Carles Puigdemont va destinar les hores posteriors al naufragi dels decrets d'habitatge -gràcies al veto de Junts, el PP i Vox- a redactar un article llarg a la xarxa social X per justificar la posició del partit que lidera. Un text especialment dur amb el PSOE, un partit de qui mai s'ha acabat de refiar -en la campanya electoral de les eleccions espanyoles del 2023 va proclamar que no li compraria ni un cotxe de segona mà a Pedro Sánchez- però que és qui, per necessitat aritmètica, ha contribuït decisivament a aprovar l'amnistia. Una amnistia que, si no falla res, podria ser efectiva la setmana vinent . I si, un cop esborrades les causes judicials, Puigdemont opta per ser candidat a les eleccions espanyoles?
Els comicis encara no tenen data, però Sánchez madura que se celebrin a la tardor, aprofitant que les dretes han tombat les mesures urgents en habitatge i hi ha un clima de mobilització als carrers que ha tapat, almenys temporalment, la crisi de Ceuta i el reguitzell de casos de presumpta corrupció que afecten els socialistes. Si l'amnistia és efectiva i Puigdemont pot tornar -després de nou anys d'exili- a Catalunya al llarg de les properes setmanes, no tindria cap impediment formal per ser el candidat de Junts a les eleccions anticipades. Una oportunitat per reflotar Junts i per asseure's al mateix hemicicle on, durant anys, se l'ha demonitzat per la tardor del 2017 i pel seu rol en aquesta legislatura.
L'expresident de la Generalitat, artífex de l'1-O al costat d'Oriol Junqueras i els líders de les entitats, va investir Sánchez fa tres anys, però la desconfiança mai va desaparèixer del tot. A diferència d'ERC, en sintonia en termes socials i ideològics amb bona part de les propostes del govern de coalició format pel PSOE i Sumar, Junts sempre s'ha mantingut a una distància prudent de la Moncloa. A banda, el gir a la dreta dels últims temps -en matèria d'immigració, de seguretat, de fiscalitat i d'habitatge- l'ha portat a coincidir en votacions rellevants al costat del PP i de Vox. Totes les decisions clau s'han monitorat des de Waterloo de bracet amb Míriam Nogueras, portaveu del grup de Junts a Madrid.
Nogueras s'ha guanyat la confiança de Puigdemont -la va incloure en la taula de diàleg a Suïssa, decaiguda la tardor de l'any passat després que el líder a l'exili decidís partir peres amb el PSOE- i és inqüestionable com a candidata a Madrid. Ella mateixa, en privat, assegura que es veu repetint, i situa el president del partit com a cap de cartell a la Generalitat. De fet, Puigdemont encara no ha clarificat què vol fer quan torni a Catalunya, ni tan sols si serà cap de l'oposició al Parlament, com li demanen des de sectors de la direcció. Primer farà una ruta per Catalunya i, després, decidirà. El context electoral a Madrid, això sí, altera el calendari i obre una finestra per escenaris fins fa poc inesperats.
El precedent de Junqueras
Quan el líder d'ERC estava a la presó, encara pendent de la sentència del Tribunal Suprem i per tant habilitat per formar part de llistes electorals, va presentar-se a les eleccions catalanes del 2017, a les espanyoles del 2019 i a les europees celebrades al mateix any. És a Madrid on va tenir més èxit: 15 escons i la visibilitat de poder saludar Sánchez camí de l'escó. Josep Lluís-Carod Rovira, el 2004, va ser candidat a Madrid després de ser destituït com a conseller en cap i va treure vuit diputats, però no va agafar l'escó. En el cas de Puigdemont, si el calendari de l'amnistia es compleix, tindria dues opcions per presentar-se a les eleccions, si així ho decidís: al Congrés i a les municipals de Girona.
Al partit sempre s'assenyala que Puigdemont és el principal actiu electoral, i és incontrovertible que tenir-lo disponible i a Catalunya multiplicarà la seva presència en totes les campanyes. Al Congrés, si se certifica l'avançament, hi ha una circumstància especial: no està previst que Aliança Catalana s'hi presenti. L'extrema dreta independentista liderada per Sílvia Orriols centra els seus esforços en les municipals i les properes catalanes -hi ha enquestes que els situen com a segona força, per darrere del PSC, i notablement per sobre de Junts-, i Madrid desenfoca el seu marc. Una possibilitat perquè el partit de Puigdemont aturi la fuga, almenys temporalment, cap a Aliança.
L'última experiència com a candidat va ser el maig del 2024, quan va quedar per sota de Salvador Illa, però molt per sobre -com es va celebrar en la reunió de l'executiva posterior a les eleccions- d'una ERC amb només 20 diputats. Ha plogut molt, des d'aleshores: Junts ha trencat amb el PSOE, ha endurit el discurs en matèria econòmica i social, s'ha acostat més a Foment del Treball i ha tombat decrets d'habitatge que fins i tot el PNB havia votat, encara que fos de manera crítica. Quina finestra triarà Puigdemont per reaparèixer com a actiu electoral, ja sigui a les llistes o com a reclam per als votants? La decisió, a diferència dels últim nou anys, la podrà adoptar des de casa.
