L’1 de febrer de 2012, una tragèdia va commocionar Egipte i el món del futbol. Tot just acabat el partit que havia enfrontat l’Al-Masry de Port Saïd amb l’Al-Ahly del Caire, un grup d’afeccionats locals, davant la passivitat dels agents policials presents a l’estadi, va atacar amb una extrema violència els seguidors visitants fins al punt d’acabar provocant la mort de 74 afeccionats cairotes. 

La matança, que va transcendir l’àmbit esportiu i es va convertir en un autèntic afer d’estat que va posar de manifest la tensa situació que es vivia a l’Egipte post-Mubàrak, es va produir com a conseqüència de la permissivitat d’una policia que en cap moment va intervenir per protegir els seguidors de l’Al-Ahly que eren víctimes de la brutal agressió.

Les claus per entendre aquesta conducta cal anar a buscar-les en el pòsit mubarakista que encara existia al si de la policia egípcia i en el paper opositor, especialment actiu durant la revolta de la plaça de Tahrir de principis de 2011, que havien desenvolupat els grups de seguidors més acèrrims del club cairota.

De fet, la crònica de l’Al-Ahly, el club més llorejat del continent africà, és una història marcada per la rebel·lia. Des del precís moment del seu naixement, l’any 1907, aquest club ha representat a les classes populars d’Egipte. La seva mateixa denominació, que es traduiria per “El Nacional”, ja evoca la seva pretensió d’erigir-se en representant de la nació egípcia en un moment en el qual aquesta es trobava sotmesa al jou del colonialisme britànic.

La idea de crear l’Al-Ahly va sorgir d’un grup d’estudiants nacionalistes, amb Omar Lotfi al capdavant, que pretenien així tenir un punt de trobada pels militants del sindicalisme estudiantil, un dels puntals en la lluita contra el colonialisme. El naixement de l’Al-Ahly ja va suposar un primer acte de desobediència, que pretenia combatre l’exclusió que de la població local havien establert la resta de clubs esportius nascuts a l’Egipte colonial britànic. Per qüestions legals, el primer president de l’entitat va ser un anglès, el diplomàtic Alfred Mitchell-Innes, que, amb la seva actuació, va permetre registrar oficialment el nou club.

Tres anys després del seu naixement, l’Al-Ahly va adoptar una mesura que va contribuir enormement a reforçar la seva popularitat entre la població nadiua. La de limitar la condició de soci del club exclusivament als ciutadans egipcis, en un evident gest d’oposició a la dominació colonial britànica. Aquesta mesura li va servir per guanyar-se el sobrenom de "club del poble", que encara perdura avui en dia, esdevenint un dels símbols identificadors de l’entitat. El club va adoptar, a més, els colors vermell i blanc, que corresponien a la bandera egípcia de l’època, en el que era tota una altra declaració d’intencions de caràcter nacionalista.

La secció de futbol de l’Al-Ahly, que amb el temps esdevindria la més cèlebre d’aquesta entitat poliesportiva, va néixer el 1911 i va començar a forjar la seva història d’èxit el 1923, tot just un any després de la independència egípcia de l’Imperi Britànic, quan va veure arribar el primer trofeu a les seves vitrines arran del triomf a la Copa del Sultan Hussein, una competició creada durant l’època colonial i en la que, inicialment, l’Al-Ahly havia rebutjat participar.

El moment àlgid en la llarga història del club va arribar, però, durant la dècada dels quaranta del segle XX, quan es va crear la lliga d’Egipte de futbol, precedent de l’actual Premier League egípcia, que va disputar la seva edició inicial el 1948, i en la que el club cairota es va imposar de forma consecutiva en les nou primeres temporades, iniciant així una hegemonia que es manté fins als nostres dies.

Poc abans d’aquesta ratxa triomfant, l’Al-Ahly havia participat, el 1943, en una gira de gairebé un mes que l’havia dut a la Palestina sota mandat britànic, on s’havia enfrontat a diferents equips àrabs locals amb l’objectiu de solidaritzar-se amb la seva causa i d’oposar-se al projecte sionista que acabaria cristal·litzant en la creació de l’estat d’Israel. Aquesta singular gira de l’Al-Ahly es va fer contra la voluntat de la mateixa federació egípcia, que havia demanat al club, auspiciada per les autoritats britàniques, que renunciés a fer explícita la seva solidaritat amb la causa palestina.

Ja en ple període triomfant de l’Al-Ahly, el 1952, curiosament un any en què la lliga egípcia no es va disputar per la participació de la selecció nacional als Jocs Olímpics de Hèlsinki, es va produir un fet històric que va canviar l’evolució d’Egipte quan el Moviment dels Oficials Lliures va enderrocar el govern del rei Faruk I i va proclamar la república. Fidels a la seva tradició rebel, molts dels afeccionats de l’Al-Ahly van nodrir les files revolucionàries simpatitzant, en molts casos, amb Muhammad Naguib, el primer president de l’Egipte republicà, i, posteriorment, amb Gamal Abdel Nasser, el dirigent panarabista i socialista que va liderar Egipte entre 1956 i 1970.

Alhora que l’Al-Ahly mantenia, o fins i tot accentuava, el seu caràcter popular i rebel, el club cairota va anar forjant una encesa rivalitat amb l’altre gran club de la capital egípcia, el Zamalek Sporting Club, que havia adoptat aquest nom el 1952, després que el Moviment dels Oficials Lliures decidís canviar-li la denominació de «Club Reial» que mantenia des de l’accés del rei Faruk I al poder. 

La nova designació feia referència a l’elitista barri de Zamalek, on s’han concentrat tradicionalment les classes dominants del Caire, i va servir per reforçar la seva imatge de club poderós i benestant en contraposició a l’origen popular del seu rival ciutadà.

L’oposició entre el Zamalek i l’Al-Ahly es va accentuar amb l’arribada de Hosni Mubàrak al poder, després de l’assassinat del president Ànwar el-Sadat, el 1981, a mans d’un militant islamista que li retreia l’acord de pau que Egipte havia signat amb Israel. Un acord que, curiosament, va propiciar que l’Al-Ahly guanyés la final de la Recopa africana de 1984 contra el Canon de Yaoundé, perdedor de la semifinal d’aquesta mateixa competició enfront de l’Al-Ahly de Trípoli, que havia renunciat, però, a disputar la final després que Moammar al-Gaddafi prohibís als clubs del seu país enfrontar-se a equips egipcis com a signe de protesta pel seu acord amb Israel.

Durant els trenta anys en què Mubàrak va exercir amb mà de ferro el poder, la rivalitat entre l’Al-Ahly i el Zamalek va anar en augment. Tot i l’extensió del suport al Zamalek entre els barris populars, aquest va continuar essent considerat com un club identificat amb el poder i amb les elits, una circumstància que va propiciar que, tot i la reducció de la polarització social entre els dos grans clubs cairotes, l’Al-Ahly continués suscitant el fervor de la majoria dels sectors més humils del país.

Esportivament, la crònica de l’Al-Ahly és una història d’èxit que l’ha dut a ser el club més amb més títols d’Àfrica, amb dotze Lligues de Campions africanes, superant àmpliament el segon equip amb més títols, que no és altre que el seu rival ciutadà, el Zamalek, amb cinc triomfs, i a ser considerat com el millor club africà del segle XX. 

Aquests èxits no van modificar la dimensió popular i contestatària del club, que es va mantenir intacta durant els anys de Mubàrak, caracteritzats per l’estat d’excepció que va hi va haver en vigor durant tot el seu mandat i que prohibia les manifestacions als carrers. Aquesta circumstància va provocar que els estadis de futbol, especialment quan hi jugava l’Al-Ahly, es convertissin en un dels pocs espais de contestació del poder on es podien sentir consignes polítiques contràries a Mubàrak.

De fet, la revolta popular de gener de 2011, que va sacsejar les estructures de poder i que va acabar amb la renúncia del rais a càrrec seu, va ser protagonitzada, en bona part, pels afeccionats de l’Al-Ahly, que van ocupar en massa la plaça de Tahrir. Si bé és cert que també hi havia nombrosos seguidors del Zamalek entre els revoltats, no ho és menys que els afeccionats blanc-i-vermells representaven un dels grups més organitzats d’entre els sublevats. 

La contestació dels seguidors de l’Al-Ahly no va acabar amb la renúncia de Mubàrak al poder. Des d’aleshores, a les graderies de l’estadi Internacional on els cairotes juguen com a locals s’hi poden escoltar, entre crits d’ànim a l’equip, proclames contra el nou poder que governa el país i que té en les forces armades el seu principal suport.

És precisament per aquesta actitud rebel que molts analistes van apuntar que la policia, plena encara de simpatitzants de Mubàrak que sempre havien vist amb mals ulls a l’afecció de l’Al-Ahly, va consentir l’agressió de Port Saïd de febrer de 2012 en un moment especialment crític per a Egipte.

Certament, la tragèdia va transformar no només la història del club sinó també la del país. Port Saïd va evidenciar que les estructures de poder no havien canviat tant com semblava des de la caiguda del rais alhora que va provocar la paralització total del futbol egipci. Una situació crítica que va generar la inèdita imatge de simpatitzants de l’Al-Ahly i del Zamalek plorant junts la mort dels afeccionats cairotes a Port Saïd, units en l’odi al nou poder militar.

Malgrat el cop duríssim que la tragèdia va suposar per al «club del poble», l’entitat va saber refer-se’n i va homenatjar els seus màrtirs amb la victòria a la final de la Lliga de Campions africana de 2012. Un triomf que l’Al-Ahly va repetir l’any següent, el 2013, i que s’ha reproduït en quatre noves ocasions durant la dècada dels 20 del segle XXI. Unes victòries que han posat en evidència que l’Al-Ahly aspira també a convertir-se en el millor club africà de la nova centúria. Un signe que manifesta com el club cairota segueix el seu camí triomfant al mateix temps que cultiva la seva imatge contestatària amb l’oposició dels seus seguidors més radicals al nou poder que l’actual president, el militar Abdelfatah al-Sisi, lidera des de 2014. Un nou episodi en la crònica que ha fet de l’Al-Ahly el «club del poble» egipci.