El culte a la bellesa és l’exposició que acull aquests mesos el CCCB i que proposa una reflexió crítica sobre els ideals estètics que han modelat els cossos, els desitjos i les formes de representació al llarg del temps. Per parlar-ne ens trobem a l’entrada d’aquesta immersió reflexiva amb les seves comissàries; la Blanca Arias (1998, Barcelona) i la Júlia Lull (1989, Barcelona), dues investigadores i curadores vinculades al moviment feminista que van assumir l’encàrrec d’adaptar al context barceloní una mostra concebuda originalment a Londres. En el cas d’Arias, detalla com l’ús del nom en minúscula respon a una tradició d’autores feministes com bell hooks o val flores, que el reivindiquen com un exercici d'humilitat, però sobretot “com una marca política per fer saber de quina família formes part”.

Tot i que la proposta gira al voltant de la bellesa, Arias i Lull subratllen que no van ser convocades com a especialistes en aquesta qüestió, sinó per la seva trajectòria com a pensadores crítiques del cos, la matèria, el desig i els relats culturals. Totes dues, comparteixen una llarga vinculació amb Ca la Dona, espai de referència del feminisme català des d’on han desenvolupat projectes de creació, recerca, arxiu i activisme. Des d’aquest bagatge, han reinterpretat l’exposició per obrir nous interrogants sobre els cànons estètics, les relacions de poder que els sostenen i les formes de resistència que han emergit al seu voltant.

L’exposició està dividida en tres parts, me les expliqueu? 
J (Júlia): La primera part és una benvinguda crítica que demana que reconeguis el teu imaginari, aquesta cultura clàssica que ha marcat l'ideal europeu de bellesa, però que també pensis des del principi, sense cap ordre cronològic, que fora d'aquest ideal grec ja hi havia cultures, societats, territoris, inclús pretèrits com la prehistòria, que abraçaven altres formes de corporalitats i de produccions artístiques que s’allunyaven del cànon. Per tant, ja d'entrada veiem com el cànon és una invenció que s'ha fet per domesticar la diferència.

B (blanca): La segona part de l'exposició correspon al paper de la indústria en relació a la bellesa. Aquí hi hem afegit un contrapunt sobre com diverses artistes contemporànies es reapropien dels mitjans de producció d'imatges massives, dels mitjans de comunicació de masses, per generar nous relats i nous imaginaris. Aquí trobem la reapropiació d'imatges de revistes per part de la Roberta Marrero, per exemple, o les imatges d'Eulàlia Grau, que també utilitzen aquest imaginari de la televisió. La Maria Alcaide fa una reivindicació d'aquelles feines invisibles i mal remunerades que sostenen una distribució del treball desigual i injusta en els salons de manicures. Aquests contrapunts, ens serveixen per pensar que no tot allò que surt de la indústria és còmplice amb la indústria.

J: I finalment trobem un tercer apartat que és un manifest d'una defensa que la carn, la matèria i els cossos sempre desborden i acaben mostrant la fragilitat de la norma o el seu caràcter arbitrari. Des d'aquí, mostrem com la pell, els cabells o la matèria que som, sempre està en resistència al cànon que se'ns vol imposar. L'exemple més bonic són els cabells que, per molt que els arrenquis, els depilis o els tallis, tornen a créixer inclús amb més força. Això és una metàfora de com la bellesa, l'art i els cossos formen part d'un mateix grup d'aliances rebels contra el sistema, tot i que el sistema a vegades els instrumentalitzi a favor seu.

B: Acabem amb aquest reclam que és la reivindicació del dret a uns contorns propis. Perquè, al final, si estem en contacte amb les imatges, també és per poder imaginar altres possibilitats pel nostre cos. Tenim la sort de viure en un territori que és plàstic, modelable i això vol dir que encara podem prendre decisions sobre com ens volem presentar al món. L’últim desig és entendre que la matèria corporal també és matèria escultòrica i que, en relació amb les imatges, podem aprendre altres maneres de modelar-la.

Però aquesta pregunta tan bàsica de com ens volem presentar al món, no ens la fem. 
J: No només no ens la fem, sinó que la societat en la què vivim ens la dóna prefabricada. Una cosa interessant de l'exposició és que cap obra il·lustra un discurs que vulguem imposar, sinó que les obres són l'espai d'on el discurs, les idees o els pensaments emergeixen. Per això, també hem fet una defensa que no sigui en un museu d'art hi hagi moltes obres, diguéssim, artístiques.

B: Quan pensem en aquesta cosa de com ens presentem al món i de si aquesta pregunta és inevitable o no, sempre penso en RuPaul, que diu; "naixem despullades i la resta és drag". Només m’ho han posat una vegada en una entrevista i em van traduir drag com a disfressa. Drag no és disfressa, sinó justament un conjunt de característiques que fan evident que el gènere és performatiu i que les utilitzen com a tecnologies de crítica i d'imaginació d'altres corporalitats possibles. Reivindico molt aquesta frase de RuPaul perquè realment cap forma de presentar-se al món és arbitrària, natural o orgànica, sinó que tot allò que fem està mediat pel nostre desig de ser vistes i de ser enteses d'una forma. Llavors, també l'heterosexualitat o la cisgeneritat és performativa. El que passa és que no ens ensenyen a identificar-ho. Sembla que només les drag queens performin i justament l'objectiu és entendre que totes ho fem.

Totalment. 
J: El que volem assenyalar aquí és que normal i norma van de la mà. La gent vol ser normal com si fos natural, i el que és normal és normatiu. Llavors, estem totes volent performar una normativitat, quan en realitat el que seria, si vols, natural, és justament l'absolutament aleatori contingent, atzarós, caòtic o desordenat. 

B: Amb tot això, agraïm molt que no ens hagis començat preguntant pels tòpics de “què és la bellesa”, perquè és la que més ens han fet i ens sap greu, perquè justament aquí tenim 300 objectes que proposen alternatives a la pregunta. És molt difícil i impossible de respondre-ho i no és el nostre desig fer-ho. 

Però al sistema no li interessa que sortim de la norma... 
J: Clar, per això per nosaltres la pràctica artística és un espai eminentment polític. I aquí les institucions, de vegades, també tendeixen a oblidar-ho i a convertir l’art en un instrument més d’alienació. Avui, amb les tensions i les polaritats que tornen a posar-se sobre la taula, sembla que si no ets capitalista, ets una terrorista antisistema -que ho hauríem de ser totes- (riu). En aquest sentit, però, la pràctica artística i la creació són espais des d’on podem pensar i analitzar d’una manera molt creativa i potser no tan ideològica els codis que ens governen. Per això, ens hem de reapropiar de l’art i alliberar-lo d’aquesta domesticació a què sovint el sotmeten les institucions.

Sou optimistes? 
J: Sí (rotund). Som optimistes perquè creiem que el posicionament i la lluita política compromesa és d'entrada optimista, perquè el món està fet per modificar-se, llavors, l'efecte d'estatisme, d'anilisme, és també una norma. Treballem, militem i estem en espais que són bombolla, però la nostra vida transita per molts que no ho són. El que ens fa resistir no només és la precarietat, sinó una confiança en què el canvi és també un treball i un exercici creatiu. L'optimisme és com una persistència, com la de la matèria, perquè si no ho creus, si no ho fas, és que no estem vius. 

B: Nosaltres som molt creients en la matèria i en la capacitat de la matèria de deformar-nos, de deformar-se i de tirar endavant. Som molt optimistes perquè ho hem viscut; és possible una altra forma de viure el món. No podem no ser optimistes, sinó no estaríem fent el que fem.

També sorprèn veure com en cada cultura els cànons de bellesa s'han definit i establert d'una forma diferent.
B: El cànon s’ha definit de maneres diferents segons el context cultural i el moment històric, però la bellesa mai no ha estat una sola cosa. Fins i tot dins d’una mateixa societat o d’una mateixa època conviuen múltiples formes d’entendre què és bell. Per això, una de les coses que volíem suggerir amb aquesta exposició és que la història de la bellesa no es pot explicar de manera lineal ni cronològica. La bellesa és molt més canviant, circular i plàstica del que sovint ens han fet creure. El cànon és una estratègia colonial, de domini del pensament i de les formes de representació. Hi ha moltes societats acanòniques, però el que passa és que no ocupen l’espai de representació. 

J: Quan es diu; “sempre hi ha hagut cànons”, aquest “sempre” em sembla un excés. Des de l’origen de l’ésser humà no hem tingut sempre les mateixes formes de prendre decisions col·lectives ni d’articular les relacions socials, per exemple. Pensar que totes les maneres d’habitar la Terra han estat canòniques o han creat cànons em sembla, d’entrada, discutible. Si reculem en els mil·lennis que van des dels primers Homo fins a l’aparició de l’escriptura, trobes persones creant, conreant i fent art sense que hi hagi cap evidència clara d’un cànon. De fet, no hi ha objectes artístics que s’assemblin prou entre si per parlar-ne. Els primers prototips canònics apareixen relativament tard, gairebé al neolític. El cànon té una història i és molt més curta del que sovint pensem. El que passa és que el seu relat ha estat tan dominant que sembla que hi sigui des de sempre.

Què heu après fent aquesta exposició? 
J: D’entrada, que no ens vam acabar de creure l’encàrrec. El vam agafar gairebé com una oportunitat per fer un statement, un manifest que reivindiqués que, a Barcelona, les pràctiques artístiques dissidents feia molt de temps que remenaven, pensaven i abordaven la qüestió d’una bellesa diferent i la construcció del cànon. Des d’aquest arxiu resistent que compartim, volíem reivindicar també tot aquest llegat. A nivell d’aprenentatge, té molt a veure amb això; amb com negociar amb una institució la necessitat de reforçar discursos que són necessaris, però que, de vegades, no són fàcils d’introduir en un espai que pretén arribar a públics molt diversos. I això implica, sovint, renunciar a alguns eixos polítics que la institució pot considerar massa radicals.

B: I després, sobretot, hi ha una qüestió que ens travessa molt tant personalment com políticament, que és entendre com el feminisme no és un tema, sinó una manera de fer, de mirar i de viure. A nosaltres no ens interessa tematitzar el feminisme ni convertir-lo en un objecte artístic, sinó incorporar-lo com una forma de pensar, de fer i de parlar. Aquí encara hi ha molt de camí per recórrer a les institucions; si volem parlar de feminismes, també hem d’estar disposades a fer des dels feminismes. I això sempre implica molt d’esforç.

Hi ha un darrer aprenentatge que volia compartir; la bellesa no és una qüestió anacrònica, ni tampoc ho és la preocupació per la bellesa. Per mi ha estat una sorpresa descobrir que a les artistes encara els importa, i molt, continuar pensant sobre la bellesa. Perquè quan parlem de bellesa parlem també de la capacitat de ser desitjades, de ser mirades, de ser compreses, de ser llegides… Llavors, aquesta sensació que la bellesa és un concepte sempre en ebullició, com un concepte efervescent que va travessant els temps i va canviant de forma, però ens continua acompanyant. Em quedo amb això. 

Com us agradaria que el públic en surti d’aquest recorregut?
J: Motivada. El que de vegades feia por al CCCB és que la gent en sortís interpel·lada com a agent pensant. Que pensés: “Ostres, aquesta exposició no m’ha resolt res”, o “tinc preguntes”. Que no t’ho donin tot fet, que algunes coses fins i tot et facin enfadar o et facin reflexionar. M’agradaria que la visita fos un esforç i, alhora, un repte plaent; que algú pugui pensar: “He estat aquí dues o tres hores i m’ha fet pensar”.

B: I tant de bo en surtin una mica més en pau amb el seu cos. Aquest estiu, moltes persones que tenen criatures o adolescents m’han dit: “He vingut amb la meva filla i li ha anat superbé”. Per mi això és un regal, perquè vaig viure una adolescència amb molt poca imaginació. Sempre he estat molt inclinada a les arts, però aleshores em pensava que la bellesa era només allò que mostraven les revistes i, d’altra banda, em semblava ben avorrit. Per això, també hi ha una voluntat d’intentar ser una mica més amables amb els nostres cossos.

Per acabar, on us trobarem pròximament? 
B: Estic preparant una exposició plot twist del Robert Limós a Can Framis que es diu "És que encara no hi ha prou ulls a la cara?". I després estic comissariant una exposició sobre la idea de col·laboració i amistat a la Fundació Joan Brossa a partir del vincle entre Brossa i Miró. 

J: Jo continuo fent classes a la UPF i fent molt treball de recerca i investigació, en la cruïlla entre l’art i la filosofia. Vaig publicar La histeria del arte (Editorial Tirant) i ara m’estic especialitzant amb nous materialismes, en com pensar amb les coses, el meu nou estat mental friqui! (Riu). També segueixo en diversos espais de comissariat i aquest any estaré amb l’obra de l’escultor Pep Codó que mostrarem a l’Ajuntament de Sant Cugat. A més estic preparant també un llibre amb FemArt que es diu Del museo también se sale.