Pau Cusí (Roses, 1995) debuta amb la seva primera novel·la, Les entranyes (Univers), amb la qual va aconseguir el Premi Roc Boronat. Indiferent amb certa idiosincràsia de la indústria literària catalana, el de Roses sacseja el lector amb una narrativa orgànica marcada per les descripcions més sòrdides i violentes que un es pot imaginar en la quotidianitat. Juga amb els personatges, els fa patir i ho trasllada en unes línies que no són, en cap cas, neutres. 

Cusí ja va publicar fa dos anys La garota entre les dents, una carta de presentació vestida en un recopilatori de relats que dibuixaven els primers esbossos de la que seria la seva primera novel·la. Amb un estil identificatiu, que veu de certa violència literària, audiovisual i d'anècdotes al llarg dels seus 30 anys de vida, l'escriptor de l'Alt Empordà aconsegueix reflexionar sobre la soledat, el dol i les misèries humanes. Paral·lelament, també és coordinador de guió del concurs Atrapa'm si pots que produeix The Mediapro Studio i emet TV3.

Dos anys enrere, parlàvem dels seus relats a La garota entre les dents i la seva capacitat per escriure sobre les pròpies pors a través d’allò sòrdid. Llegint Les entranyes, ho ha perfeccionat al màxim?
El protagonista té com una mena d'hipocondria, sí. Em vaig fixar molt en coses, en les quals hi penso a vegades. O com les sento. Cal dir que el tema de la hipocondria, en aquests dos anys justament, que és el temps que ha passat des de La garota, la tinc més controlada [riu]. No sé si a través del llibre realment també és com una manera de fer teràpia. A vegades penso que si escric sobre certes coses seria estrany que em passessin a mi, no? Evidentment no té cap sentit. Escriure sobre que algú tingui una malaltia i que a mi no em passi. És molt irracional.

Era una pregunta evident, llegint el llibre. Com és capaç de projectar aquest tipus de coses sòrdides i com és capaç d'arribar a aquesta capacitat d'incomodar al lector?
No soc psicòleg, però en el meu cas, com a hipocondríac, parteixo del que sento al meu propi cos. Si tu em dius que et passa alguna cosa a mi, realment, no m'afecte. Només si dic 'hòstia, a mi també em fa mal la cama, serà això?'. Aplicant-ho als personatges, jo crec que ho gaudeixo. Fent que els passin coses brutes, lletges, grotesques. No et sabria dir per què, però ho gaudeixo. No m'ho havia parat a pensar, la veritat. A vegades m'ho diuen. Que incomoda molt, que fa fàstic. No ho sé. Ho gaudeixo. Et puc dir al cent per cent que per mi és molt més fàcil escriure sobre un gat atropellat o una senyora francesa que ha tingut un ictus i té la cara deformada, que no sobre dues persones que s'estimen.

El primer que xoca del teu estil pot semblar aquesta capacitat per a la descripció d’allò incòmode o grotesc, però jo voldria afegir-ne una altra: la capacitat de radiografiar una época, com la dels adolescents de Facebook, amb poca presència literària. M’ho compra?
Hi ha escriptors més grans que jo que aplaudeixen els anys vuitanta. Els agrada parlar-ne molt. Però a mi em queda més immediatament a prop l'etapa de l'institut. Els 2000 llargs. No vaig tenir cap problema o mal rotllo, però sí que ho recordo com un camp de batalla. Espero que les coses hagin canviat. Però sí que recordo aquesta necessitat de ser el mascle alfa. Tot un món sobre lligar amb una tia, fer certes coses... Un món normalitzat perquè ets adolescent, però si d'adult haguessis de viure amb aquesta pressió cada dia acabaries fins els collons. En canvi, com a adolescent, vius un entorn molt pervers i sòrdid amb les relacions i el poder. Tot això, en quedar-me ben a prop, m'interessava. Bona part de l'inici del llibre et pot dur al 2010, estàs a classe, tercer d'ESO, el Barça està guanyant la Champions, però la teva vida és un infern.

Com a lector, no m'interessa especialment la literatura de Barcelona

Ja n’ha parlat prou del fet que Roses i l'Empordà tornin a ser escenari de la seva prosa, i li giro la pregunta: n’està fart que sorprengui que també es pot escriure sense col·locar Barcelona a cada frase?
M'agradaria dir-te alguna cosa i dir-te que el que Catalunya necessita és tal, però en realitat ho faig perquè és el que em surt de manera orgànica. Quan et poses a escriure, al final, inconscientment busques zones de seguretat, zones on et sentis còmode i on sàpigues que floriran anècdotes, marcs i situacions. Vas a buscar, com en qualsevol altre àmbit de la vida, allò que et sembla que controles més. Jo porto més de deu anys vivint aquí a Barcelona, però el que em sembla que tinc controladíssim, que puc descriure amb més precisió i que conec millor continua sent el meu poble. Per mi, la decisió és molt orgànica. Sí que és veritat que a mi, com a lector, no m'interessa especialment la literatura de Barcelona. Em fa la sensació, irònicament, que el protagonista de Les entranyes, per exemple, només podria existir a Roses. Perquè el gran pes de la història és que se sent sol. I em fa la sensació —segurament és una visió molt idealitzada de Barcelona— que aquí sempre se’t poden obrir portes.

Li fa por quedar-te sol? O ser miserable?
Crec que estar sol és la drecera més curta perquè se te’n vagi l’olla i per tornar-te boig. Sincerament, ho penso. Tothom necessita estar amb algú; no dic romànticament, sinó família, amics o persones properes.No em fa por, però sí que és un tema que m’obsessiona bastant. No et sabria dir exactament per què, però trobo que mou molt el món. Sempre que veig, aquí a Barcelona mateix, una d’aquestes persones que van pel carrer i que clarament han perdut el cap, penso que el que els falta en realitat no és que vingui una ambulància. El que necessiten és algú al seu costat. Si haguessin tingut algú durant tota la seva vida —probablement, perquè hi ha excepcions—, segurament això no hauria passat. Per això em fa la sensació que la solitud és un factor molt important. És poc probable, però qualsevol persona que hagi estat tres dies completament sola s’adona que, de cop, comencen a aparèixer pensaments que mai no s’hauria plantejat. I això és una cosa que m’interessa.

Llegint Les entranyes, un pot pensar que bona part dels fets que ocorren poden sorgir d’una ment que ha donat moltes voltes als seus pensaments intrusius. Com és el seu procés per escriure?
Jo no tinc uns temes concrets sobre els quals vulgui parlar, però sí que tinc una mena d’escenaris que vull que apareguin. Al final, tinc molt pensats els personatges, més que no pas els temes. M’agrada tenir molt controlat el tipus de persona que seran. Llavors vaig escrivint sabent, més o menys, què passarà, però alhora deixo molt marge perquè les coses evolucionin. Si començo a escriure una situació, m’interessa veure què passa. On sí que soc tremendament obsessiu és en el procés d’escriptura. Em consta que hi ha escriptors que escriuen una primera versió sencera i, si en un moment determinat no els surt l’adjectiu que volen, continuen endavant. Després fan un procés d’edició que acaba sent més llarg que la mateixa escriptura i ho refan tot. Jo no puc treballar així. Fins que no tinc un paràgraf exactament com el vull, no passo al següent.

Els pensaments intrusius són importants en la seva prosa?
Són pensaments intrusius, però té trampa. Ho són, sí, però no necessàriament del moment en què estic escrivint. Són pensaments que he anat acumulant al llarg del temps. Entre La garota i aquest llibre ha passat força temps, i fins i tot tinc anotacions anteriors a La garota. Són coses que vaig apuntant. Estava de vacances a Croàcia i vaig veure un gat perseguint un dragonet d’aquests que perden la cua. Vaig pensar: 'Uau, això és com una metàfora de tal cosa'. M’ho vaig apuntar i, si algun dia ho faig servir, ho faig servir; i si no, no. Llavors, si a la novel·la hi surt un gat, potser recordo que a la llista tenia aquella anotació sobre el gat i la recupero. Funciona una mica així. La llista és superllarga i força caòtica. Si algú la llegís algun dia, segurament ho pensaria. Però també et diré una cosa: no crec que sigui gens original. Estic convençut que això ho fa moltíssima gent que es dedica a escriure.

Hi ha traces d’autoficció a Les entranyes, en la construcció de personatges o de les localitzacions?
Hi ha moltes coses que he vist, però no m’agrada parlar d’autoficció perquè el protagonista és un pringat històric. M’agrada pensar que no té absolutament res de mi. Sé que ara l’autoficció està molt de moda, però el protagonista no soc jo, claríssimament. Té una sèrie de problemes que jo, sincerament i per sort, no he tingut mai. Tampoc m’ha passat el que li passa al primer capítol. Ara bé, és evident que les coses que veu i el món que l’envolta neixen de la mirada que jo tinc sobre aquest món, perquè és un entorn que he observat durant molt de temps. En aquest sentit, hi ha una part de mi en la novel·la. Però el protagonista no té res a veure amb mi pel que fa a la seva manera de ser. Potser compartim algun problema, com ara la hipocondria, però fins i tot això neix de llocs diferents. Hem arribat a qüestions semblants per camins diferents. No soc jo. M’agrada deixar-ho clar perquè, francament, és molt pringat.

En el fons, el món no necessita el teu llibre

Què tal és viure l'experiència de guanyar un premi amb la primera novel·la?
Des del moment que vaig acabar La garota ja sabia que volia fer més coses. Guanyar està molt bé, evidentment. Però no crec que puguis escriure pensant a guanyar premis. Escriure ho has de fer perquè en tens ganes. Si t’hi poses per ego, pel que llegirà la gent, pel que diran, per les entrevistes o pels diners, és molt difícil aguantar. És difícil passar nits davant de l’ordinador si la motivació és una altra. En canvi, si ho fas perquè és la teva manera d’expressar-te, crec que l’única forma d’aprendre’n és anar-hi sense pretensions. Si després guanyes un premi, benvingut sigui. Ara bé, també crec que per escriure necessites una sensació una mica egocèntrica —i probablement falsa— que el que tens a dir és important. T’asseus davant de l’ordinador i penses que allò que estàs escrivint val la pena, que t’agradaria que algú ho llegís. I és bonic que algú ho llegeixi. Però, en el fons, el món no necessita el teu llibre. En cap cas. I el meu, encara menys.

Els relats segueixen sent part central de la seva història. Especialment el primer que apareix en la trama, impactant.
El vaig posar al principi justament per provocar això que acabes de dir. Els pot agradar o no el llibre, els pot agradar o no la història. Si algú diu que és una merda i li posa una estrella, no passa res.Però el que jo volia, sobretot, era que, els agradés o no el llibre, hi hagués coses que els quedessin gravades. Que passessin cinc anys i encara recordessin aquell moment concret. En el cas de la novel·la, per exemple, l’escena de la crema. Per mi era molt important que hi hagués imatges o situacions que generessin un impacte i que es quedessin a la memòria del lector. Per això aquesta escena és al principi. Era una manera de dir: 'Vaig per aquí'. Encara tens temps de deixar el llibre, però també tens clar quin tipus d’història t’estic proposant. Si t’agrada, perfecte; i si no, em sap greu, però això és el que hi ha. L’escena de la crema, de fet, jo diria que la tenia pensada fins i tot abans de La garota entre les dents.

Insisteixo. Impactant.
M’agrada molt que hagis dit el fet que has generat un cert impacte i que ho fas a través de la violència.

Per què li atrau tant la violència?
És que m’ho han preguntat algun cop, ja. I no parla bé de mi. Crec que hauria de poder donar una explicació, però no sé per què m’agrada tant. M’agrada molt. Jo crec que hi ha fins i tot un punt de, quan neixes, hi ha aquesta manera de ser. Jo, des de petit, per exemple, ja mirava sempre: «Uau, han atropellat un gat aquí». I mirava per la finestra del cotxe, en plan: 'Uau, tio...'. I això ho feia des que tenia quatre anys. Quan vaig acabar l’institut em van parlar de Chuck Palahniuk, de El club de la lluita, que ara, vist en perspectiva, tampoc és tan bo per mi. Palahniuk té un conte que està inclòs en el recull Fantasmes, que es diu Guts. Entranyes, justament. Això ho tenia present. És un conte sobre un nen que té una mena de problema en una piscina i és molt fastigós. Me’n recordo que pensava: 'Tio, això mola un huevo', però moltíssim. I pensava: 'Jo vull fer alguna cosa així algun dia'.

Ja no hi ha cap xarxa que compleixi aquella funció que tenia abans. No sé si la gent se n’està anant cap a Substack o cap a altres llocs, però tinc la sensació que ha canviat molt

Fa dos anys també vam abordar el fet que li molestaria moltíssim si l’identifiquessin "amb el paio que fa tuits". Ja el podem considerar escriptor amb totes les lletres, no?
No sé quants llibres has de publicar perquè et puguin començar a dir escriptor. Jo crec que, per ser escriptor com a tal, t’hi has de poder dedicar més del que m’hi he dedicat jo. Tinc trenta anys i n’he fet dos, però, com a mínim, vaig en camí. Això segur. Ara bé, no sé si ja ho soc o no. El que sí que no soc és un tio que fa tuits. Això segur. Evidentment, tothom és a internet i jo també hi soc, però tinc la sensació que tot això ha mort. Ho miro de tant en tant, no dic que no, però per mi ha perdut completament l’interès. Ja no hi ha cap xarxa que compleixi aquella funció que tenia abans. No sé si la gent se n’està anant cap a Substack o cap a altres llocs, però tinc la sensació que ha canviat molt. I, en el fons, me n’alegro. Et permet ocupar-te de coses més importants. Com escriure, segurament.