Odin Maldonado (1987, Móstoles) és actor, cantant, creador i compositor. Ara presenta No gender, una peça d’autoficció que pren com a punt de partida la seva experiència vital per relatar el seu procés personal de transició i qüestionar les categories tradicionals de gènere; home i dona. El que havia de ser una investigació artística va acabar convertint-se també en una transformació personal; “aquest espectacle va ser el meu trampolí per fer la transició”, explica. Després d’estrenar-se als Teatros del Canal de Madrid, passar per Colòmbia i ser reconegut amb el Premi CENIT 2025, l’obra arriba a Barcelona al Teatre Tantarantana, abans de continuar girant per diverses ciutats de l’estat i de l’Amèrica Llatina. La peça combina dramatúrgia, música, dansa, humor i vivències personals per qüestionar les categories establertes i obrir noves preguntes sobre la identitat. 

En aquesta conversa, Maldonado parla amb franquesa de la seva experiència com a home trans i del paper que, vulgui o no, ha acabat assumint en l’espai públic. “No hauríem d’estar reivindicant res ja”, lamenta sobre la necessitat de continuar defensant drets que considera bàsics. Tot i que admet que la paraula activista “és gran” i que sovint li costa identificar-s’hi perquè hi ha persones que hi dediquen la vida, acaba assumint que la seva feina artística també té una dimensió política; “al final sí, és activisme”. Una convicció que resumeix en una idea tan senzilla com contundent, i que travessa tota la proposta de No gender: “El major acte de visibilitat i d’activisme ara mateix és existir en el nostre dia a dia”.

Com comença tot plegat?
Comença durant la pandèmia, quan em planto i em pregunto en quin moment estic, tant personalment com professionalment, i què m’agradaria fer. Vaig pensar a crear un espectacle pel qual m’agradaria que em truquessin. Em vaig preguntar quines són les coses que m’interessen dels projectes quan treballo i n’hi ha dues que per a mi són molt importants. D’una banda, que pugui desenvolupar-me a l’escenari a través de les diferents disciplines que faig; no només soc actor, també canto i treballo amb el cos. M’interessa poder-me desenvolupar en les diferents facetes. I, de l’altra, és molt important que el contingut del projecte em travessi o m’interessi d’alguna manera. Llavors, vaig pensar; bé, parlaré de la identitat de gènere, del no-binarisme, que en aquell moment acabava d’entrar a la meva vida com a concepte.

Ens situem el 2020, 6 anys enrere?
Sí, vaig començar aquest espectacle parlant en femení, sense tenir clara la meva identitat. Per descomptat, no tenia ni tan sols en ment el fet d’hormonar-me, que ha arribat recentment, justament ara fa dos anys. Va ser durant el procés on ho vaig poder compartir amb en Ferran Carvajal, el director, i després amb la resta de l’equip que es va anar incorporant -Salvador, Samuel i Bastián-. Amb ells, vaig poder començar a prendre decisions durant la dramatúrgia: "nois, canviaré els pronoms"; "crec que em començaré a hormonar", etc. Sempre dic que em vaig canviar el nom dues setmanes abans d'estrenar i l'equip sempre em corregeix dient que no, que això va ser dos dies abans d'estrenar. De fet, la meva família i els meus amics es van assabentar del meu nom en escena quan van venir a veure la funció. És a dir, el procés creatiu va ser en paral·lel al procés personal de transició.

Com recordes viure-ho?
Va ser una bogeria. Quan em van donar el DNI, vaig trucar a l’equip i els vaig dir: “tenim DNI”. El fet d’estar desenvolupant una ficció i una cosa creativa em va permetre, alhora, desenvolupar-me a mi mateix com a persona. D’una banda, el procés de creació va ser un espai en què em vaig permetre créixer, definir-me i on trobar la meva identitat. I, de l’altra, la part més boja va ser que, mentre jo anava gestionant tot aquest procés personal, l’anàvem transformant en una cosa artística. Recordo no descansar en cap moment: era tot alhora i tot per ja. Però, al mateix temps, quin regal haver pogut generar això.

El nostre interès amb la dramatúrgia mai va ser parlar de mi, sinó parlar d’una manera més universal d’aquesta realitat, de les vivències de les persones trans. I, com més personatges incorporàvem, més universal es tornava el tema. La clau va ser trobar aquesta mescla: parlar d’una realitat que no és només la meva. Quan les obres són tan personals, artísticament em desconnecten; necessito que m’apel·lin d’alguna manera. I també hem intentat -i crec que ho hem aconseguit- interpel·lar el públic sense atacar-lo. Perquè això no és una cosa que només m’afecti a mi com a persona trans: ens afecta a tots, formem part o no del col·lectiu. Vivim en una societat que es regeix per unes normes molt estrictes i per un binarisme de gènere que ens travessa a tots.

Ens vols compartir el teu procés de transició? 
És una mica perillós parlar de “passos” de la transició, perquè sembla que hi hagi un camí establert que tothom hagi de seguir, i no és així. Cada persona viu el seu procés de manera diferent. En el meu cas, primer vaig començar canviant els pronoms. Vaig tenir una època en què fins i tot tartamudejava perquè no sabia com anomenar-me. És un procés que travessa moltes capes; la mateixa vivència, com et llegeixen els altres, la dimensió social, relacional i familiar... És aclaparador haver de gestionar tanta informació alhora. 

En el meu cas, hi havia la particularitat de ser artista i una persona pública. Vaig entendre que havia de decidir com volia mostrar-ho, però també que fer-ho visible podia tenir un valor. La part més dura ha estat el canvi de veu. Era cantant -bé, soc cantant- i em dedicava professionalment a actuar i cantar. El canvi d’aspecte i, sobretot, de veu, va generar molt de soroll al meu voltant, fins i tot per part de persones que m’estimaven i que em volien protegir, però que em posaven la por al cos perquè no prengués una decisió equivocada. La transició ha estat un procés feliç; és escollir-te a tu mateix, per fi i malgrat tot. El que és complicat és l’entorn, perquè sovint et demana que et justifiquis i posa en dubte decisions que, en altres circumstàncies, ningú qüestionaria.

I et vas posar Odin. Per què?
Pel meu dead name, abans em deia Ondina. Era molt difícil i tampoc volia renunciar al meu nom, perquè m’agradava molt. Però vaig començar a entendre, a mesura que les hormones anaven molt ràpidament al meu cos, que una vegada més m’estava posant el nom gairebé per la pressió social de fer-me la vida més fàcil. Quan tens una gestió a fer, que el teu nom coincideixi amb el teu aspecte fa que tot sigui més ràpid i més senzill. És una mica absurd haver d’explicar constantment un nom que s’associa amb el femení quan tens un aspecte masculí. Aleshores vaig trobar Odin, que pertany a la mateixa mitologia que les ondines. Odin és el pare dels déus de la mitologia nòrdica i, a més, em permetia mantenir les mateixes inicials. 

Parlem de No gender, què s’hi troba l’espectador quan et ve a veure? 
És un solo. Suo molt! (Riu.) Però és un solo que combina diverses disciplines i, fins i tot, diversos gèneres teatrals. Quan la gent pensa en un solo, s’imagina una cadira i un focus, però això és molt més performatiu. Hi ha molta feina de cos, molta dramatúrgia, una recerca important amb l’espai sonor i amb la musicalització dels textos. Les llums tenen un paper fonamental perquè no hi ha escenografia: tot l’espai el genera la llum. És una conversa contínua entre el tècnic i jo amb els espais on tot està molt mesurat. 

Una cosa que teníem molt clara és que volíem que l’espectacle respongués per nosaltres com a equip, tant des del punt de vista artístic com del contingut. També volíem fugir d’aquesta dimensió didàctica o pedagògica que sovint acompanya determinats continguts quan es presenten en contextos polítics o de divulgació. Volia fer un espectacle que em permetés gaudir més enllà de la temàtica i que alhora fes que la temàtica m’entrés perquè el format m’agradés. Trobava a faltar contingut queer que m’interessés des del punt de vista artístic i, per això, m’interessava fer-lo, perquè no fos un espectacle només per a persones queer, sinó que pogués interessar i interpel·lar tothom.

Pràcticament no trobem espectacles i mostres queers…
No, i crec que també té a veure amb el moment social que vivim. M’interessa molt fomentar el diàleg, però des d’entendre que no ho hem de saber tot i que és normal no entendre segons què. No puc castigar la meva família perquè no entengui una realitat que no ha viscut. El que puc fer és acostar-m’hi, explicar-la i obrir un espai de conversa. Perquè al final, com entendrà una persona de més de quaranta anys de què va tot això si jo mateix, que ho visc en primera persona, encara estic intentant entendre-ho? Es tracta de trobar un equilibri sa entre cuidar-me i, alhora, poder exercir aquesta tasca de comunicar i d’obrir diàleg. És una línia molt fina i és complicat.

Cada persona ho viu a la seva manera, però jo soc molt comunicador i a vegades això fa que també m’esgoti. Però, d’altra banda, si tinc davant una persona que sé que probablement no tindrà accés a aquesta informació, em surt una mena d’urgència per respondre, ser amable i donar-li espai. Perquè sé que això suma, que això també és visibilitat. Potser aquella persona ho traslladarà al seu entorn i, si aconsegueixo que una sola persona canviï la seva manera d’entendre-ho i empatitzi amb aquesta realitat, ja haurem avançat molt. És una feinada infinita perquè això no ho faig només al teatre; ho faig al forn, al metge, al carrer... 

Quantes persones t’han donat les gràcies per aquest espectacle?
Moltes, i m’han emocionat molt perquè m’han fet entendre que el que estem fent té sentit. Recordo un xaval que, després de veure la funció per primera vegada, em va dir: “Gràcies, perquè d’aquí a una setmana començo la testosterona i estava molt espantat. M’has donat la tranquil·litat de poder tenir dubtes, i això ja em calma un munt”. Jo també tinc pors i dubtes, com tothom, però sovint, en lloc d’acompanyar-te, te’ls reforcen dient; “Estàs segur?”, “I si t’equivoques?”, “I si te’n penedeixes?”. I acabes en un procés en què necessitaries sentir-te sostingut i ets tu qui ha de sostenir els altres perquè et deixin viure’l. 

Crec que hauríem d’aprendre a acompanyar des del respecte i entendre que les persones tenim capacitat per prendre decisions sobre la nostra vida. És clar que em puc equivocar, com tothom. També he vist que la llibertat amb què una persona pren decisions sobre la seva vida pot incomodar els altres perquè els posa davant del mirall de les seves pròpies decisions. I després hi ha la curiositat, que és molt humana, però que també té límits. Pots tenir molta curiositat per saber com és el meu cos, però no tens cap dret a preguntar-m’ho ni jo tinc cap obligació d’explicar-t’ho. No necessites saber-ho per tenir una conversa amb mi. Mentre ens respectem, no et canvia res.

Tota la raó. Voldries afegir alguna cosa més?
L’espectacle està molt pensat per a tothom perquè realment apel·la a tothom. Això va de diàleg, no donem lliçons de moral a ningú. Com a molt, obrim preguntes i que el públic pugui extreure les seves pròpies conclusions a partir de la seva vivència amb això. El format és molt híbrid i té molt d’humor, que això s'oblida sempre i és excel·lent. És divertit perquè sembla que sigui un drama i per a res del món ho és, fugim completament d’això. Normalment, des de fora es tendeix a veure la vivència trans només des de la part dura, la disfòria, la violència i el patiment. I és cert que la dissidència té més dificultats que la norma, però també reivindico molt l’altra part de l’experiència. 

Sempre parlem de disfòria i gairebé mai d’eufòria; sempre preguntem pel dead name i no per què has triat el teu nou nom. Sembla que les nostres vivències només siguin vàlides quan impliquen dolor i també hi ha moltíssimes coses meravelloses. En el meu cas, hi ha una part d’agraïment per ser una persona trans, perquè estic passant per llocs als quals probablement no arribaria si no m’hagués qüestionat tantes coses. Hi ha alguna cosa molt bonica en plantar-te davant del que t’han dit que havies de ser i preguntar-te si realment això et serveix. I també hi ha la trobada amb altres dissidències, aquesta complicitat i aquesta cura que apareix quan et trobes amb algú que ha passat per moments vitals semblants. Aquesta comunitat, aquesta sensació de reconèixer-te en l’altre, també forma part de la vivència trans i crec que se’n parla molt poc.

Cultura

​ENTREVISTA

«Sembla que només les drag-queens performin, i totes ho fem» Guillem Maneja Juvanteny