat i, com dèiem, la va fer viceconsellera. I un altre cop de fortuna quan Casado guanya les primàries a Cospedal i a Sáenz de Santamaría i la posa de cap de cartell a Madrid.

I com deia ja és fonamental Miguel Ángel Rodríguez, que va ser assessor principal de José María Aznar...
Quan ja és presidenta té el nas -o la intel·ligència- de veure que el seu primer any havia estat catastròfic i que li feia falta una persona que la guiés i fitxa MAR. Ell ha creat un personatge, perquè Ayuso no era així. Ell és qui li dona urpa... Tingueu en compte que quan Casado l'escull el 2019 perquè necessitava algú lleial perquè ni el president andalús ni el gallec ho eren, les enquestes eren terrorífiques. Ella treu el pitjor resultat, però Cs i Vox la fan presidenta. Els primers mesos van ser nefastos i es va encunyar el terme ayusades perquè ficava la pota. Era un diamant en brut massa brut i ell una màquina, en el mal sentit perquè sempre ha dit que li agrada manipular i modelar. I ho va fer gràcies a que no té ideologia: tu no pots agafar-la i dir-li que hi debatràs sobre fiscalitat, educació o llistes d'espera i això sovint es fa evident.

I doncs?
A ella no li agrada la política, no en sap. Li agraden els privilegis del poder, però MAR li diu: "això de la política són tres coses bàsiques: missatges que la gent entengui, diners de publicitat per controlar mitjans i, sobretot, no trepitjar els ulls de poll dels poders econòmics que estan per damunt dels polítics. Cifuentes es va equivocar en això darrer i ella ho veu i ho aprèn. Ella es porta bé amb els mitjans i els poders i MAR crea un personatge histriònic, agressiu, emocional i desacomplexat que ha funcionat. Però no li demanis que expliqui la deflactació de l’IRPF!

Podem dir que és un producte genuïnament madrileny?
Ella és una rebel castissa, però que no ve de la classe alta. El seu pare era un empresari que havia tingut sort desigual en els negocis, estava divorciada d'un golfista de segona fila que va fracassar, va estudiar periodisme i era militant de quarta fila que tenia poques aspiracions fins que Casado necessita algú per Madrid. Sempre estava disposada tot i que no era de les famílies de pes del PP, però que havia entrat bé als cercles d'Esperanza Aguirre per exemple.

Però, malgrat la simplicitat, què és el que la defineix ideològicament? El neoliberalisme potser?
Ni això perquè no li agrada la política, no és Aguirre. Ella no és democristiana, conservadora o liberal. Es va posar al PP perquè va veure una manera de viure i de fer carrera professional i assegurar-se una bona posició. Costa trobar un tema que li interessi o li hagi interessat. Ha creat un personatge agressiu i emocional que defensa Madrid i que és la nèmesi de Sánchez i ho ha explotat encara que hagi comès errors com el de l'àtic. Ja li va passar quan Aguirre la va fer fora perquè era assessora i es feia portar en cotxe oficial sense permís o quan dona un crèdit públic al seu pare o les comissions del seu germà. I aquí ella explota bé el victimisme i la nul·la autocrítica. Sempre troba culpables a tot el que li passa a ella o al seu govern.

En les formes és una de les dirigents del PP més pròximes a Vox, però no necessita Vox. Se'ls ha menjat a Madrid?
Sí, però és tot estratègia com quan anava a les tertúlies i deia que era atea i ara va a missa i la veus amb crucifix. És una supervivent i fa el que toca en funció de l'interès. Ella vol triomfar i MAR portar-la a la Moncloa i faran qualsevol cosa per cridar l'atenció com amb tot l'incident diplomàtic que van crear a Mèxic. L'estratègia és enredar i després victimisme i arriba a Madrid dient que es va amagar perquè la seva vida corria perill. El problema de fabricar personatges és que, de vegades, aquestes persones acaben creient-se el seu personatge.

La polèmica de l'àtic comprat per la Comunitat i venut a correcuita perquè s'hi instal·lés és el principi del seu final? Ho dic perquè sembla que al PP la defensen menys. 
Sí, aquest personatge histriònic és ja molt difícil de defensar la seva successió d’ocurrències i desvaris. Fins ara se li havia perdonat tot. El crèdit d’Avalmadrid als seus pares que no van retornar és un aixecament de béns de manual. Ella em va trucar, es va enfadar amb mi amb plors inclosos i va aconseguir que El Confidencial aturés una sèrie de reportatges; per sort Infolibre i Público sí que van publicar informacions. Tot i això, no va passar res. Després va arribar la comissió del seu germà, un escàndol enorme perquè era qui tenia les mascaretes, no podia anar a la licitació i va recórrer a un testaferro. Cap fiscal hi va veure delicte i, a sobre, es van carregar Casado per denunciar-ho. Amb el nuvi hi ha delicte fiscal, falsificació de documents... però, per ara, l’única víctima ha estat  el Fiscal General. L'àtic ha estat una cagada de qui pensa que, a Madrid, viu per sobre del bé i del mal.

Ara repartirà 27,5 milions d’euros en publicitat institucional i els conservadors la protegiran. Mentre Feijóo no arribi al govern té marge. Quan això passi ell tindrà més pastís publicitari i els mitjans sicaris potser no li riuran tant les gràcies a ella. Està en un impàs fins que ell guanyi les eleccions. Si passa, crec que la seva sort començarà a canviar.

Doneu molta importància a la publicitat i als mitjans per mantenir una certa aura protectora. És un gegant amb peus de fang?
Bé, duc 26 anys en la professió i és un fet que conec per molts companys que moltes coses d'ella no es poden publicar i han de fer reportatges del fet que sap pentinar-se sola o que quan va a una gala sempre surt la fotogaleria de la més ben vestida. La publicitat de la Comunitat s'ha multiplicat per tres des de que hi és. MAR ho explicava en un llibre que cal controlar els mitjans i, per tant, el missatge. Ella es va carregar a Casado perquè tenia més poder institucional i pressupost. Però bé, Feijóo i el seu equip estan fins al capdamunt d'ella perquè els corregeix moltes coses. Ell sap que ha d’aguantar i quan arribi al poder ja veurem. Toparà amb la idea d'ella i de MAR, que volen acabar a la Moncloa mentre ell estigui fort i amb ganes de guerra.

L’esquerra, com també li va passar a Ciutadans quan hi va pactar, ha comès l’error de menysprear-la? Perquè no l'han desactivada malgrat les mancances que descriviu?
Ignacio Aguado [líder de Cs a Madrid i vicepresident de la Comunitat amb Ayuso] ara se'n penedeix. Diu que la pitjor decisió de la seva vida va ser investir-la.  "Hauria d’haver fet president en Gabilondo del PSOE", em va dir. Però en aquella època qui manava al partit era Rivera i l’ordre era pactar amb el PP i van creure que ella no estava ben preparada i se la podien menjar. Van ser arrogants perquè s'estava creant un monstre en tots els sentits que se'ls va acabar carregant a tots, inclòs Casado o fins i tot Pablo Iglesias, que li va voler plantar cara. El personatge es va modelar i tots aquells que la menyspreaven, tant els adversaris polítics com els companys dins del partit, es van equivocar.

Una de les constants d'Ayuso és la crítica als partits independentistes i a qualsevol iniciativa política catalana, encara que vingui d'un partit constitucionalista com el PSC. Ho veiem amb el finançament. Per què en el Madrid DF de l’èxit i que és una mena de El Corte Inglés de la política i els negocis es necessita l’anticatalanisme per afirmar-se?
Bé, és que ella ho fa des de l'afirmació del seu nacionalisme, que és madrileny diguem-ne. Ara això és una palanca malgrat que l'objectiu és presidir Espanya. I pensa que perquè l’estimin a Castella i Lleó, a Galícia o Extremadura cal ficar-se amb l’independentisme català quan el procés encara és en el record. Ho veu com una estratègia. Però si un dia li dius "seràs presidenta del govern: quina vols que sigui la relació de l’Estat amb Catalunya?", a veure si és capaç d’explicar-t’ho. Ara ella diu el que diu perquè pensa que té premi a bona part d'Espanya. És difícil que t’expliqui alguna cosa perquè no entén gairebé de res.