L’estiu de 1942, en plena postguerra espanyola, la Vuelta va celebrar la seva quarta edició, la segona que es disputava sota la dictadura franquista després de l’obligat parèntesi que la prova, estrenada el 1935, havia hagut d’afrontar arran de l’esclat del conflicte bèl·lic de 1936. Curiosament, aquesta quarta Vuelta, que va tenir lloc enmig de la Segona Guerra Mundial, en un dels moments àlgids de l’expansió nazi, va ser la darrera abans d’una nova aturada de dos anys fruit, en aquest cas, del conflicte que assolava el Vell Continent.
Les circumstàncies internacionals que van envoltar aquella quarta edició de la Vuelta van provocar que, el 30 de juny de 1942, fossin només quaranta els corredors presents a Madrid en el moment del tret de sortida de la cursa, dels quals únicament nou eren estrangers. Un fet que demostrava de forma ben palpable que les prioritats de les principals nacions ciclistes del continent eren més aviat unes altres.
Aquella Vuelta de 1942, la darrera que va organitzar el diari Informaciones, aleshores caracteritzat per les seves posicions filonazis, va tenir lloc enmig d’una forta onada de canícula que va provocar que dels quaranta ciclistes que van prendre la sortida només divuit aconseguissin arribar, tres setmanes després, a la meta fixada també a la capital de l’estat espanyol.
- Obra pictòrica que representa a Marià Cañardo vestint els colors de la secció ciclista del FC Barcelona
- @bicicletabcn
El mallot taronja, que en aquella edició identificava el líder de la classificació general de la cursa, va ser, al final de la mateixa, per a Julián Berrendero, que va repetir així el triomf que ja havia obtingut en l’edició anterior. L’escalador de San Agustín de Guadalix, que en aquella Vuelta defensava els colors del Deportivo de la Corunya, va ser acompanyat al podi pels valencians Diego Cháfer i Antonio Andrés Sancho, dos corredors que pertanyien a la disciplina del FC Barcelona.
La bona classificació dels corredors blaugrana, que també van assolir la quarta plaça individual, va permetre al "Club de Fútbol Barcelona", el nom oficial del Barça en aquella època fruit de l’aprovació de la llei contra les denominacions “extranjerizantes” que havia promulgat el ministre Ramón Serrano Súñer, guanyar la classificació per equips, convertint-se així en l’únic club de futbol que pot presumir d’haver inscrit el seu nom en el palmarès col·lectiu d’una de les tres grans proves ciclistes del calendari internacional.
La secció ciclista del Barça, creada el 1927, va aconseguir, doncs, aquell estiu de 1942, la seva principal fita col·lectiva en guanyar la classificació per equips de la Vuelta a Espanya. L’èxit, que malauradament no va poder anar acompanyat del triomf en la classificació individual, s’afegia a les victòries que prèviament ja havia registrat el club en la Volta a Catalunya, una prova on els blaugrana havien guanyat les classificacions per equips de 1941 i 1942 (i on es van tornar a imposar el 1943) i on havien aconseguit també diversos triomfs individuals, com el de Marià Cañardo, el 1929; el d’Antonio Andrés Sancho, el 1941; i el de Federico Ezquerra, l’any següent.
- Julián Berrendero, guanyador de la classificació individual de la Vuelta de 1942, vestint la samarreta del Dépor
- @twocGAME
Curiosament, després d’haver guanyat la Vuelta de 1942 vestint la samarreta del Dépor gallec, Julián Berrendero va signar la temporada següent pel Barça. El fitxatge pretenia aconseguir que la secció ciclista del club blaugrana pogués guanyar finalment la classificació individual de la Vuelta, però la suspensió de la cursa fruit del conflicte bèl·lic que assolava el món no va permetre a Berrendero triomfar amb els colors blaugrana en la principal prova ciclista estatal. El brillant escalador de San Agustín de Guadalix va aconseguir, això sí, ampliar el palmarès culer en la Volta a Catalunya, guanyant-ne una nova edició.
Tot i els seus èxits, en acabar la temporada de 1943, la secció ciclista del Barça va ser dissolta pel mateix club arran de les dificultats econòmiques que implicava mantenir-la. Amb aquesta decisió, els equips ciclistes van passar, pràcticament en la seva integritat, a estar controlats per marques comercials o per seleccions estatals.
Enrere quedava una etapa històrica en què els clubs de futbol havien intentat invertir en l’àmbit del ciclisme, una de les disciplines més populars durant les primeres dècades del segle XX. Aquesta implicació futbolística en l’esport de les dues rodes havia deixat trajectòries curioses, com la del mateix Julián Berrendero que, al llarg de la seva carrera ciclista, va defensar els colors de fins a cinc clubs de futbol diferents, alguns amb una profunda rivalitat entre ells. De fet, Berrendero va vestir la samarreta del Madrid (el 1936), la de l’Espanyol (el 1941), la del Dépor (el 1942), la del Barça (el 1943) i, finalment, la del Porto portuguès (el 1948).
- Josep Samitier i Marià Cañardo a la gespa de l’estadi de les Corts
- @JoseLuisSTAP
D’entre els integrants d’aquell mític Barça ciclista, segurament el més recordat és Cañardo, el popular corredor navarrès establert a Catalunya, un dels esportistes que va estrenar la secció el 1927 i que va formar part durant nou temporades, en anys no consecutius, de la disciplina ciclista blaugrana, gairebé fins a la desaparició de la secció, el 1943.
Tot i així, Cañardo no va participar en a principal fita de la secció ciclista culer: la seva victòria en la classificació per equips de la Vuelta de 1942. Un èxit inèdit que fa del Barça l’únic club de futbol que pot presumir d’un triomf per equips en una de les tres grans voltes ciclistes internacionals, sigui el Tour, el Giro o la mateixa Vuelta.
L’any 2003, seixanta anys després de la desaparició de la secció ciclista blaugrana i coincidint amb el primer accés de Joan Laporta a la presidència del club, el Barça va recuperar el ciclisme com una de les seves disciplines esportives, impulsant un equip sub23 que, dirigit per Melcior Mauri, el darrer català que ha guanyat una de les tres grans voltes (la Vuelta de 1991, vestint la samarreta de l’ONCE), pretenia assolir l’objectiu de veure competir els colors blaugrana en un Tour de França.
L’experiència, però, va resultar fallida. Quatre anys després de la recuperació de la secció, el Barça de ciclisme va desaparèixer quan la directiva va al·legar el mateix mal que el 1943, els problemes econòmics que dificultaven la seva continuïtat.
Malgrat la decepció, el cert és que per a la història queda que el Barça és l’únic club de futbol que compta al seu palmarès amb la victòria per equips en una gran volta. I tot, gràcies als corredors blaugrana que, en aquella calorosa Vuelta de postguerra disputada el 1942, van portar els colors del Barça fins a l’esglaó més alt del podi.
