Ja fa setmanes que Pedro Sánchez no farmeja l'aura. Als passadissos del Congrés i a la sala de premsa de la Moncloa, la seva cap de comunicació, Lydia del Canto, s’esforça a projectar un relat cada vegada més defensiu. El hype de l’inici de la legislatura -després de la revàlida del 23J- s’ha transformat en una percussió constant i eixordadora. Ceuta, Zapatero, Begoña, Leire, Ábalos, Santos... PP i Vox fan girar els discs a la cabina del DJ. S’esgota la legislatura. S’acosten les eleccions i la política espanyola viu ja en un after hour.
A altes hores de la legislatura, els errors no forçats es multipliquen. Sánchez va obrir el curs polític amb una entrevista a la Cadena Ser i una compareixença al Congrés en què no va ser capaç de recuperar la iniciativa. Des de l’inici de la crisi ha volgut nedar a contracorrent. Ha forçat els seus ministres a exculpar el Marroc de la crisi de Ceuta, i ha acabat defensant la seva pròpia gestió. Mal negoci si no es controla el relat, si el 90% de la població (enquesta 40dB) veu responsable el Marroc i si l'oposició utilitza el racisme de trampolí. El president posa sacs de sorra a portes i finestres , però poc més.
Avisos lleus, desatesos i que no sap on van acabar
La desclassificació dels documents i el xoc públic entre els ministres Marlaska i Robles tampoc han ajudat. Els informes reforcen la tesi que l’executiu espanyol disposava d’avisos (encara que no anticipessin l’abast) sobre les arribades. El que havia de ser una operació de transparència i salvament ha acabat donant munició al PP. I també a la jutgessa de l'Audiència Nacional Maria Tardón, exregidora del PP a l’Ajuntament de Madrid (1999-2003) que investiga les responsabilitats del Marroc... i la resposta del govern espanyol. Entre bambolines de l’Audiència Nacional hi ha el PP, Vox i mitja dotzena d’entitats d’ultradreta que remaran com a acusació popular per provar d’imputar l’executiu.
La desfeta s’explica per molts motius, però principalment pel fet que Sánchez ha obviat dos dels quatre eixos de la crisi. L’executiu s’ha bolcat en solitari a resoldre la situació humanitària i a fer caure una pluja de milions sobre Ceuta. Però ha oblidat el vessant geopolític d'allò que ell mateix va titllar de “violació de la sobirania nacional”, i sobretot ha deixat de banda la dimensió simbòlica i emocional. Igual que el 2017, part de la societat espanyola demanava fermesa.
L’ha trobat en Aznar, Vox i el rei engalanat com a cap de l’Exèrcit fotografiant-se amb Robles. Els amants dels uniformes no arreglaran una crisi que requereix, obligatòriament, la participació del Marroc i respecte pels drets humans. Però ningú ha dit que el PP i Vox tinguin cap intenció de socórrer Ceuta. L’objectiu prioritari és fer caure el president espanyol. Fins i tot el president de Ceuta, Juan Jesús Vivas, participa de l'operació. Cal tombar Sánchez. La resta, atrezzo.
La temptació de Sánchez
Gabriel Rufián va advertir aquest dimecres des del Congrés que els números per a una repetició del govern de coalició “no surten”, i algun altre soci tem que Sánchez pot valorar la possibilitat de convocar eleccions quan Vox estigui més fort. El president va assegurar que tindrà en compte els “interessos dels ciutadans” a l’hora de fixar la data. Ha quedat clar que no les farà coincidir amb les municipals. Però aquestes veus sospiten que en cas que doni per feta la derrota, a Sánchez li surt més a compte un executiu PP-Vox amb els d’Abascal en màxims. Per què? Perquè l’ascens de Vox rebaixa el del PP i emmascara la caiguda del PSOE. I sobretot perquè un govern de coalició espanyolista amb els dos partits competint pel protagonisme és més inestable (i pot durar menys) que un format per un PP gran i un Vox en un rol subsidiari.
Ministre ‘Rompetechos’
La mala salut del govern espanyol es visualitza especialment en les desventures del ministre Marlaska. El titular d’Interior va arribar al govern prometent que eliminaria la policia patriòtica. Però set anys després no pot fer que els seus agents li passin informes com el de Ceuta, suposadament vitals per a la seguretat de l’Estat, i ni tan sols pot controlar que algú filtri un dossier del seu equip de comunicació que classifica ideològicament periodistes i tertulians. Tot plegat se suma a la irritació dels socis per les agressions de la seva policia a aficionats amb estelada. I arribat a aquest punt les disculpes ja no serveixen.
Amnistia a Puigdemont, un afer d’Estat
Enmig de la foscor d’aquest after hours, però, PP i PSOE poden tenir interessos en comú. A tots dos els provaria tancar aviat l'aplicació de l’amnistia a Puigdemont. A Sánchez li aniria bé que fos ara per complir amb Junts i perquè el retorn de l’expresident no contamini la campanya de les generals. I a Feijóo no li interessa trobar la carpeta sobre la taula quan arribi a la Moncloa, no fos cas que es vegi obligat a complir la llei. Si ha de passar, que sigui sota el mandat del PSOE.
Tots dos tindran sort. Després d’arrossegar els peus durant mesos, el TC ha fixat pel 22 de setembre el debat del primer recurs del procés, el de Jordi Turull. I -oh sorpresa!- Pablo Llarena ha anunciat per primera vegada que tan bon punt disposi de la primera sentència aplicarà la doctrina que hi marqui el Constitucional a Puigdemont, Comín i Puig. Previsiblement, el cas Puigdemont quedarà tancat abans de final d’any. Just a temps.
La matinal de la legislatura s’acaba. Malgrat els qui veuen els ministres Carlos Cuerpo o Óscar Puente com a possibles candidats, Sánchez ha deixat clar que es vol tornar a presentar. En pocs mesos, potser al març, els ciutadans decidiran si al final d’aquesta sessió sona el pianet Children de Robert Miles... o Paquito el chocolatero.
