El darrer llibre del professor Michael Keating, State and Nation in the United Kingdom: The Fractured Union, ha demostrat ser profètic. Fa cinc anys, Keating ja advertia que el Regne Unit no s'hauria d'entendre mai com un estat unitari descentralitzat, sinó com una unió plurinacional summament fràgil, travessada per esquerdes constitucionals que en posen en dubte la continuïtat. La reunió celebrada avui a Cardiff ho corrobora. En una trobada històrica a la capital gal·lesa, el primer ministre escocès, John Swinney; el seu homòleg gal·lès, Rhun ap Iorwerth, i la primera ministra d'Irlanda del Nord, Michelle O’Neill (acompanyada per la presidenta del Sinn Féin, Mary Lou McDonald) han signat el document que fa explícita la fractura britànica i exhorta Londres a comprometre’s amb el canvi constitucional reafirmant el dret de les respectives nacions a l’autodeterminació. Ho han fet en qualitat de líders dels seus partits, però l'abast de la trobada és enormement transcendent.
Aquests tres territoris, governats simultàniament per formacions sobiranistes des del maig passat, han volgut evidenciar en una fotografia la necessitat de canvis profunds en l’estructura constitucional. De fet, l’agenda compartida és molt àmplia: engloba tant aspectes constitucionals com preferències sobre polítiques públiques i política exterior. Queden enrere els temps en què la unitat cèltica estava proscrita als quarters generals de Belfast, Edimburg o Cardiff. Antigament, factors com la divisió religiosa, el temor al folklorisme, l’explotació de recursos naturals, l’abstencionisme militant o la lluita armada allunyaven els diferents moviments de qualsevol aparició conjunta. Cadascú anava a la seva. Va ser una divisió que Londres va promoure de bon grat mitjançant una descentralització negociada bilateralment des dels anys noranta, sempre mirant de reüll la resta de territoris. Així doncs, tot i que els nivells competencials i l’estructura asimètrica de la descentralització farien pensar a priori que és molt difícil forjar un front comú, actualment les raons de fons semblen superar els obstacles estratègics.
Seria injust culpar de l'embranzida sobiranista el nou primer ministre britànic, Andy Burnham, per més que en una intervenció recent semblés donar llum verda a un referèndum a Irlanda del Nord (i a Escòcia) per acabar desmentint-ho hores després. Tampoc no sembla que les declaracions recents de Donald Trump a Dublín, a favor de la reunificació de l’illa, hagin estat el detonant d’una reunió que, en realitat, s’ha cuit a foc lent durant els darrers lustres. El broc gros de Trump és l’ exemple perfecte d’un ordre internacional cada vegada més guiat per la realpolitik i pels estirabots dels mandataris de torn (en aquest cas, de tot un president nord-americà). Però les causes d'aquesta efervescència sobiranista cèltica, que fa bé d'aprofitar l'actual context com una nova finestra d’oportunitat, s'han de buscar en la fallida de l’arquitectura constitucional britànica.
🚨 NEW: The leaders of Scotland, Wales and Northern Ireland say the future of their nations "belongs in the European Union" as they call for independence from the UK pic.twitter.com/oFPZJVE5ig
— Politics UK (@PolitlcsUK) September 14, 2026
Les dades ho avalen. A Escòcia, el suport a la independència ja se situa en el 47% en intenció directa de vot, una xifra que assoleix el 52% un cop descomptats els electors indecisos. A Gal·les, la demanda sobiranista s'ha consolidat en el 32% entre els votants que ja han pres una decisió, la qual cosa reflecteix un creixement que trenca amb el caràcter testimonial que aquesta opció havia tingut històricament. A més, el cas gal·lès presenta un fort component generacional: el suport a la sobirania s'enfila fins al 59% entre els joves de divuit a vint-i-quatre anys, fet que garanteix un relleu demogràfic favorable a la ruptura. Finalment, a Irlanda del Nord també s'eixampla la voluntat d'avançar cap a la reunificació de l'illa, amb un 42% de ciutadans decidits a deixar enrere el marc britànic, i això sense comptar amb la possible empenta de les declaracions trumpistes de la darrera setmana.
L’auge del nacionalisme i del populisme que erosiona les democràcies d'arreu del món s’ha traduït, al Regne Unit, en una interpretació de l'Estat cada vegada més centralista i menys plural. La benzina d'aquest procés ha estat un nacionalisme anglès conservador i aïllacionista, amb elements compartits pel mateix laborisme, que ha acabat fagocitant la identitat britànica per intentar presentar-se com una veu comuna; quan en realitat la identitat ciutadana britànica (si és que se'n pot dir així) és molt més complexa i plurinacional. Ara que el país és fora de la Unió Europea, aquesta realitat s’ha acabat fent insuportable fins i tot per a molts anglesos, però ha estat als territoris perifèrics on definitivament ha esquerdat els fonaments constitucionals. La fotografia de Cardiff ho diu tot. Dotze anys després que guanyés el “No” a la independència d’Escòcia, l’SNP continua al govern i ara amb el “Sí” liderant les enquestes; Gal·les té un primer ministre independentista, i la descongelació del conflicte d’Irlanda del Nord avança inevitablement per la via de les urnes cap a la reunificació, Trump dixit.
La tesi de Keating ens és molt familiar. Durant anys, molts gal·lesos i escocesos van entendre el Regne Unit com una unió i no pas una unitat. Tanmateix, aquesta lectura s’ha anat esfumant a base del corró majoritari de torn a Westminster, promeses incomplertes i, sobretot, la imposició de la sortida de la Unió Europea. La devolution, en molts aspectes diferent del famós cafè per a tots espanyol, sembla haver tocat sostre. I ara què? Resulta difícil d'imaginar com es materialitzarà a la pràctica una declaració política com la d'avui que a la pràctica té poc múscul polític més enllà de farmejar aura sobiranista. A casa nostra, els precedents dels pactes de Galeusca ens adverteixen que la cooperació entre moviments sobiranistes pot ser fructífera, però també que sol tenir un recorregut limitat. A l'hora de la veritat, la fraternitat internacionalista topa amb els mateixos interessos i les ambicions i els objectius estratègics particulars de cada territori acaben prevalent davant l'agenda compartida. Ho diu el mateix memoràndum: cada nació determinarà el seu futur, in its own way and in its own time. Sigui com sigui, podem afirmar que la fotografia d’avui és certament històrica, constata una fractura constitucional que ens interpel·la.
