Albert Om (1966) és periodista, amb una trajectòria vinculada a programes de televisió com L’hora del pati, El convidat, Malalts de tele o Islàndia. Ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Comunicació (2014) i al Millor Professional de Ràdio (2018). El seu anterior llibre va ser No faré cap més llibre. Retrat íntim de Marina Rossell (2025). 

Acaba de publicar Què dirà la gent (Univers), un llibre literàriament ambiciós, ben farcit d’ironia, on reviu el passat familiar a través de la recuperació d’una llengua viva i rica. Un volum també sorprenent, on l’autor no defuig episodis incòmodes ni tem mirar-se al mirall per retrobar-se, una mica com Machado, amb aquell "que sempre va amb mi".    

Ha furgat en la memòria familiar. Amb un punt de nostàlgia?
Sembla que la paraula nostàlgia té una connotació negativa i per mi no és així. Trobo un plaer en el record. És com viure i reviure. És viure dues vegades o acabar de polir o fer brillar allò que vas viure en un altre moment. I fins i tot et diria que, a banda de plaer, això em dona un punt de calma en aquest moment tan tensionat. És una manera de dir que no fujo de l’espai, però me’n vaig a un altre temps que em dona més calma.  

Explica que va créixer en un entorn en què els sentiments no s’havien de mostrar. En què us havíeu de protegir molt emocionalment. Per una barreja de pors, vergonya, el què diran?
Una de les coses que ja intuïa, però que treballant tots aquests anys en el llibre he confirmat, és com és que venint d’un passat tan tètric, jo he tingut una vida tan plàcida. Per mi, el llibre és un homenatge a una generació, la dels meus pares, que va fer de tallafocs. Dues famílies, tant la del pare com la de la mare, represaliats a la Guerra Civil, que van actuar de tallafocs, es van submergir en l’anonimat per deixar de ser aquells rojos republicans i no donar motius perquè ningú parlés i protegir els fills.  

Recorda en el llibre que la primera vegada que va dir "t’estimo" al teu pare va ser quan ell ja no el podia sentir.
Sí, era l’última nit en què estava a l’hospital, sedat. Jo li hagués creat un problema al meu pare si li hagués dit un dia "t’estimo". Perquè el meu pare ja m’ho demostrava a la seva manera. Però era una generació que aquestes coses no es deien als homes. Amb la mare sí que ens ho havíem dit. Però un home de la generació del meu pare no deia "t’estimo". Ni et feia dos petons. Aquella nit no sé perquè li vaig dir, però li vaig dir. Vaig pensar que sort que no m’hagués sentit, perquè no hagués sabut com reaccionar. 

A molts lectors els pot sorprendre les històries de precarietat que explica. Com quan la seva àvia, que dormia amb la seva mare al mateix llit, es va despertar un dia amb els llençols tacats de sang.
Sí. A la meva mare l'havia mossegat una rata. La meva iaia materna va quedar vídua quan van matar el seu marit a la guerra, amb tres nenes que tenien menys de 5 anys. La meva mare era la més gran i durant un temps van dormir al mateix llit, al carrer de Sant Pere de Vic. I un dia troben sang als llençols i resulta que era una ratassa, com deia la meva mare. 

Va haver de baixar vint dies seguits a Barcelona perquè li posessin una injecció antiràbica. "Ja arriba la valenta de Vic", li deien a l’institut antiràbic que hi havia a la Ciutadella. En pocs anys, com ha canviat tot. Per això, quan escolto aquest discurs que diu "és que abans tot era millor, és que abans...". Home, que em diguin quin era aquest abans que era millor. 

Hi ha una galeria de personatges d’antologia. Com la iaia Miqueleta, que feia la vida més difícil a la teva mare.
Als meus avis ja no en vaig conèixer cap. Un va morir a la guerra, l’altre els anys cinquanta. Havia estat a la presó represaliat perquè havia estat de l’Ajuntament republicà de Vic. Aquesta iaia paterna, Miqueleta, la mare del meu pare, anava sempre vestida de negre. Tenia una frase que a mi m’ha anat molt bé: "Em fas festes i no me’n sols fer, m’has de fotre o m’has de menester". Una manera de fer poca comèdia i certa desconfiança envers el món. 

Però, és clar, tots venim d’un lloc. La iaia Miqueleta semblava una institutriu, de la severitat que mostrava. La seva mare va morir al seu part i el seu pare es va penjar a casa. Vens d’on vens.  

Fa la sensació que aquells anys van deixar els caràcters a mig fer. Que es vivia a base de limitacions i prohibicions. El franquisme explica bona part d’aquest clima?
Crec que la barreja de franquisme més nacionalcatolicisme. Franco quedava molt lluny de Vic o Taradell, però el capellà no. I el capellà era qui et marcava la moral, més enllà de la parella de la Guàrdia Civil que hi hagués al poble. Els capellans, o molts d’ells, foren els que van escampar aquesta por entre la població. Sortir d’aquí és el que té mèrit. En el cas dels meus pares, això es produeix els anys setanta.

El llibre és un viatge de cent anys a través de records familiars, d’obsessions meves personals, i tot fet a partir de la llengua que vaig mamar. A partir de les paraules. Però hi ha una particular atenció als anys setanta, que foren importants en aquest país. I per mi perquè és quan començo a descobrir el món. Vens d’un silenci, no t’expliquen res i ho has d’anar descobrint tot. Hi ha un capítol on explico que la meva politització comença amb un disc, que és Gener del 1976.

De Lluís Llach.
Sí, aquells tres concerts que va fer al Palau dels Esports. Jo tenia 9 anys i no hi vaig poder anar, però el sentíem cada cap de setmana aquell disc. Sentir aquell ambient, la veu de Llach emocionada, els crits d’"Amnistia i llibertat" i "Visca Catalunya". És la primera vegada que vaig veure que aquí passava alguna cosa que no m’havien explicat.      

Explica que a casa no es parlava de política.
No, ni el dia que va morir Franco. No en tinc cap record que a casa es fes cap celebració. Òbviament, tristesa no. L’avi patern va dir al meu pare i el meu tiet: "No us poseu en política. Ja veieu el que m’ha passat a mi". Això el meu pare ho va complir fins a les últimes conseqüències. No li vaig escoltar mai una opinió política. En canvi, la música que s’escoltava a casa era el Lluís Llach, Serrat, La Trinca. Les cançons de La Trinca, amb aquell doble sentit. Per què riu la gent quan diuen que a les escoles hi ha el santcrist entre dos lladres? Era un món fet pels grans, els nens havien d’anar-ho descobrint tot.   

Però un dia els pares es van poder rescabalar de tants anys d’esforços i limitacions: els va tocar la rifa.      
El 1972. La rifa del Cafè Mexicà de Vic. Va ser el mateix dia que van trobar l’avió caigut als Andes. A 10.000 quilòmetres de distància, tot de famílies estaven contentes perquè els canviava la vida perquè els havia tocat la loteria de Nadal. Es van poder rescabalar d’uns orígens molt modestos i comencen una nova vida. Són els seus grans anys, quan volten, viatgen, marxen de Vic i es fan una casa a Taradell, es compren una casa a la platja.   

El llibre té un component "pornogràfic" en el sentit de mostrar molt explícitament coses que mai es diuen. Com la relació amb el seu germà, que un dia surt a la tele fent d’extra i tothom parla d’ell, fins que tu et converteixes en personatge mediàtic i sembla que l’hereu ha estat destronat.
Aquest llibre, també per una qüestió d’edat, l’he volgut escriure des de la veritat i explicar coses que siguin incòmodes per mi, per la família i fins i tot pel lector, perquè s’hi pot veure reflectit. Nosaltres som dos germans que ens portem 11 anys, ell és el gran. Per tant, tota la vida el meu germà ha sigut el meu ídol. Hi ha un moment en què jo començo a sortir a la tele, a la ràdio, i tots els comentaris que arriben a casa són sobre el fill petit. Hi ha un canvi de papers que no és fàcil d’assumir. I que jo ara ho veig clarament, però que no n’hem parlat a casa. Una de les normes d’actuació a casa és que les coses no es parlen gaire. 

El llibre també és una manera de lluitar contra això. Si no, no tenia sentit. Veníem d’un món molt antic. Molt antic, que jo intento explicar aquí. Com pot ser que tenint 60 anys hagi viscut coses que semblen molt antigues? I ara estem vivint en un moment molt diferent.

Semblen civilitzacions diferents. 
Són civilitzacions diferents. Però, en canvi, representa que tu ets el mateix, tot i que no ho sé. Hi ha coses de fa uns anys on costa que t’hi reconeguis. 

El llibre recupera un lèxic molt ric. Una llengua.
Una llengua viva. 

Hi ha moltes paraules que havia sentit fa molts anys i d’altres que mai. Això de ser el renoc de la godaiada. Què és això?
Si no s’està en el sector porcí no es coneix. Jo jugava amb els alevins de Taradell i jo era el més petit de l’equip. Ho vaig comentar amb un amic del meu germà que treballava a l’escorxador del poble i li deia que hi havia nens que em treien un any o un any i mig. I em diu: "Així digues que tu ets el renoc de la godallada". De tots els godalls que havia parit la truja, jo era el petit, el renoc. Això m’ha quedat gravat per tota la vida.

Una frase precisa et pot quedar per sempre. Com la que li va dir el seu pare després de veure’l jugar per primer cop amb el Taradell.
"Et falta sang". A més, era una sentència que veies que no es podia arreglar. Era com una malaltia crònica. De la manera que ho va dir, no semblava que el següent partit ja en tindria, de sang. Era com si digués que quedava invalidat per a la pràctica del futbol. A ell n’hi sobrava, de sang. Quan diuen que una imatge val més que mil paraules, parlem-ne. Jo conservo records molt potents de la memòria familiar per les paraules, no per imatges. Són històries que s’han anat repetint i són les paraules les que han anat mantenint el record, no la imatge. 

I aquesta llengua era molt genuïna en el lloc on vaig viure, a Osona els anys setanta. El català no tenia un estàndard aleshores. La llengua era molt diferent d’un poble a l’altre. Jo estic molt content d’haver crescut en aquesta riquesa lingüística. Són paraules que jo faig servir cada dia i és una manera de mantenir vius els pares. No és que les hagi recuperat ara per escriure el llibre. Jo intento parlar com parlaven ells perquè també és la manera de fer que, morts, continuïn enraonant. 

Són paraules que retraten una manera de ser i de fer d’aquest país. La meva mare tenia una frase: "Anant bé, malament". Hi ha gent que a aquesta frase només li veurà pessimisme, però jo hi veig la ironia i la veritat. La vida, per més bé que et vagi, acaba malament.      

En el llibre, esmenta aquesta frase comentant l’inici del judici al Tribunal Suprem als líders del procés, sobre com aniran les coses: “Anant bé, malament”. Ha passat el temps. Com veu l’estat d’ànim del país ara mateix? Com creu que aniran les coses? Anant bé, malament?
Crec que aquesta frase retratava molt bé l’inici del judici del procés. Encara no fa deu anys de tot allò. Hi ha gent a l’exili, hi ha gent que ha pagat amb presó moltes coses. Crec que s’ha estat una mica injust amb els líders del procés. Perquè hi havia una mica la sensació, fins i tot abans del referèndum de l’1 d’octubre, quan la gent portava tres Onzes de Setembre massius seguits, que et deia: aquest ja és l’últim. Com dient: ja he anat a tres manifestacions. Cadascú hauria de mirar què va fer, què va deixar de fer o què exigeix als altres que no s'exigeix a ells. 

Crec que estem en un moment de ressaca, de divisió, però això és cíclic. No vol dir que tot el que vingui a partir d’ara hagi de ser un desastre. Ens ha tocat viure una cosa que recordarem molt amb els anys, que va acabar malament però que va tenir moments d’emoció i d’un nivell de fer pinya de molta gent d’aquest país. Això altres generacions no ho han pogut viure.     

Després d’haver tastat el que van ser els anys negres, com viu aquest retorn de forces obscures?
Se’m fa difícil predir què pot passar. Moltes forces d’extrema dreta es basen en aquesta idea que abans tot era millor. Quan era abans? Abans d’aquest llibre es vivia molt millor d’aquest apocalipsi que estan retratant? És evident que hi ha moltes coses a corregir, però és molt perillós anar pregonant l’apocalipsi cada dia. Aquest tornar a èpoques glorioses que no saps quines són. Ningú et sabrà situar en el temps aquest abans que s’idealitza. 

D’altra banda, aquest enyorar el temps d’abans tampoc és una idea nova. Josep Pla, el 1918, enyora les Rambles d’uns anys abans. Si anéssim a qualsevol època anterior, sempre trobaríem aquell que enyora un temps anterior. Forma part de la condició humana. Enyores més com eres tu abans.

A Osona també es percep el creixement d’Aliança Catalana, imagino.
A Osona, si agafem aquest llibre, érem una societat fins als anys vuitanta en què el foraster era el de Barcelona. Semblava que el perill venia de Barcelona. Hi havia hagut algunes tensions en alguns pobles d’estiueig perquè era una zona zero barrejada. Recordo quan va arribar el primer marroquí a Taradell. Ens hi vam fer una foto. Ara a Vic hi ha un 30% d’immigració. És evident que això no és un canvi fàcil. El problema és quines receptes dones a això. 

La penetració d’Aliança a la Catalunya interior és un fet.
Ho he viscut menys, però recordo els primers intents de penetració d’això, que va ser amb Josep Anglada, que era un personatge que ho havia provat una mica tot. Havia estat de Fuerza Nueva, havia estat candidat amb Ruiz Mateos i després va trobar el forat per entrar a l’Ajuntament. Però un forat que mai li ha donat l’alcaldia de Vic. Va ser el primer que va elaborar la frase "primer, els de casa". A partir d’aquí, anem a discutir qui són els de casa. Quantes generacions has d’haver estat aquí?

Com es poden contrarestar aquests corrents?
És difícil. Fins i tot és difícil des d’un punt de vista periodístic d’entrevistar, de com t’hi refereixes. Hem de vigilar. Amb el que ha passat a Manresa, amb aquest assassinat, crec que el debat principal no pot ser si s’ha fet un tuit racista, el debat principal és que hi ha una persona que està morta. Qui és aquesta persona? Per respecte a la víctima i a tots els ciutadans, quan hi ha una persona morta hem de valorar aquesta persona. I crec que era una persona rellevant a Manresa. Per no desviar el focus. 

A vegades, la víctima és el primer oblidat.
Uns ho aprofiten per fer un discurs antiimmigració, altres per fer un discurs antiextrema dreta. Perdoni, hi ha un mort. Volem parlar d’aquesta persona?  

Com veu el panorama mediàtic enmig d’aquesta ressaca? Fan el seu paper davant d’aquest ascens de l’extrema dreta?
És difícil de generalitzar. Hi ha gent que ho fa bé, d’altres que no tant en el mateix mitjà. crec que hi ha gent que està fent molt bona feina des dels mitjans, en aquest terreny de definir qui són els de casa. Els que treballen a la teva empresa són de casa? Si treballen a la teva empresa deuen ser de casa. Els qui et cuiden la iaia o treballen de metges i infermers són de casa? Hauríem d’ampliar el concepte dels de casa.

Ara hi ha massa soroll, de buscar la confrontació per la confrontació. Per això et deia que el record, escriure aquest llibre, reviure episodis que jo he viscut em dona una calma i una pau que no trobo en el món actual. Molt estimulat també per aquest estímul periodístic sobre que el món s’acaba.   

Li agrada el TV3 actual?
Hi ha coses que m’agraden i coses que no. Però com en altres èpoques. La idealització d’una TV3 d’un altre temps comparada amb la d’ara… Jo crec que TV3 té moltes qualitats. Del que no participo és de la idealització d’uns temps determinats comparats amb ara perquè si els agaféssim, i jo hi era, potser diria que no sé què m’agrada més.      

Què està fent ara?
Faig moltes coses. Coses que em venen de gust. Aquest llibre era una cosa que feia molts anys que portava dins. Estic content d’haver-lo fet i crec que fins i tot em permetrà personalment anar més lleuger. Estic fent un pòdcast amb el Joan Maria Pou que es titula Què t’ha passat? i portem per teatres i fent bolos, i que ha estat una sorpresa molt agradable.