Arcadi Navarro és doctor en Biologia per la UAB, catedràtic de Genètica i professor i investigador ICREA en el Departament de Ciències Experimentals i de la Salut de la Universitat Pompeu Fabra. Dirigeix la Fundació Pasqual Maragall i el Barcelonaβeta Brain Research Center. La seva àrea de recerca se centra en la genètica de poblacions, l’evolució molecular i la medicina evolutiva. Va ser secretari d’Universitats i Recerca del Departament d'Empresa i Coneixement de la Generalitat entre el 2016 i el 2018. L'entrevista forma part de la sèrie de Nació Catalunya last call . 

La Fundació va néixer l’abril del 2008. L’objectiu és un futur sense Alzheimer. En aquests 18 anys, han notat avenços sensibles contra la malaltia?
Sí, sens dubte. Sobretot en els darrers quatre o cinc anys la recerca sobre l’Alzheimer s’ha accelerat molt. Hem vist canvis en tres aspectes. El primer és la prevenció. Durant anys es pensava que, a diferència d’altres malalties com el càncer de pulmó que es pot prevenir evitant el tabac, l’Alzheimer era inevitable. Doncs no és veritat. Avui sabem que es pot prevenir i sabem com fer-ho a escala poblacional.

Coneixem quines mesures contribueixen a reduir-ne el risc i es calcula que fins a un 40-45% dels diagnòstics anuals es podrien endarrerir o, fins i tot, evitar adoptant hàbits de vida saludables i actuant sobre factors de risc modificables. No com es creia durant molts anys, que es pot preveure el càncer de pulmó, per exemple, no fumant, però l’Alzheimer no. Doncs no és veritat. Es pot prevenir i, a més, sabem com fer-ho. Canviant de manera dràstica alguns estils de vida, el 40 o 45% dels casos anuals, a escala global, es podrien arribar a endarrerir o a evitar del tot.

Això sembla un gir fonamental.
Oi tant. Una segona àrea d’avenç és que tenim biomarcadors. Abans, per fer un diagnòstic precís de l’Alzheimer, calia una punció lumbar, una tomografia per emissió de positrons (PET), procediments complexos, costosos i que no estaven a l’abast de tothom. Avui en dia, amb una analítica que mesura biomarcadors, podem saber si aquesta persona té o no té endarreriment cognitiu associat a la malaltia de l’Alzheimer. És molt barat i extraordinàriament eficaç, i s’està generalitzant a tot el planeta. A Catalunya fa un parell d'anys que s'ha incorporat a la pràctica clínica.  

I el tercer avenç és que, per fi, s’han aprovat els primers fàrmacs que modifiquen el curs de la malaltia. Fins ara, tots els fàrmacs que hi havia eren fàrmacs simptomàtics, que durant un temps podien fer que el malalt estigués una mica millor, però que no canviaven el curs de la malaltia, que encara avançava. En canvi, ara ens trobem per fi amb fàrmacs que frenen l’evolució de la malaltia. No la curen, però que fan que avanci més lentament. Tot això ha passat els darrers quatre anys. Vivim un moment transformador, un canvi de paradigma, en l’estudi de la malaltia de l’Alzheimer.

Quin ha estat el factor clau per assolir aquesta inflexió?
Ha estat possible gràcies la ciència i la recerca, a dècades d’inversió i feina de milers d’investigadors. En tots aquests àmbits, a Catalunya som especialment forts. Tenim un ecosistema de recerca de primer nivell que hi ha contribuït de manera decisiva.  

Societat

Catalunya lidera l'exploració d'una nova via terapèutica per millorar els símptomes de l'Alzheimer en fase inicial

Expliqui’ns què és el que estan fent en aquests moments. 
El centre de recerca de la Fundació Pasqual Maragall, el Barcelonaβeta Brain Research Center (BBRC) i d’altres projectes que impulsem o financem a través de les beques Pasqual Maragall Researchers Programme estan contribuint en tots els àmbits més rellevants de recerca dels darrers anys. Pel que fa a estils de vida, dieta, patrons de son, exercici, prevenció, som dels grups de recerca que a escala global que han fet més contribucions en el combat contra aquesta malaltia. Tant en biomarcadors per al diagnòstic i, eventualment, per cribratges professionals de risc, és a dir, per detectar persones sense diagnòstic, hi participem. 

En tots aquests fronts hi som. Barcelona és de les ciutats del món on més recerca es fa sobre l’Alzheimer. A més, estem obrint noves línies de recerca. En els darrers anys s’ha demostrat que l’Alzheimer és una malaltia que afecta per motius biològics de manera diferencial les dones que els homes. De les 13 primeres causes de mort, L’única que està feminitzada és l’Alzheimer. La major part dels malalts són dones i la major part de personal de cura són dones. Nosaltres fem recerca en l’impacte de la menopausa en la demència, en la fertilitat. I també hem començat recerca en la diversitat ètnica, socioeconòmica i ambiental. Alguns dels factors de risc són ambientals. 

Pot posar un exemple d’això?
Sí. Sabem que moltes de les mesures de prevenció impliquen promoure hàbits de vida saludables, però aquests missatges no es poden aplicar igual a tot arreu. Per exemple, en algunes cultures s’associa estar gras amb un determinat estatus social i, per tant, no els pots demanar que facin exercici o s’aprimin. Cal adaptar tot el que sabem a diverses situacions. La prevenció no pot ser igual per a tothom; ha de tenir en compte la realitat de cada persona i de cada comunitat.  

S’havia especulat que els nous medicaments per tractar la diabetis i l’obesitat, com l’Ozempic, podrien tenir també un efecte beneficiós sobre l’evolució de la malaltia d’Alzheimer. Tanmateix, sembla que els resultats recents dels assaigs clínics indiquen que, quan la malaltia ja està establerta, no aconsegueixen alentir-la. Què en pensa?
Aquests medicaments es van estudiar durant uns anys per esbrinar el seu impacte en persones que en els estadis primerencs de la malaltia. Els resultats dels assajos clínics es van presentar el novembre passat en un congrés sobre assajos clínics en Alzheimer i no van demostrar un benefici clínic. La part positiva d’això és que demostra que estem en una fase d’acceleració de la recerca farmacològica. Fa només uns anys hauria estat impensable que poguéssim avaluar de manera tan àgil una hipòtesi d'aquest tipus. Si els resultats haguessin estat positius, hauríem disposat molt ràpidament d'un tractament àmpliament conegut i ja disponible per a milions de persones.

En aquests moments, i això no havia passat mai, hi ha més de 190 assajos clínics en qüestions d’Alzheimer a nivell planetari que investiguen més de 130 molècules diferents en sis, set o vuit estratègies terapèutiques diferents. Estem en un moment d’optimisme, cautelós, però optimisme.    

Parlem ara de la recerca en general. Hi ha un cert consens a l’hora de considerar que és un dels sectors on Catalunya ha fet els deures. És exacta aquesta visió?
El país fa uns 25 anys va començar a fer els deures amb una estratègia que ha estat espectacularment exitosa. Es van prendre un seguit de decisions polítiques amb un gran consens que s’han mantingut amb governs de colors diferents que han conduït a que Catalunya tingui uns resultats en recerca que són únics a nivell global. No vol dir que siguem els millors, sinó que la qualitat i la quantitat del salt endavant que s’ha fet no té comparació amb gairebé cap país en una generació. 

No hi ha cap àmbit del sector públic a Catalunya, ni en educació, ni en manteniment dels boscos, molt menys en transport públic, on s’hagi fet un salt d’aquestes característiques, molt quantificable fins al punt que des de fora ens han vingut a demanar com ho hem fet. Ens han agafat de referents, no ja al País Basc o a Galícia, també a Àustria. Els austríacs tenen un sistema de recerca que en bona part imita algunes de les característiques del sistema català. 

La figura d’Andreu Mas-Colell ha estat aquí determinant?
Correcte. La figura de Mas-Colell i d’altres persones han estat clau, però més clau que una figura concreta ha estat que durant un temps, durant aproximadament quinze anys, fins al 2018 o al 2019, aquest consens es va mantenir i encara en collim els fruits.

Això que explica està molt bé enfront dels discursos que a vegades fem que són més catastrofistes. Vol dir que hi ha coses que van bé.
Van passar dues coses. La primera de caràcter abstracte, filosòfic, i la segona de tipus pràctic. L’abstracte: a finals dels 90 i inici dels 2000, Catalunya, el Govern Pujol, s’adona que la principal força de progrés ha estat la ciència. Els països on hi ha hagut l’estímul de llibertat i de fer ciència són els que han funcionat. la ciència va associada a la llibertat de pensament i, d’alguna manera, a la democràcia. 

La ciència va solucionant tots els problemes que els humans li han plantejat. Des dels primers antibiòtics a les vacunes de la covid. Cirurgies, aires condicionats, transports, maneres d’enregistrar converses com feu ara vosaltres. La ciència ho ha fet tot. Ara, hi ha tres condicions. S’ha de tenir paciència. S’ha d’invertir. I, sobretot, hi ha d’haver talent. Catalunya s’adona d’això i els resultats són espectaculars. Després, hi ha un altre tipus de cosa a la qual també despertem a finals dels noranta. A Catalunya no s’inverteix més en ciència que en altres llocs de l’estat. 

Aleshores, on està el secret?
Repeteixo. No s’inverteix més que a altres llocs, però els resultats són millors perquè s’ha fet una inversió decidida pel talent. No una aposta. Una aposta es fa en un casino; una inversió es fa perquè saps que generarà retorn. I el talent genera retorn: atrau finançament competitiu, crea coneixement, impulsa la innovació i té un impacte directe el PIB, sobre l'economia i el benestar de la societat.

Perquè el talent vingui i es quedi no n’hi ha prou amb recursos. El talent vol un entorn atractiu. Catalunya va prendre decisions pràctiques el programa ICREA, el programa Serra Hunter, el sistema CERCA. Catalunya va dotar els centres de recerca i les universitats d'autonomia i va avaluar-los a tots amb criteris rigorosos i amb conseqüències d’impacte real. Els resultats són molt eloqüents. Avui Catalunya concentra més investigadors altament citats que totes les altres comunitats juntes, incloent-hi Madrid. Això és un indicador molt clar de la qualitat i l'impacte internacional del nostre sistema de recerca.

Ha estat secretari d’Universitats i Investigació. Coneix el món de la recerca des de l’àmbit privat i des del sector públic. Els dos mons van a l'una en aquest àmbit?
Històricament, sí. En aquests moments, ja no. El que ha passat, i aquí potser l’entristeixo, és que l’administració catalana, la Generalitat i l’Estat, ha oblidat aquests principis bàsics. Aquest gran consens, sense mala fe, s’ha acabat trencant. El sistema de recerca a Catalunya s’està fent més rígid. Havíem estat més flexibles i teníem una regulació que s’avenia més amb el talent. Ara destaquem per la manca de flexibilitat. Quan els anys 2000 fèiem una comparativa europea, Catalunya era més flexible que Alemanya. Ara ho és menys i això ens resta competitivitat. 

Això a què es deu?
Hi ha hagut un cúmul de circumstàncies. Dues crisis econòmiques seguides, intents de bona fe de transposar normatives europees, que altres països com Alemanya adapten millor que aquí. Però el sistema té una gran inèrcia i el talent està arrelat aquí. Aquests 300 ICREA que han arribat els últims 25 anys són gent que té la família aquí, els hi costa molt marxar. Pot acabar passant que perdem capacitat d’atracció. Aquestes coses mai passen en un any, sempre són a llarg termini.     

Més enllà dels discursos més polítics que fan un lloc comú subratllar la rellevància de la investigació, creu que les elits del país continuen tenint interioritzat que la excel·lir en recerca és una fita estratègica de país?
Diria dues coses diferents. Les elits encara pensen massa que això de la recerca és bàsicament una cosa de finançament. Sobre això de la paciència, els recursos i el talent, creuen que la base són els recursos. I, en realitat, és el talent i la regulació. En el fons, el que dic és el mateix que el que diu l’Informe Fènix, que ens parla de dos països diferents. Hi ha un país de gent que ha tancat les fàbriques i inverteixen en hotels, i hi ha un país que crea spin-off, empreses innovadores, que aconsegueix finançament de fons big tech. És aquest segon país el que és conscient d’això que estem parlant.  

En el salt donat per la recerca, el Supercomputing ha estat una altra inversió estratègica.

Totalment. Quan he esmentat les creacions pràctiques, he parlat d’ICREA, però cal dir que a Catalunya hi va haver un altre element important, es va decidir que les inversions no s’havien de repartir fent un cafè per a tothom, sinó que s’havia de focalitzar. Aquesta visió estratègica ha estat una de les claus de l'èxit del sistema català de recerca. Hi ha tres grans infraestructures que en són un molt bon exemple. La primera és el Barcelona Supercomputing Center, que s'ha convertit en un dels grans referents europeus en supercomputació. La meva admiració per Mateo Valero i pel lideratge que ha tingut el BSC no pot ser més gran, i així ho certifiquen els molts premis globals que ha obtingut.

La segona és el sincrotró Alba, que permet atreure talent en àmbits, com ara la bioquímica, nanomaterials o història de l’art, que no poden funcionar sense un sincrotró a la vora. 

I la tercera és el CNAG, el Centre Nacional Espanyol d’Anàlisi Genòmica. A aquests exemples encara n'hi afegiria un altre: l'Institut de Ciències Fotòniques (ICFO), sota el lideratge de Lluís Torner, que durant diversos anys va rebre els principals reconeixements internacionals en el camp de la fotònica. Tot plegat demostra que quan un país defineix prioritats estratègiques, concentra recursos i inverteix en talent, els resultats arriben.

Apuntava a més rigidesa del sistema de recerca. Què convindria fer ara perquè la recerca sigui exitosa i tingui impacte social?
La recerca que no té impacte no importa. No vol dir que no s’hagi de fer recerca base. Les patents ja apareixeran. L’important és estar a la frontera del coneixement. La manera d’aconseguir que un país tingui persones a la frontera de la recerca que multipliquin per tres el salari que cobren és el que fa ICREA. El que costa ICREA als pressupostos fa que l’any següent el PIB català es dispara perquè atreu diners de fora que es gasten a Catalunya, creen llocs de treball i paguen salaris de qualitat. Sabem com es fa, però a vegades ens n’oblidem. Si som capaços de conjurar-nos com a país, ho tornarem a fer en el món de la recerca.   

Anem a les preguntes que fem a tots els entrevistats. Els catalans continuarem sent?
Si volem, sí.

Com veu la Catalunya del 2050?
El bisbe Torras i Bages va encunyar la famosa frase "Catalunya serà cristiana o no serà". Bill Clinton, quan va venir a Barcelona, va dir que el món seria talibà o català. Crec que la “Catalunya del 2050 o és creativa, flexible i recercaria o no serà”. Hem de tenir cura de la llengua i del sistema educatiu, però no hi ha cap problema dels humans que no pugui ser abordat per mitjà del mètode científic. A Catalunya el que ens cal és talent científic.

Digui’ns la principal fortalesa i la principal amenaça que té al davant la societat catalana.
Donaré dues respostes. Com a investigador, la principal fortalesa són els nostres resultats. La feblesa és que oblidem com els hem aconseguit. Com a ciutadà, la fortalesa de Catalunya és que té una població que, després de segles, sap com créixer com a cultura i millorar com a país en les condicions més dures. La principal amenaça és, com he dit abans, és que oblidem com hem assolit això.

Veu cert desànim o cansament en els sectors més dinàmics de la societat catalana?
Però això és així des de la guerra dels Segadors. Però malgrat la frustració i la queixa, hem estat capaços de fer coses. 

Quin error no hem de repetir?
En l’àmbit de recerca, l’error que no podem cometre és fer la regulació més feixuga. Hem de fer-ho tot més flexible. El talent, si no té llibertat, no funciona. I en l’àmbit ciutadà, diria que hem viscut una època molt polaritzada i hem de recuperar els valors de la llibertat d’expressió, de la Il·lustració nord-americana, allò de dir a l’altre: discrepo de vostè, però moriria perquè vostè pogués expressar la seva opinió. 

Si hagués de prendre una única decisió de país, quina seria?
Seria prendre les mesures necessàries perquè tots els ciutadans de Catalunya poguessin expressar el seu talent a tots els nivells, amb escoles que fessin que els alumnes més avantatjats poguessin brillar, amb centres de recerca que atraguessin els millors, hospitals amb el millor talent. Els països que impulsen el talent dels seus ciutadans són els millors del món.