A l’igual que gairebé totes les grans ciutats portuàries del planeta, la identitat de Rotterdam, la segona urbs més poblada dels Països Baixos, només per darrera d’Amsterdam, la capital del país, està profundament marcada per l’activitat del seu moll. Que Rotterdam compti amb el port més gran del continent europeu, un moll que durant bona part del segle XX va ser considerat com el més actiu del planeta, ha servit per dotar la ciutat d’una idiosincràsia caracteritzada per la seva condició obrera i industrial.
És precisament la puixança econòmica del seu port la que va servir a Rotterdam per rivalitzar amb la veïna Amsterdam, una ciutat de qui només la separen una setantena de quilòmetres i amb qui ha mantingut un històric antagonisme que té les seves arrels en el període medieval. De fet, una de les frases fetes més populars de la ciutat portuària afirma que "mentre Amsterdam somia, Rotterdam treballa", ressaltant els tòpics que presenten la capital neerlandesa com una ciutat de burgesos, d’artistes, d’intel·lectuals i de bohemis d’esperit cosmopolita, i a la principal localitat portuària com una població fonamentalment treballadora, caracteritzada per la identitat obrera que li dona el moll.
L’atàvica rivalitat social, econòmica i política que històricament havia enfrontat Amsterdam i Rotterdam va incorporar, a partir del segle XX, una puixant dimensió esportiva manifestada a través de l’oposició entre els seus principals clubs, l’Ajax i el Feyenoord, respectivament, que encarnaven uns valors molts similars als de les seves urbs d’origen.
- L’afició del Feyenoord celebra el triomf del seu equip a la Copa d’Europa de 1970 omplint els carrers de Rotterdam
- @Plakplaat63
Si ens centrem en el cas del Feyenoord, cal tenir present que aquest club, convertit amb el temps en el principal representant esportiu de la ciutat de Rotterdam, va néixer el juliol de 1908 amb el nom de Wilhelmina, una denominació que feia referència a l’homònima església protestant que, a finals del segle XIX, s’havia construït al bell mig del districte de Feijenoord, el barri obrer per excel·lència de Rotterdam. La tria d’aquest nom responia al fet que els seus fundadors, un grup de joves del barri d’origen proletari, jugaven habitualment a futbol a la plaça que hi havia davant del temple.
El nou Wilhelmina va ser creat, des del mateix moment de la seva fundació, com un club obrer i popular, que pretenia estendre la pràctica de l’esport a la classe treballadora. En aquest sentit, la seva primera oposició va ser la que el va enfrontar als clubs benestants de la ciutat, especialment a l’Sparta, l’origen del qual calia anar a buscar-lo entre els sectors més acomodats de Rotterdam.
- Postal de l’inici del segle XX de l’església de Wilhelmina i de la plaça situada al seu front, on van començar a jugar els fundadors de l’actual Feyenoord
- Wikimedia Commons
A diferència de les altres entitats esportives de la ciutat, que imposaven severes restriccions per adquirir la condició de soci, el Wilhelmina, que després de diversos canvis de nom, va ser batejat, a partir de 1912, com a Feijenoord, en honor al barri proletari que l’havia vist néixer i créixer, va facilitar enormement l’accés al club amb l’objectiu de convertir-lo en veritablement popular.
Així, doncs, malgrat comptar amb una gran diversitat social a les seves files, que s’ha anat consolidant amb el pas dels anys fins al punt de convertir-lo en l’entitat interclassista que és avui en dia, aquell Feijenoord de les primeres dècades de la seva existència era fonamentalment un club format per proletaris de la zona sud de la ciutat, precisament aquella on es trobava el barri que li donava nom i que era considerat com el principal districte obrer de la ciutat, ja que era l’indret on residien bona part dels treballadors d’un port de Rotterdam que no feia sinó augmentar la seva activitat any rere any fins arribar a esdevenir el moll més concorregut del planeta.
L’origen i la identitat portuària i proletària del Feijenoord, que canviaria oficialment la seva denominació el 1973 per adoptar la de Feyenoord, amb l’objectiu de facilitar la pronúncia del seu nom fora dels Països Baixos, on hom tenia gran dificultat per vocalitzar correctament el diftong "ij", va marcar la seva existència fins al punt de ser considerat com "de club van het volk", és a dir, "el club del poble".
Aquesta denominació es va popularitzar durant els anys 30 del segle XX, quan el Feyenoord va consolidar-se com un dels grans equips dels Països Baixos, assolint importants victòries tant a la lliga com a la copa locals i forjant una incipient rivalitat amb l’Ajax que, com hem apuntat, anava molt més enllà d’allò estrictament esportiu i encarnava la vella oposició entre les dues principals ciutats holandeses.
La progressió del Feyenoord es va veure truncada, a l’igual que la de la seva ciutat, fruit de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, que va ser especialment cruent per a Rotterdam i el seu port. El 14 de maig de 1940, quatre dies després de l’inici de l’ocupació nazi dels Països Baixos, Rotterdam, que es negava a capitular davant de les forces alemanyes, va ser durament bombardejada per la Luftwaffe, que va destruir bona part del centre històric de la ciutat.
El Feyenoord va patir especialment l’ocupació alemanya ja que va veure com el seu nou i flamant estadi, De Kuip, que havia estat inaugurat tot just tres anys abans, era ocupat per les forces nazis, un fet que va obligar a l’equip a exiliar-se i a jugar en d’altres recintes esportius de Rotterdam o d’Amsterdam durant els partits disputats al llarg de la guerra.
- Imatge de la construcció de l’estadi De Kuip, inaugurat el 1937 i situat vora el port de Rotterdam
- @DiKnapo
De fet, la llegenda explica que De Kuip, un estadi que va servir d’inspiració per a la posterior construcció del Camp Nou, es va salvar per ben poc de la destrucció ja que els ocupants nazis n’havien planificat la demolició amb l’objectiu de recuperar l’acer utilitzat per a la seva construcció en un moment en el que aquest preuat material escassejava i era absolutament necessari per a la indústria bèl·lica alemanya. Quan ja semblava que els nazis estaven disposats a enderrocar-lo, el president del Feyenoord, Cor Kieboom, va frustrar els seus plans convencent-los que la baixa qualitat de l’acer utilitzat per construir De Kuip no justificava l’esforç de l’empresa, una informació falsa que va salvar sobre la botzina la que, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, esdevindria de bell nou la casa del Feyenoord.
Un cop alliberats els Països Baixos del jou nazi, Rotterdam i el seu principal equip van trigar diversos anys en recuperar-se de les ferides de guerra que havien marcat profundament tant la ciutat portuària com el seu club fetitxe. En certa manera, el conflicte bèl·lic i la llarga postguerra van agermanar encara més Rotterdam i el Feyenoord, que van construir històries paral·leles des d’aquell mateix moment.
- Visita de la devastació provocada pel bombardeig nazi de Rotterdam de 1940
- Stadsarchief Rotterdam
De fet, a excepció del seu triomf a la Copa de l’Alliberament de Rotterdam, una competició celebrada la temporada 1945-46 participada pels sis principals equips de la ciutat, el Feyenoord no va haver d’obrir la seva vitrina per encabir-hi un nou trofeu fins el 1961 quan, després de més de vint anys de sequera, l’equip de Rotterdam es va proclamar de nou campió de la lliga neerlandesa.
Curiosament, la recuperació del Feyenoord va arribar de la mà de la del port de Rotterdam que, el 1962, es va convertir en el port amb més activitat del món, superant per primera vegada el de Nova York, una dada de gran mèrit si tenim en compte que el moll holandès havia estat pràcticament destruït pels nazis el 1945 quan, durant la seva retirada, pretenien evitar que les forces aliades poguessin utilitzar-lo.
Les dècades dels 60 i els 70 del segle XX van veure l’emergència del port de Rotterdam i del Feyenoord, que es van convertir en referents mundials en els seus respectius àmbits. El moll va consolidar la seva posició de port més actiu del món, que va mantenir fins el 2004 quan el va superar el de Singapur, mentre que el Feyenoord va encadenar les victòries a les competicions domèstiques fins que, el 1970, es va convertir en el primer equip neerlandès en guanyar la Copa d’Europa després d’imposar-se al Celtic escocès en una final celebrada a San Siro.
- Els jugadors del Feyenoord ofereixen al seu públic la Copa d’Europa guanyada a Milà el 1970
- National Archief
Aquesta extraordinària fita, que va anar seguida del triomf a la Copa Intercontinental davant de l’Estudiantes de la Plata argentí, fent que, de nou, el de Rotterdam fos el primer club neerlandès en guanyar aquesta preuada copa, va situar el Feyenoord com un dels grans referents mundials del futbol, considerat, amb l’Ajax, com un dels antecedents del "futbol total" amb el que la selecció neerlandesa meravellaria el món durant els mundials de 1974 i 1978.
Els grans èxits del Feyenoord durant els anys 60 i 70, els mateixos que van portar a canviar el nom del club per fer-ne més fàcil la pronúncia a nivell internacional, i entre els quals s’hi poden comptar sis lligues, una Copa d’Europa, una Copa de la UEFA i una Copa Intercontinental, es van veure lleugerament enfosquits per l’emergència del gran Ajax de Johan Cruyff, un artista originari d’Amsterdam que va fer brillar de nou la capital, que va guanyar tres copes d’Europa consecutives entre 1971 i 1973.
En certa manera, la burgesa, bohèmia i multicultural Amsterdam es tornava a imposar, aquest cop a nivell esportiu, sobre la proletària, portuària i industrial Rotterdam que, tot i així, havia estat la primera ciutat neerlandesa en regnar al futbol continental europeu.
Paradoxalment, la identitat obrera i popular del Feyenoord no ha fet que els seus afeccionats es caracteritzin per les posicions polítiques d’esquerres que tradicionalment s’havien associat a aquest origen. Més aviat tot el contrari. Els seguidors més radicals del club de Rotterdam no va dubtar en abraçar les idees d’extrema dreta ni en protagonitzar episodis com ara emetre sons similars als de les càmeres de gas on els nazis exterminaven els jueus durant els partits que enfrontaven el seu equip a l’Ajax, un club caracteritzat per la seva important petjada hebrea. Uns fets vergonyants per un club i per una ciutat, portuària, proletària i popular, que va patir com poques la barbàrie del nazisme.
