Un món on les màquines han pres el poder, una humanitat liquidada abans d'acabar la dècada... Són escenaris -apocalíptics i distòpics, però plausibles en un percentatge gens negligible de possibilitats- als que, segons els seus mateixos entrenadors i propietaris, ens pot abocar el desenvolupament de la intel·ligència artificial (IA). Gerard Mira ens ho explicava en aquest reportatge i s'ha instal·lat un cert vertigen col·lectiu.
En la nostra vida quotidiana som molts els que en notem els efectes o ens hem acostumat a usar-la perquè resolgui processos que abans tenien cost o ens portaven una estona, faci cerques o respongui preguntes. El mateix a la feina o a l'educació, on ja hi ha consens, més encara després dels mals resultats de l'informe PISA, per limitar-ne l'ús -a Catalunya es començarà a fer aquest curs- i evitar una experiència d'usuari contrària a l'aprenentatge. Els mitjans també en notem l'impacte, ja que les IA fan sovint d'intermediari (amb el biaix i el perjudici que ens comporta) entre les nostres informacions i el lector.
Però, més enllà del que coneixem la majoria, el seu desenvolupament és vertiginós i en molts casos comença a quedar fora del control de l'home. Alguns agents d'IA incorporen l'anomenada "automillora recursiva", que fa que els successius evolucionin els anteriors per si mateixos o que es comuniquin entre ells per resoldre dificultats. Ha passat aquest estiu quan, davant missions de ciberseguretat i en lloc de deixar-ho córrer, han cooperat d'esquena als seus propietaris i s'han espavilat, creat llenguatges propis, han desobeït o han atacat rivals.
Algunes solucions, a priori, no haurien de ser dolentes, però han alimentat el temor al sector i entre els experts per un escenari de pèrdua de control. Fins ara els grans avenços científics i tecnològics havien portat progrés i ens havien fet la vida més fàcil. L'energia nuclear, les xarxes o internet ens han ajudat, però un mal ús també ens ha fet mal com a societat. També passa amb la IA. Però la gran diferència rau en el fet que aquells avenços sempre havien estat sota el control dels humans.
Ara, amb la IA, això ja no és tan clar i pot tenir afectació en sistemes financers, de dades, militars o a internet i impactar empreses o estats. Per això s'ha estès, a partir d'avisos i de la decisió d'empreses com Open IA d'endarrerir la seva sortida a la borsa, el temor i s'ha fet una crida a prendre dues mesures que cal esperar que no siguin màrqueting borsari. Anthropic, un altre gegant del sector, ha demanat alçar el peu de l'accelerador del desenvolupament. Fa uns mesos el papa Lleó XVI, en la seva primera encíclica, va triar aquest tema i va fer una crida a "desarmar" la tecnologia. La primera mesura, doncs, és alentir el desenvolupament de la IA. I la segona, regular-la, cosa que els Estats Units, on resideix bona part del sector, encara no han fet i que, per variar, la UE ha de fet tímidament.
Fa uns dies Óscar Méndez, president de GenAiA, associació que promou un ús ètic, responsable i sostenible de la IA, deia que "els governs van tardíssim i les empreses rapidíssim" i comparava el desenvolupament amb el projecte Manhattan de fabricació de la bomba nuclear als EUA entre 1939 i 1946. La diferència, recordava, era que allò ho feia un govern i això ho fan companyies que competeixen en un marc capitalista desregulat i on la mirada humanista està arraconada.
En un context d'ascens dels populismes i de discursos llibertaris que ataquen la regulació (ja no cal dir la intervenció o nacionalització) o els impostos, tot allò que es pugui associar a regles o a control apel·lant al bé comú corre el risc de ser blasmat com a woke, bonista o limitador del progrés. Uns adjectius que la dreta més extrema i turboliberal i qui els fa el joc solen encolomar a tot els que no els agrada, els treu de la zona de confort o n'amenaça privilegis. Talment com si les polítiques d'igualtat, socials o ambientals que s'associen al wokisme no estiguessin amarades de decència, justícia i progrés, o com si el dolentisme i els discursos durs (quan no d'odi) que es contraposen al bonisme haguessin permès algun avenç o progrés col·lectiu en algun racó del planeta. Ahir, Donald Trump va menysprear els avisos i es va limitar a assenyalar la Xina com a rival.
La setmana passada, quan tancàvem la sèrie Catalunya Last Call d'entrevistes per alçar de mira als problemes, les fortaleses i els desafiaments del nostre país en diversos àmbits, escrivia que ens era necessari enriquir la conversa pública. Parlar més, fer-ho de tot i amb ordre i franquesa per avaluar-nos, exigir-nos i no autolesionar-nos. I això pot implicar canvis i fins i tot alentir creixements o decréixer en algun àmbit.
En el cas de la IA el desafiament és encara més majúscul, però el procés ha de ser similar. Si volem continuar governant-nos com a espècie i en un planeta habitable, toca parar i rumiar abans de continuar avançant. No és fàcil perquè el màrqueting de la por existeix i no sabem fins on arriba, perquè hi ha el risc que la influència de les empreses els faciliti una regulació a la mida, i perquè la Xina i els Estats Units juguen fort i van per lliure amb regles que no són les nostres. No podem dir, però, que no estem avisats.
Avui no et perdis
- Paisatge després de la Diada; per Oriol March.
- El col·lapse del procés no enfonsa el suport a la independència, que encara té marge de creixement; per Roger Tugas Vilardell.
- Entrevista a Albert Om: «Hauríem d'ampliar el concepte dels que són de casa»; per Pep Martí Vallverdú.
- Quan fallen els cordons sanitaris: com aturar l’extrema dreta?; per Pep Martí Vallverdú.
- La solució per a les illes de cases afectades per la Sagrada Família torna a embarrancar; per David Cobo.
El passadís
La manifestació de Barcelona acostuma a ser la imatge de la Diada cada any, però els actes institucionals o cívics se succeeixen arreu. A Lleida, la Paeria, la delegació de la Generalitat i la Diputació van organitzar l'acte institucional de la Diada i van homenatjar l'escriptor Josep Vallverdú, recentment traspassat. Però a la nau central de la Seu Vella hi va haver un punt de tensió en l'acte que presidia el conseller de Drets Socials i Inclusió, Raül Moreno.
La diputada socialista per la demarcació al Congrés i portaveu del PSOE, Montse Mínguez, estava queixosa. Molt. Els serveis de protocol havien decidit, malgrat alguns peròs de la Generalitat i intents d'última hora d'esmenar-ho, que els diputats al Parlament de Catalunya tinguessin un lloc més preeminent a l'acte que els del Congrés espanyol. I no li va agradar seure en un lloc menys central fins al punt que va assegurar que presentaria una queixa a la mesa de la cambra baixa perquè li donés empara. És possible que Francina Armengol tingui altres maldecaps.
Vist i llegit
El drama humanitari i el conflicte polític i diplomàtic que du associada la situació de Ceuta no s'acaba i amenaça de convertir-se en un clau, tal vegada el definitiu, al taüt polític de Pedro Sánchez. Us aconsello que llegiu l'article de Roger Pi de Cabanyes. Per fer-vos-en una perspectiva general i des de diferents òptiques -les dels marroquins, els veïns de Ceuta, els experts i les institucions- us aconsello el reportatge Ceuta, ciutat ostatge de Montse Mora i Xavier Brichs que va emetre ahir el 30 minuts de TV3. La convivència s'esquerda a l'enclavament espanyol, les solucions no arriben i continuem sense saber què és el que busca el Marroc amb aquesta situació.
Pilota a l'olla
Partit desendreçat ahir del Barça en el tram final contra el Llevant i en el qual Hansi Flick va sortir al camp amb l'onze més previsible. Però el Barça continua comptant com a victòries els seus partits oficials aquest any. Lidera la lliga amb una autoritat brutal i va començar amb bon peu a la Champions contra el Feyenoord. L'equip té gol i va sobrat de recursos. I no ens hem de cansar de dir que la Masia és el millor patrimoni. Ahir ens ho va recordar Xavi Espart, ara en posició de lateral esquerre. El jove barceloní és, per ara, un fitxatge tan indiscutible com Rodri posem per cas.
