Sergi Belbel (Terrassa, 1963) és una de les veus més destacades del teatre català. Dramaturg, director, traductor i professor, la seva relació amb la cultura i les llengües ve de lluny. Fill de pare andalús, havia estat mestre abans de treballar com a procurador dels tribunals. La mare es va dedicar a la família, eren 4 germans i Belbel va créixer en una llar on el francès era la llengua habitual, pels orígens materns vinculats a la cultura francesa del nord del Marroc. “El català el vaig aprendre amb 7 anys a l’escola”, recorda. Aquesta vinculació amb les llengües, el portaria més endavant a estudiar filologia romànica i francesa. 

La passió pel teatre també li va arribar aviat. La germana formava part d’un grup de teatre aficionat i ell l’ajudava a memoritzar els papers, una experiència que el va familiaritzar amb l’escena des de ben jove. Si hagués d’escollir l’obra de la seva vida es quedaria amb El rei Lear de Shakespeare, “el cim del geni dels genis”, i entre els seus referents en destaca L’Orestíada d’Èsquil, una obra que admira per la seva audàcia fundacional i per la seva vinculació amb els orígens de la democràcia i del teatre. Belbel continua immers en nous projectes: ara té en cartell Angle mort a la Sala Versus, prepara l’estrena d’Ella i màquina al Heartbreak Hotel, el musical El forat blanc a la Beckett i Lluís i Jordi, que arribarà al Teatre Gaudí a principis del 2027, abans de girar per Catalunya.

Per si encara queda algú que no hagi vist mai cap obra seva, com definiria el segell Belbel?
Ni idea, això t'ho han de dir els altres. Diuen que m'agrada jugar i intento que hi hagi bon rotllo als equips, m’agrada treballar des de la bona entesa. No et diré res de la qualitat artística, perquè no en tinc ni idea. No m'agraden les tensions, no les sé gestionar bé. En aquest sentit, estic content de no pertànyer a la gran nissaga de directors del segle XX. Recordo haver vist dirigir el gran mestre italià Giorgio Strehler i quedar-ne impressionat, però no per bé: pujava i baixava pel passadís de platea cridant als actors i vaig arribar a pensar que acabaria pegant algú. Va ser una lliçó. Per molt bo que pugui ser un director, el talent no ha de justificar les males formes a l’hora de treballar amb persones.

Li agrada jugar?
Sempre jugo! El forat blanc és la última obra que he escrit i que s'estrenarà el desembre. És un musical on sabia perfectament de què volia parlar, però a l’hora de començar a escriure, no em sortia res. Tenia els personatges, el títol i tot, però m'encallava. Vaig tornar als orígens i vaig fer un joc per desencallar-me. Gràcies a l'oulipo ho vaig poder escriure. A partir de 6 personatges diferents, he fet una obra amb 63 escenes on cap escena reprodueix la mateixa distribució de personatges. És a dir, en l'obra hi ha 6 monòlegs, 15 escenes de 2, 20 escenes de 3, 15 escenes de 4, 6 escenes de 5 i només 1 escena que surten tots 6. És a dir, el que veuràs són totes les combinacions possibles de tots els personatges entre si. Una cosa matemàtica i, per mi, la creació és això, crear regles. Va ser dir que l'obra tindria 63 escenes amb un repartiment que no es repetiria i no recordo com, la vaig escriure i la vaig acabar.

Llavors, aquests jocs li condicionen la història, l’argument, el relat…
Absolutament. Tot. No totes les faig així, però moltes sí. Talam és una obra que vaig fer el 1990, on va debutar l’Arquillué, i vaig decidir explicar una història pel començament i pel final a la vegada. La primera escena era la primera i la segona la última. La tercera era la segona i la quarta la penúltima. Arribava un moment que hi havia una escena repetida i tot era el mirall invertit de l'anterior. Això té a veure amb l'argument? Sí, perquè veient al final t'imaginaves una cosa i quan realment te'l donaven, era una altra completament diferent, que és el que passa amb Angle mort.

A segon de BUP vaig triar lletres malgrat que m’anaven molt bé les matemàtiques, fins al punt de treure matrícula d’honor. El meu tutor em va advertir que me’n penediria tota la vida. Sempre m’ha quedat allò de; i si hagués fet ciències? Però, la ciència ha acabat sent molt present en la meva trajectòria, sobretot en obres com El temps de Planck o El forat blanc. Soc ateu i no crec en Déu; la ciència és la meva religió. M’interessen l’univers, les estrelles, la matèria i, sobretot, la relació entre la consciència i la realitat. Aquesta capacitat humana de fabular i crear alternatives a la naturalesa és precisament el que fa possible el teatre, la ficció o el cinema. Per això, d’alguna manera, la ciència i el teatre estan connectats.

Com definiria l’ofici de dramaturg?
En primer lloc, és inserir-se en una tradició. Això m’ho va ensenyar l’amic i mestre Josep Maria Benet i Jornet. Un dramaturg ho és perquè forma part d’una tradició que ve de molt abans. El teatre neix a la Grècia Antiga a partir d’una herència de mites i històries que es van reestructurant i reelaborant, i nosaltres encara fem exactament això: agafem el que han fet els altres i ho transformem. Per tant, un dramaturg s’entronca en una tradició que arrenca amb Èsquil i que arriba fins als autors que avui comencen a escriure en sortir de l’Institut del Teatre amb 22 anys.

En segon lloc, el dramaturg és algú que dedica la seva escriptura a un art molt particular; a l’art d’explicar històries en directe. Això condiciona completament la manera d’escriure, perquè quan poses una paraula en boca d’un personatge, estàs pensant en una persona que la dirà davant d’una altra que l’escoltarà. A diferència de la narrativa o la poesia, una obra de teatre està pensada per ser dita i representada en directe. Els diàlegs desapareixen en el mateix moment que es pronuncien, però l’obra pot quedar fixada i, amb sort, ser recuperada i representada de nou, tornant així a formar part d’aquesta tradició que es transforma contínuament. 

Fent la vista enrere i repassant la seva trajectòria com a autor i director, de què se sent més orgullós?
(Pensa). No et sé respondre... No sé si he fet gairebé 100 obres escrites en més de 40 idiomes. Penso en si el Sergi de l'any 1985 quan va començar és el mateix d'ara i, segurament, no. Les fases estan molt influenciades per les persones que he conegut, Sanchis Sinisterra, Benet i Jornet… El teatre és la meva vida, la meva feina, el meu ofici, el meu tot, però encara ara et sorprèn. No s'acaba mai. Cada procés té un món i cada procés una família. El teatre és sagrat. T'he dit que sóc ateu, però crec en l'espiritualitat d'aquesta trobada entre les persones per explicar-se coses. I el teatre és una arma molt poderosa que està per damunt de tots nosaltres.

És clar, quan vas a veure una obra teva a l'estranger, és un “xute” molt bèstia. Llatinoamèrica t'infla molt l'ego. Arribes allà i ets “el maestro Belbel”, una referència. Penses; però si tinc dos fills, faig el que puc i rento els plats cada dia! (Riu). Sobretot et sents orgullós d'haver impactat en la gent i que et diguin coses com; "su obra Caricias me cambió la vida" o "Después de la lluvia fue un antes y un después". Evidentment, si em dones a triar, em quedo amb la meva faceta d'autor, perquè és més dificultós i perquè t'han fet les obres a fora i hi ha gent que sap qui ets i això és un estímul molt bèstia. Dirigir és pel present, per passar-t'ho bé, però dirigint no deixes empremta. 

Justament ha dirigit a tots els grans actors i actrius del país. Què n’ha après de tots ells?
Segur que n'hi ha algun que no -el Flotats i algun més-, però, uf, tot! Els actors i les actrius els admiro. Som un país de grans actors, però, sobretot som un país de grandíssimes actrius. He tingut el plaer de fer set projectes amb l'Anna Lizaran i això m'ho enduré a la tomba com un premi. Un regal. Treballar amb la més gran, aprendre d'ella, estar al seu costat i que et faci calbots!

És la més gran?
Fins avui, mal m'està dir-ho, sí. És com el Ferran Adrià quan tenia El Bulli, que vaig tenir la gran sort que m'hi van convidar dues vegades, i no tenia cap mena de dubte que era el millor restaurant que havia trepitjat. Si em deies quin era el segon, no t'ho sé dir, perquè pel segon et donaria 15 o 20 restaurants. De tota la gent amb qui he treballat, ella tenia alguna cosa més que no sé descriure. (Pensa). Allò inexplicable que tenen els primeríssims o les primeríssimes, que no saps ni dir el que és. Una barreja d'intel·ligència, molta ironia i feia una cosa meravellosa que se’n reia molt d'ella mateixa. 

Recordo quan va tenir la menopausa que el cos li va canviar, es va eixamplar i ens va mostrar les carns sense pudors. Fèiem Escenes d'una execució al TNC i sortia amb un vestit vermell ensenyant tota la pitrera, sense sostenidors. Això només ho pot fer una molt gran. “Sí, m'he eixamplat, tinc les tetes que em cauen, i què? Si no t'agrada, no vinguis o no les miris”. Mira, pell de gallina. Això no té preu. Com la trobo a faltar! El teatre estava per damunt de tot, fins i tot d'ella mateixa. Això és un lema que m'intento aplicar moltes vegades. Per això, el dia que va morir la meva mare vaig anar al teatre perquè havia d’actuar. I la Lizaran em va venir a veure. 

Ostres! Quina obra era?
Feia d'actor en una obra de la Cristina Clemente de funció única per un Grec, l'any 2009. Es deia La millor obra del teatre català. Evidentment, la vaig fer empastillat. Vaig recordar la Lizaran; “el teatre està per damunt de tot”. Vaig parlar amb els meus germans, ja m'havia acomiadat d'ella, anava amb morfina i era qüestió d’hores. Doncs mira, show must go on. Vaig fer la funció i ho tornaria a fer, no me'n penedeixo gens. En acabar la funció, em va trucar la meva germana i em va dir; s'ha mort durant la representació.  

Que dur, imagino que d’anècdotes en tindrà moltes, de bones i de no tan bones…
Sí, però amb els que no m’hi entenc no hi torno a treballar, amistosament, i ja està. (Riu). El Jordi Boixaderas em va fer una de les putades de la meva vida; em va deixar 10 dies abans d'una estrena amb l'Emma Vilarasau. Estàvem fent El criptograma, del David Mamet, i hi havia una escena que tenia creuada. Jo li deia “ho has de fer així”; i ell: “no”, i jo, “sí”, de bon rotllo eh! I diu; "quin dia és avui?" Compta i deixa anar; "Falten 11 dies per l'estrena, teniu temps per substituir-me". 

La Vilarasau i jo; “ha-ha-ha”, i ens diu; "no rieu, ho dic de debò". I se'n va anar. Ens vam quedar en xoc. Era una obra complicadíssima. Per molt respecte que li tingui al Boixaderas, va ser un cop molt fort. Doncs, quatre mesos més tard, vaig fer L'estiueig de Goldoni. La llegeixo i penso; ai, ho faria tan bé el Boixaderas... (Riu). Agafo el telèfon; “Jordi, que vols fer això de ‘L'estiueig’?” I em diu, "hòstia, em pensava que estaries 10 anys sense dirigir-me la paraula". (Riu) No sóc gens rancorós.

Que bo! De totes les facetes que toca; dramaturg, director, traductor, professor… Amb quina gaudeix més?
Et diré en quina pateixo més; amb l'autoria. Ser autor és un camí dur. Molt més dur que el del director, que és el fàcil. Fer de director m'encanta perquè és; “tinc una idea, digues-la, que bona, incorporem-la”. És fabulós, facilíssim. També perquè dec tenir una predisposició i m'agrada manar, perquè dirigir és manar i, sobretot, saber manar. Tots ens hem posat a les mans d'algú que mana malament i vas pel pedregar. De fet, aquesta és la putada del teatre, que els processos moltes vegades no estan en relació amb els resultats.

Si em preguntes pel pitjor de la faceta de director, et diré això; d'un bon procés, no sempre en surt un bon resultat i d'un mal procés, a vegades han sortit molt bons resultats. Aquesta és la part del teatre que més ràbia em fa. Hi pot haver una harmonia meravellosa en el procés, ve l'espectador o no sé qui, comencen a sortir opinions i tota aquella harmonia se'n va a la merda. I, al contrari, he vist processos infernals de lluites, tensions, etc. i el dia de l'escena, “bravo, bravo i bravo”, i a partir de llavors tot són flors i violes. Això és la putada del teatre i també la gràcia.

Amb els anys i l’experiència, és capaç de determinar prèviament a l’estrena, l’èxit d’una obra? 
No, t'equivoques sempre, ja m'agradaria! Com més arrisques, més possibilitats tens d'equivocar-te o de no triomfar. Però, a vegades, també ets conservador i la cagues. No hi ha una relació entre el procés i el resultat. És aquesta la màgia del teatre. Recordo una frase de Thomas Berger, gran autor austríac, que sempre deia; et penses que tot va cap a la catàstrofe mentre dura l'obra i, al final, s'apaguen les llums i per un buf d'aire algú crida; “bravo”, i tots s'hi afegeixen. De cop i volta, allò que anava cap a la catàstrofe és l'èxit més gran. I al revés. Allò que veus que és un èxit cantat, de cop es belluga no sé què i tot se'n va a la merda. Amb això m'hi he trobat alguna vegada.

Anar al teatre amb vostè ha de ser molt divertit. És molt crític?
Gens. És a dir; no i sí. Acostumo a ser molt benevolent amb els companys. A vegades, confesso que hi ha textos que els començo a veure i al cap de 5 minuts ja no m'interessen. Llavors, miro el disseny de llums, com ho fa tal, com ho fa l’altre, hòstia aquest quin salt qualitatiu que ha fet, em fixo en la direcció… El teatre és tan complex, que sempre acabo trobant-hi alguna cosa d’interès i positiva. Ara també hi ha això del hype, l’expectació prèvia a una estrena. Et posen tan bé una cosa, que la vas a veure i dius, home, doncs no n'hi ha per a tant. I al contrari. 

Soc molt de tenir opinió personal, per molt que les crítiques siguin unànimes cap a un costat o cap a un altre, tinc el meu criteri. M'ha passat moltes vegades anar a veure una cosa que unànimement diuen que és una obra mestra i per mi no ho és i al revés. Normalment, comparteixo l’opinió amb els amics; Roc Esquius, Cristina Clemente i Antonio Calvo -que fa anys que no és per aquí-. Amb ells acostumem a coincidir bastant i quan no ho fem ens barallem amb sang! (Riu). Però sempre ho fem des de l’amor per l'ofici i per la professió. No suporto i odio la crítica perquè sí.

Acabem, quantes obres té als calaixos?
Uf! Mira, ara n'estreno una que tenia en un calaix des del 2013, Ella i màquina. Una obra que fem amb l'Enric Cambray i l'Àgata Roca sense res més, només amb una cadira i amb dos boníssims actors. Quina carrera que ha fet l'Àgata, estic tan content! L'altre dia vam fer un assaig i li vaig dir; “sé que no podràs repetir el que has fet avui”. Actrius com la Lizaran, la Vilarasau, la Conejero, aquestes tan grans que et diuen el text que has escrit tu i te'l fan millor del que hauries imaginat. En teatre, el que fan els actors i les actrius quan troben el camí són regals que no t'ho poden pagar amb diners. Et regalen emocions. 

A vegades costa, s'encallen o volen anar cap a una zona i tu vols que vagin cap a una altra. Hi ha lluites en el bon sentit de la paraula, però sempre hi ha un moment que els bons i les bones actrius fan cataclock i, aquest cataclock és un regal. Aquell dia d'aquell assaig penses; no hauria de cobrar per fer això, hauria de pagar diners. I fa uns dies m'ho va fer l'Àgata en un assaig. A més, ells ho veuen, ho noten, perquè en acabar l'assaig no havia dit res i ella va dir una cosa meravellosa; “em sembla que avui he entès l'obra”. (Riu). I, al mateix temps, això no es repetirà i els espectadors ja veuran la repetició d'això. Això passa sempre. 

Llavors, ens perdem aquesta màgia?
Ells repeteixen allò, però el moment en què allò surt, no ho heu vist. I atenció, perquè a vegades durant els assajos no surt i acaba sortint a la funció 25! Un altre cas que recordo va ser amb la Lizaran. Amb Forasters, una obra que vam fer el 2004 al TNC, ella es moria a l'obra i, durant un assaig, va començar a fer com unes acaballes de la mort que tots ens vam quedar de pedra amb llàgrimes als ulls, tots garratibats plorant, amb la pell de gallina i de sobte s’aixeca i diu; "Què us ha agradat?" Ho va tallar de cop, sense cap emoció i fent un acudit. Estàvem tots plorant i fas aquest tall tan bèstia? “És que he imitat el que va fer la meva germana en morir”, la Lola. (Riu). Sense solució de continuïtat. Pam, pam, pam. Una hòstia, una hòstia, i una hòstia.

Que bona. On el trobarem la pròxima temporada?
Sí, ara estem fent la cinquena temporada d’Angle mort amb el Roc Esquius, i el 2 de setembre estreno Ella i màquina al Heartbreak Hotel. Després aniré a Madrid per dirigir Turisme Rural, de Jordi Galceran, i a l’octubre començarem els assajos de El forat blanc, un musical sobre física quàntica i una família en conflicte que arribarà a la Sala Beckett el 2 de desembre, amb 33 cançons i música en directe. Finalment, el febrer de 2027 estrenaré al Teatre Gaudí Lluís i Jordi, una adaptació de Frank and Percy, de Ben Weatherill, protagonitzada per Jordi Banacolocha i Lluís Soler, sobre la relació entre dos homes grans i solitaris que es coneixen en un parc i acaben formant una parella.