El 7 d’abril de 1956, poc més d’un mes després que França hagués reconegut la independència dels territoris colonials que fins aleshores havia controlat al Marroc, Madrid va acollir la signatura de l’acord mitjançant el qual el govern espanyol, que liderava el dictador Francisco Franco, reconeixia la plena sobirania del nou estat encapçalat per l’antic sultà Mohamed V.

Amb aquell tractat, l’Espanya franquista perdia els territoris del protectorat espanyol del Marroc, establert formalment el 1912, però conservava la sobirania sobre Ceuta i Melilla, dues ciutats que mai van formar part oficial del protectorat i que feia diversos segles que estaven sota control de la corona castellana.

A nivell futbolístic, la descolonització del Marroc espanyol va suposar la desaparició de la Federació Hispanomarroquina de Futbol, que fins aleshores havia regit la pràctica d’aquest esport a la colònia així com també a Ceuta i a Melilla, i, sobretot, l’escissió del club més exitós del protectorat: l’històric Atlético de Tetuan, que havia estat creat el 1922 per militars espanyols destinats al nord d’Àfrica i que havia protagonitzat la històrica fita d’erigir-se en el primer i únic club continental africà en jugar a la màxima categoria d’una lliga de futbol europea després del seu ascens a la primera divisió espanyola, on va competir la temporada 1951-52, i on va deixar, això sí, un dels pitjors registres de la història del futbol estatal.

La independència del Marroc va suposar la divisió de l’Atlético de Tetuan. D’una banda, els directius del club i bona part dels seus jugadors, d’origen espanyol i partidaris de la dominació colonial del Marroc, van decidir abandonar el nou estat independent. De l’altra, un grup de nadius marroquins va reprendre la trajectòria de l’Atlético, adaptar-la als nous temps creant un club plenament marroquí que va ser batejat com a Moghreb Athletic de Tetuan, una denominació que, en un gest de suport inequívoc a la independència marroquina, incorporava el nom en àrab del país magribí.

El grup de directius i de jugadors de l’Atlético de Tetuan que van abandonar el Marroc arran de la independència, es va emportar els drets federatius i la plaça que el club ocupava a la segona divisió estatal, i va decidir establir-se a la veïna Ceuta, un enclavament estratègic que, tot i la descolonització, encara continuava sota control espanyol.

Un cop instal·lat a Ceuta, l’antic Atlético de Tetuan es va fusionar amb el principal equip de la ciutat portuària, la Sociedad Deportiva Ceuta, provocant el naixement, el 9 de juliol de 1956, tot just tres mesos després de la fi del protectorat espanyol al Marroc, del Club Atlético de Ceuta, que va heretar els drets federatius de l’antic Atlético de Tetuan i que, per tant, va poder iniciar la seva singladura des de la segona divisió del futbol estatal, la mateixa en la que fins la temporada anterior havia competit el seu antecessor de Tetuan.

La fusió entre la Sociedad Deportiva Ceuta i l’Atlético de Tetuan va ser, en realitat, la unió entre dos clubs amb una història i una idiosincràsia molt similar, caracteritzada, en ambdós casos, per la seva posició nacionalista espanyola, per la seva vinculació a l’univers militar i per la seva defensa del colonialisme europeu al nord d’Àfrica.

De fet, la Sociedad Deportiva Ceuta ja tenia el seu origen en una fusió anterior, en aquest cas entre el Ceuta Football Club, un dels equips pioners del futbol a la ciutat nord-africana, que havia estat presidit ni més ni menys que pel general José Moscardó i que comptava a les seves files amb nombrosos militars espanyols, i el Cultura y Sport Ceutí, una altra entitat futbolística nascuda durant la dècada dels 20.

En realitat, l’origen del futbol a Ceuta tenia un marcat caràcter colonial ja que la pràctica d’aquest esport havia estat impulsada pel nombrós grup de militars establerts a la ciutat a principis del segle XX, als que caldria afegir un volum també molt remarcable de funcionaris civils arribats de la península. Amb aquests antecedents, no és d’estranyar que el primer club de futbol de la ciutat fos el Cristina Sport, nascut durant la dècada dels 10, amb una denominació que evidenciava, de manera inequívoca, el seu caràcter monàrquic, tot fent referència a la reina Maria Cristina, esposa del monarca Alfons XII.

Tenint en compte aquestes circumstàncies, és fàcil d’entendre per què la fusió que va fer néixer l’Atlético de Ceuta va donar com a fruit un equip marcat per la defensa de l’espanyolitat de Ceuta, amb forts vincles amb uns militars molt presents a la ciutat i amb un cert sentiment de frustració per la pèrdua del control espanyol sobre l’antic protectorat del Marroc.

El nou Atlético de Ceuta, que va vestir inicialment amb samarreta vermella i blanca, com el seu antecessor de Tetuan, tot i incorporar, posteriorment, una singular samarreta que reproduïa els triangles blancs i negres que caracteritzen la bandera ceutí, es va estrenar la temporada 1956-57 jugant al grup II de la divisió de plata del futbol estatal, on va assolir el vuitè lloc de la classificació, fet que li va permetre mantenir, sense problemes, la seva plaça a la segona categoria.

De fet, l’Atlético ceutí va estar durant onze de les seves dotze primeres temporades a la divisió de plata i, malgrat patir un efímer descens a tercera, el 1962, també cal destacar que la temporada anterior el club havia aconseguit el subcampionat del seu grup de la divisió de plata, guanyant-se el dret a disputar una promoció d’ascens a primera que va perdre contra l’Elx, tot i haver-se imposat en el partit d’anada.

La història de l’Atlético de Ceuta, el club que havia sorgit fruit de la independència del protectorat espanyol del Marroc i el conseqüent exili de l’Atlético de Tetuan, es va tòrcer a partir de 1968, quan va baixar de nou a la tercera categoria sense poder, però, tornar a ascendir ràpidament com havia fet tot just després del seu anterior descens. 

Aquesta circumstància va dur-lo, poc després, a l’infern de la regional preferent, una categoria en la que el club va jugar durant diverses temporades, arribant fins al punt de perdre la condició de principal club de Ceuta, fruit de la constitució, el 1970, de l’Agrupación Deportiva de Ceuta, un nou club promogut, entre d’altres, pel mateix Atlético, que va aconseguir pujar de nou a la segona divisió el 1981 tot i que, una dècada després, va desaparèixer fruit dels problemes econòmics derivats de la seva mala gestió.

Malgrat la crisi i la desaparició de l’entitat que havia ajudat a promoure, l’antic Atlético va continuar el seu recorregut per les categories regionals i per la tercera divisió del futbol estatal, mentre una nova entitat, en aquest cas batejada com a Asociación Deportiva de Ceuta, també de vida efímera, ja que va existir entre 1997 i 2012, apareixia a la ciutat.

L’embolic del futbol ceutí encara es va complicar una mica més quan, el 2012, després de la desaparició de la l’Asociación Deportiva, l’Atlético de Ceuta la va absorbir per convertir-se en l’Asociación Deportiva Atlético de Ceuta, una entitat que va mutar, finalment, el 2013, en l’actual Agrupación Deportiva Ceuta Fútbol Club.

Aquest nou equip, hereu d’aquell Atlético de Ceuta que havia nascut arran de la independència marroquina, va aconseguir, el 2025, ara fa dues temporades, un nou ascens a la segona divisió espanyola, la mateixa categoria on l’Atlético havia començat la seva singladura el 1956, l’any de la seva constitució.

Els fets viscuts a Ceuta el juliol de 2026, amb l’entrada massiva d’immigrants a la ciutat autònoma a través de la platja del Tarajal, han donat al principal club ceutí, l’hereu d’aquell històric Atlético, una important dimensió política, en ser l’únic equip continental africà en jugar al futbol professional europeu. En el seu cas, a la segona divisió de la lliga espanyola. De fet, els partits que des d’aleshores disputa el Ceuta, així com molts d’altres de diverses categories del futbol estatal, han estat testimoni d’actes polítics que reivindiquen la condició espanyola d’aquesta ciutat africana. 

Uns actes en els que la bandera ceutí, que tot i erigir-se avui en un dels símbols contemporanis de l’espanyolitat, té els colors d’una ensenya medieval portuguesa recordant el període en el que l’actual ciutat autònoma estava sota control lusità, s’ha convertit en protagonista de primer ordre. Una circumstància que recorda com la història de l’Atlético de Ceuta i dels seus successors ha estat profundament associada, com no podia ser d’una altra manera, a la del seu Marroc veí.