Emma Vilarasau (1959, Sant Cugat del Vallès) viu als escenaris des dels 15 anys, quan va començar a fer teatre amateur. Aleshores, però, no imaginava que acabaria fent de la interpretació el seu ofici. “Era una època molt diferent; no hi havia plataformes, ni tan sols TV3, es feia molt poc cinema a Catalunya i hi havia molt pocs teatres a Barcelona”, recorda. Va estudiar a l’Institut del Teatre mentre intentava decidir a què es volia dedicar, convençuda que no podria viure de la interpretació, malgrat que era el que més l’apassionava. “La vida em va anar portant a enganxar un muntatge amb l’altre i fins aquí”, explica. Una trajectòria que, diu, és una combinació de tossuderia, dedicació, talent i un tant per cent enorme de bona sort; “d’estar en el moment adequat, de ser el perfil que necessiten i això no depèn de tu. Per això aquest ofici és tan desagraït, perquè pots ser molt bon actor, però no quadrar en cap muntatge, i és molt frustrant”, confessa.

Des d’aleshores, la seva trajectòria l’ha portat a convertir-se en una de les grans actrius del país i a trepitjar bona part dels seus escenaris. Ara la trobem al Poliorama amb La truita, un text de Baptiste Amann dirigit per Ferran Utzet. A la mateixa platea del teatre de les Rambles, Vilarasau ens rep per repassar una trajectòria d’èxits, recordar els seus inicis i parlar d’una obra en què una aparent i inofensiva truita acaba fent-ho esclatar tot. També aprofitem l’ocasió per parlar de la pel·lícula que ha estrenat aquest estiu, Viatge al país dels blancs, basada en la història real de l’Ousman Umar, un jove ghanès que abandona el seu poble atret per la idea del “país dels blancs”, un indret llunyà que no el rep com esperava. Enmig d’aquest viatge, però, apareix la Montse, el personatge que interpreta Vilarasau i que suposa una figura clau en la seva història.

Com ha anat l'estiu?
Molt bé, per casa. Tenia moltes ganes d'estar a casa tranquil·la, perquè els darrers mesos havien estat intensos rodant els matins i assajant ‘La truita’ cada tarda. Tenia ganes de llegir, d’estudiar els nous projectes i de no mirar el rellotge per estar pendent de l’hora que havia de sortir. 

Com estudia Emma Vilarasau els seus personatges?
Primer investigo l’autor, l’època, el context en què va escriure l’obra i què volia transmetre. Després la llegeixo moltes vegades i començo l’estudi a fons. De tant llegir-la per entendre el que s’amaga darrere de cada frase i de cada rèplica, i d’esbrinar què vol aconseguir el personatge o què pretén comunicar l’autor, arriba un punt que quan em poso a memoritzar -una part del procés que no m’agrada gens-, el text ja se m’ha quedat. 

Llavors ho continuo llegint, però no només el meu paper, sinó tota l’obra. A poc a poc em va impregnant i, en cada lectura, descobreixo nous matisos; allò que avui no entenc, potser demà ho veuré més clar. Perquè les coses arribin de veritat no n’hi ha prou quedant-te amb la primera lectura, ni amb la segona, ni amb la tercera. Cal arribar, com a mínim, a la desena. És aleshores quan tot pren sentit. Perquè una interpretació sembli natural, espontània i fàcil, cal haver-la treballat i mastegat moltes vegades abans.

De tot el procés, en quin moment gaudeix més?
Quan s'entrega al públic, perquè és quan pren el sentit la feina que fas. Soc de les que assajaria infinitament, sempre penso que hem fet curt i que encara podem assajar més, retocant i canviant coses, però aquesta feina la fas per explicar una història al públic i, fins que no arriben, no s'acaba l'obra. Sou vosaltres qui l'acabeu. Nosaltres presentem el que hem estat treballant, però fins que no hi sou, no ens adonem de la lectura que se’n fa de la nostra feina i això sempre et sorprèn. Una obra no s'acaba fins a 15 dies després d'ensenyar-la al públic. 

Una obra de teatre és un animal en constant evolució. Si fas 80 funcions; 80 possibilitats que tens de treballar matisos, diferències i, a vegades, t’apareix la llum a la funció 40. També passa que et trobes amb companys que van per un altre camí i que s’evoluciona diferent. En el cas de ‘La truita’ no ha passat, la fem créixer tots cada dia i per igual. Però sí, les obres estan vives, evolucionen i canvien. I les funcions acaben quan has palpat les respiracions de la platea. I en obres com aquesta, que el públic s’aixeca en acabar i veus a la gent de les primeres files plorant i donant-te les gràcies, tot pren sentit. 

Parli’m de La truita, aquesta obra que torna al Poliorama amb un primer plat, un segon plat i unes postres on tot esclata.
La Truita és, en part, un reflex de moltes famílies, tot i que portat a l’extrem. La primera part de l’obra té un to més agradable i de comèdia, però a mesura que avança apareixen els conflictes generacionals. Les dues filles, des de perspectives diferents retreuen als pares decisions i en part els consideren responsables de les seves frustracions. Una representa la generació que va créixer amb l’expectativa d’igualar o superar els seus progenitors i que s’ha trobat marcada per la crisi del 2008 i per la dificultat d’accedir a una vida estable; l’altra ha optat per mantenir-se al marge d’aquest sistema que rebutja. 

El més interessant és que l’obra no pren partit ni moralitza; tots els personatges tenen arguments sòlids i les seves raons. Aquesta capacitat d’exposar punts de vista diversos fa que molts espectadors, especialment els més joves, s’hi sentin identificats i els convidi a reflexionar. La tensió acaba esclatant a les postres, però també deixa espai per a moments molt bonics. El meu preferit és el monòleg del Boixaderas, que parla de la mort amb una sensibilitat i una poesia extraordinària. També, el meu monòleg és una escena concebuda per l’autor com a punt d’inflexió: a partir d’aquell moment l’obra fa un gir. Parla de l’amor després dels 60 anys, de com es construeix i es viu una relació després de 45 anys de convivència i ho fa des d’un lloc molt realista i honest. 

Un monòleg que interpreta al costat del seu fill, en Marc Bosch, amb qui comparteix escenari per primera vegada. Com ha estat això; s’aplaudeixen mútuament o són més de fotre’s canya?
Ha estat molt fàcil. Els dos teníem els nostres "ai, ai, ai", però des del primer dia assajant érem un actor i una actriu més. A casa hem après a fotre'ns canya, però sense ferir-nos i això està molt bé. Aquesta feina és molt delicada, t’exposes i et mostres constantment i si et fereixes, et bloqueges i deixes d'escoltar o no entens el que et diuen perquè ho perceps des d'un altre lloc. Es pot dir tot, però s'ha de dir bé, des de l'estima i des del t'ho dic perquè ho milloris. Com tot a la vida, si es diuen les coses bé i amb respecte, es pot dir tot. 

Abans de qualsevol estrena, sempre vull que el Jordi em vingui a veure en un assaig general. Em diu dues o tres coses i jo faig el mateix amb ell i el Marc. Dir-li a algú "ho fas molt bé", no serveix de res. Sempre hi ha coses millorables. Des de dins arriba un moment que ja no veus res, no tens distància, però des de fora és molt més fàcil veure-ho.

A principis d’aquest estiu ha estrenat 'Viatge al país dels blancs', una història real basada en el viatge de l’Ousman Umar a Barcelona. 
Sí, la pel·lícula explica la història de l’Ousman i posa el focus no només en l’infern del viatge que va fer des de Ghana fins a Barcelona, sinó també en la llum que va trobar quan va arribar aquí. Després de ser rebutjat i dormir al carrer, una dona el va acollir i aquest gest de solidaritat li va permetre refer la seva vida. Avui l’Ousman ha estudiat dues carreres, té una fundació i ha impulsat projectes educatius a Ghana. És una pel·lícula que parla de la duresa de la migració, però també de la bondat, la generositat i la capacitat de superació.

De l’Ousman m’emporto la seva capacitat de resiliència i la lluita incansable per tirar endavant. Quan coneixes els cinc anys d’infern que va viure passant de traficant en traficant fins a arribar a la pastera, et preguntes com pot ser que tota aquesta xarxa de tràfic de persones continuï funcionant. Em sembla molt greu que es posi el focus en els immigrants o se’ls tracti com si fossin el problema, quan en realitat només busquen una vida millor. Després de tot el que va passar, l’Ousman, diu; "la meva vida ha de tenir un sentit i és tornar a Ghana el que la vida m'ha regalat". Per això, va crear la fundació Nasco i ha obert 20 escoles a Ghana perquè cap nen visqui el que va viure ell. 

Que el món és injust ja ho sabem, però des del privilegi mai en som conscients...
Gens. Quan l’Ousman explica que va marxar de Ghana amb només 12 anys i que dels 45 que van començar el viatge, només 15 van superar el desert, t’adones de la capacitat de resistència que han de tenir. Va passar 5 anys de la seva vida anant de traficant en traficant, treballant gairebé com un esclau fins a arribar a Mauritània i poder agafar una pastera. I, malgrat tot, aquest patiment, quan arriben aquí moltes vegades són rebuts com si fossin el problema, quan en realitat són les víctimes d’una xarxa molt més gran.

El que em costa d’entendre és que no anem a l’origen del problema. És molt més fàcil carregar contra els qui arriben, portar-los als CIE’s o retornar-los que no pas afrontar el problema i els interessos que hi ha al darrere. Però també he descobert l’altra cara; gent que els acull i que els ajuda sense esperar res a canvi. Com el matrimoni que va acollir l’Ousman o tantes altres famílies que obren casa seva perquè no acabin al carrer o en un CIE. Aquesta solidaritat existeix, però en parlem poc. Ens interessa molt més explicar la foscor de l’ésser humà que recordar com, de vegades, també hi ha una altra cara.

Papers com el seu, femenins i d’edat adulta, ja en comencem a veure més, però encara els hem de continuar reivindicant…
Sí, aquest canvi s’està produint, tot i que encara no s’ha acabat de consolidar. Si observem el percentatge de dones de més de 60 anys que protagonitzen pel·lícules, sèries o obres de teatre, veurem que continua sent molt baix. La situació està canviant, però ho fa lentament. Aquesta tendència es revertirà de manera més clara quan hi hagi més guionistes, dramaturgues i creadores dones d’una certa edat. És normal que les autores més joves escriguin sobre la seva generació i les experiències que coneixen millor. Però a mesura que augmenti la presència de dones madures en els espais de creació, també es farà més evident que les dones d’aquesta edat tenim moltes històries per explicar, moltes experiències acumulades i encara ens queda molt a dir sobre el món que ens envolta. 

Si pogués tornar enrere i donar-li un consell a l’Emma dels 15 anys que començava fent teatre amateur, què li diria? 
Que no tingués tanta por. Vaig tenir molta por i molta inseguretat pensant que no me’n sortiria. Vaig patir i vaig plorar molt. Sabent com ha anat tot, li diria: “no pateixis que tot anirà bé”. (Riu) Però, és clar, això és molt fàcil de dir ara! Durant molts anys també vaig pensar que en qualsevol moment descobririen que era una impostora, que no sabria fer prou bé aquesta feina i que, amb el pròxim paper, veurien que tot el que m’havia passat a la vida havia estat pura xurra. Aquesta sensació l’he patit durant molts anys. Ara ja no. Tinc 45 anys de professió que m’avalen i, millor o pitjor, aquest ofici el sé fer. 

Sabria escollir-me un personatge de tots els que ha interpretat al llarg de la seva carrera?
És difícil, perquè m'han marcat tots… (Pensa). Em costa trobar-ne un perquè tots em marquen, però per la dificultat, per al moment i per tot, la Blanche, d'Un tramvia anomenat desig. Però també m’ha marcat molt la Medea, L'Oreneta, Qui té por de Virginia Woolf o Les noces de Fígaro, que va ser el meu primer personatge com a protagonista. Espera, potser et diria com a primer personatge la Marta, de Terra baixa.

Tots de teatre...
Sí, clar, que curiós! (Riu). L'Eulàlia de Nissaga de poder em va marcar molt per la popularitat i per ser coneguda arreu. Va significar un abans i un després, també personalment, perquè pensava que mai faria audiovisual, creia que la càmera no m'estimava i que no tindria una bona relació amb ella i em va demostrar que sí, que podia fer-ho. Va ser molt bonic aquest rodatge, però sempre penso en teatre, perquè fent teatre no interpretes els personatges un dia en una seqüència i te n'oblides; els fas un dia, i un altre, i un altre, i els vas coneixent i et van impregnant. Et donen més joc perquè en cada funció els fas diferent i aprofundeixes més en aquella persona. Això t'acaba marcant, però sí, l'Eulàlia també em va marcar molt.

Com ha portat la popularitat, li ha estat costós?
Al principi em sorprenia, feia molts anys que feia teatre, però no era això. Després amb certa dificultat i ara ja bé, perquè és molt bonic que la gent t'aturi pel carrer i et diguin coses. Ningú t'atura per dir-te "no m'agrades” o “no m'agrada gens el que fas", els que pensen això no m'ho diuen. Per tant, és bonic, però sí que a vegades la privacitat d'anar a una platja, per exemple, i que ningú et miri o aquestes coses es perd. També passa que la gent sovint es pensa que ets algú perquè et veuen i, a vegades et confonen amb els personatges, però un sap les seves misèries i tots som iguals. Soc molt realista; avui pots encertar-la i demà pots equivocar-te, per això procuro no creure’m gaires coses.

Tindrà anècdotes per parar un tren…
La gran anècdota de la meva vida és amb una noia d’Hongria que ara viu aquí i que és una persona meravellosa. Quan es va emetre ‘Nissaga de poder’ a Hongria, es va obsessionar amb l’Eulàlia i em va voler conèixer. Va fer el viatge fins aquí, ens vam conèixer i després va tornar al seu país. Temps més tard va tornar, va estudiar català i es va convertir en traductora de català, anglès i hongarès. Ara viu aquí, es va casar i ha fet tota la seva vida a Catalunya. És molt fort. És una persona meravellosa; evidentment, amb els anys ens hem anat coneixent i hem establert una relació molt bonica.

Per acabar, alguna espina clavada que li agradaria arrencar-se?
Tinc una espina clavada, però crec que ja m'he fet gran. M’agradaria fer la Liubov, la propietària de L'hort dels cirerers, de Txèkhov.