Un home introvertit que treballa de jardiner viu amb angoixa la malaltia greu d’un gat petit que acaba de recollir. Louis coneix Thalie, una professora de Literatura que s’ha jubilat i s’instal·la a viure davant de casa seva amb el seu marit. Entre tots dos s’entaularà una amistat en què ella li descobrirà a Louis, a través de la poesia, les paraules que el consolaran. És l’argument d’El gat del jardiner (Empúries), la segona novel·la de Thomas Schlesser.

Historiador de l’art, professor de l’Escola Politècnica de París, president de la Fundació Hartung-Bergman -que preserva el llegat d’aquests dos creadors expressionistes-, Schlesser va convertir-se en fenomen literari amb Els ulls de Mona, un viatge per la història de l’art per una noia que pot quedar-se cega. Conversem amb ell amb la traductora Marta Armengol.

Té un gat, senyor Schlesser?
Miri, li faré una confessió: soc un boig dels animals. Adoro els gossos i els gats, però els gats em fan por. Sempre que n’hi ha algun, em poso molt tibat. Però resulta que aleshores els gats venen i se m’asseuen al damunt. 

Hi ha algun element autobiogràfic en la novel·la?
Doncs, sí. De fet, la novel·la està ambientada a la regió de Le Var, els anys vuitanta, que és on em vaig criar i on els meus pares encara hi viuen. És un homenatge a la Provença d’aquells anys. D’altra banda, hi ha la poesia, que, quan era molt mal estudiant i tenia problemes per expressar-me, em va alliberar. I hi ha molts personatges basats en gent que he conegut al llarg de la vida. Especialment en el cas de la Thalie, inspirada en la professora de Llengua que jo vaig tenir a secundària.

Com definiria l’obra? És una novel·la filosòfica? Una iniciació a la poesia? Un cant a l’amistat?
Té un to de faula i també és una declaració d’amor a la poesia. Per altra part, igual que Els ulls de Mona, vol mostrar que les arts estan al servei de la vida. 

A Els ulls de Mona, la protagonista era a punt de perdre la vista. En aquesta, Louis, el jardiner, és a punt de perdre el gat. La desaparició imminent, l’amenaça de la pèrdua, sembla un tema comú en els dos llibres.
La pèrdua és un tema central del meu pensament. Pot dur a la desesperança, però també pot ser una manera de trobar un renaixement. Perquè la pèrdua inclou la possibilitat del retrobament. Miri, jo he perdut la meva agenda moltes vegades. Cada vegada que em passa tinc una sensació de pànic. Quan la retrobo i veig el seu color vermell, m’omple de joia. La pèrdua entranya la possibilitat del redescobriment.  

La novel·la mostra que l’amistat pot créixer entre dues ànimes molt diferents, aparentment incompatibles.
I tant que ens podem entendre amb qualsevol persona! Una cosa que sempre em xoca molt és que quan estic tot sol em torno pessimista sobre el futur del món. En canvi, quan estic amb altres persones, recordo fins a quin punt els humans tenim recursos d’afecte, ben intencionats. A més, a la vida a vegades les amistats més boniques les tenim amb persones que no s’assemblen gens a nosaltres.

En el llibre esmenta uns 80 poetes en 200 versos. I s’hi expliquen també moltes vicissituds de la seva vida. Hi ha un afany de divulgació en la seva obra.
S’expliquen aspectes de la biografia dels poetes que sí que tenen una vocació pedagògica. A vegades veiem els poetes com una ànima pura que es dedica a posar en paraules una emoció, però són cossos, són individus que han travessat la història fins arribar fins a nosaltres. Han estat aventurers, bufons, resistents, han participat del seu temps.   

Un dels poetes que cita és Jacint Verdaguer. Ha estudiat la seva obra?
Això m’ho han preguntat alguna vegada i em fa gràcia, perquè Verdaguer és un poeta de prestigi internacional. Del nivell de Leopardi a Itàlia. Va ser un autor molt prolífic i és difícil haver-ho llegit tot. Em sorprèn a vegades que els catalans no en siguin del tot conscients de la seva dimensió.

En el context geopolític actual, la poesia és un exèrcit prou proveït per combatre en la batalla pels valors?
És veritat que la paraula, com a arma, pot semblar escarransida i feble. Però al mateix temps la realitat ens diu que allí on hi ha moviments de resistència, o fins i tot de lluita clandestina, la poesia esdevé en una cosa important. Ens consta que en la societat iraniana important, la poesia hi té un paper fonamental. Com també a Ucraïna. D’això n’he parlat amb la meva traductora allí. 

A França, la poesia no ha estat mai tan viva com en aquells moments en què hi havia una necessitat de resistència, com durant la Segona Guerra Mundial. En situacions en què no és fàcil recórrer a les armes, la poesia pren la seva rellevància.

En tot cas, la màgia poètica no ho pot salvar tot. Explica en el llibre com Orfeu perd Eurídice dues vegades. Quan la mata una serp i quan l’allibera del món de les Ombres. 
Això és segur. Malauradament, la poesia no pot salvar el món. No ens alliberarà dels nostres mals més greus. Però ens permet posar paraules a aquests mals. I això ens pot permetre domar-los. Hi ha un poema de Baudelaire, Recolliment, que comença dient: "Sigues savi, dolor meu, i estigues tranquil". No creu que amb aquest poema pugui alliberar-se del dolor, però sí asserenar-lo.  

Una lliçó optimista que transmet el llibre és que no som conscients que som més forts del que ens pensem. Que tenim armes com la paraula que no sempre sabem emprar. En el cas nostre, ho hem vist amb l’informe PISA, amb els problemes de comprensió lectora. En un context de salt espectacular de la IA. 
El llibre pretén ser una obertura a escoltar, a ser receptius a la poesia. No vol convèncer a la gent a que es facin poetes, però sí a estar atents al llenguatge poètic. El jardiner, en Louis, ve d’un entorn molt senzill. No és algú que estigui acostumat a fer servir la paraula. Nosaltres sabem que la paraula pot fer molt de bé, però hi estem acostumats. A mi el que m’agradaria és que la gent que no ve d’oficis relacionats amb les lletres també acceptessin aquesta invitació.

No puc parlar molt de la IA amb profunditat, però fins i tot en el cas que arribés al punt en què pogués produir poesia, per sorprenents que això ens semblés, les emocions que nosaltres sentirem seguiran sent humanes. I això és important.