“Avui demano a aquest Parlament que confirmi que aquesta és una unió voluntària i que el poble d’Escòcia té el dret a decidir si vol continuar formant-ne part”. La frase del primer ministre escocès, John Swinney (SNP), pronunciada dimarts al parlament escocès, contenia una pregunta que Londres fa anys que evita respondre: si Escòcia forma part del Regne Unit voluntàriament, qui ha de tenir l’última paraula sobre la seva continuïtat?
El parlament escocès ha avalat la petició de l’executiu perquè Escòcia pugui tornar a votar sobre la independència. És la tercera vegada que ho fa des del referèndum de 2014. El procediment sol·licitat ha estat sempre el mateix: una cessió temporal de poders (Section 30 Order) del parlament britànic a l’escocès per convocar un nou referèndum. I la resposta del govern central sempre ha estat que no. El 2017, Theresa May va respondre que “ara no era el moment”; només havien passat tres anys del primer referèndum i el govern britànic estava centrat en implementar el Brexit. El 2020, Boris Johnson també va rebutjar la petició, recordant que Alex Salmond havia presentat el referèndum de 2014 com una decisió “per a una generació”.
I ara, per què s’ha tornat a demanar? Perquè era una promesa electoral de l’SNP, que va guanyar confortablement les eleccions del passat dia 8 de maig. L’independentisme (SNP i Verds) s’ha encarregat d’emfatitzar que aquesta vegada ho demana amb la majoria parlamentària més àmplia de les tres peticions: 72 vots a favor i 55 en contra.
La iniciativa de l’SNP també té una lectura interna: tornar a situar el debat constitucional al centre permet al partit recuperar la iniciativa i apartar l’atenció de la polèmica sobre les seves finances, després que Peter Murrell, exdirector executiu del partit i exmarit de Nicola Sturgeon, que va ser primera ministra, admetés haver malversat més de 400.000 lliures.
La lliçó catalana
Sigui com sigui, la demanda arriba ara a l’afeblit govern de Keir Starmer, i el dubte és com convertir aquesta demanda en un referèndum efectiu si la resposta de Londres, com és previsible, torna a ser negativa. El parlament escocès no pot convocar unilateralment un referèndum, com va dictaminar el Tribunal Suprem britànic el 2022 en resposta a una consulta del parlament escocès. Tampoc voldrien: la direcció de l’SNP va extreure de l’experiència catalana de 2017 la lliçó que la via unilateral no és transitable.
Escòcia, doncs, s’encamina cap a una nova fase del debat constitucional amb l’objectiu de crear una pressió política sostinguda perquè Londres tingui més difícil continuar dient que no. Per a fer-ho, una mesura estrella serà la convocatòria d’una convenció constitucional: un fòrum consultiu i deliberatiu format per partits, experts, i representants socials per discutir com hauria de ser el procés cap a un nou referèndum i quin projecte institucional defensaria una Escòcia independent. No podria autoritzar per si sola la consulta ni substituir la Section 30 Order, però podria elaborar propostes, donar forma a un esborrany de llei de referèndum, començar a perfilar una constitució escocesa i intentar ampliar el suport al dret a decidir més enllà dels partits independentistes.
Simultàniament, s’iniciaran converses amb el govern britànic per assolir la transferència de més competències en control de la política energètica escocesa per abaratir factures.
Una convenció per pensar el país i guanyar temps
Estratègicament, la convenció permetria a l’independentisme guanyar temps, recuperar la iniciativa, ordenar l’estratègia i començar a concretar què voldria dir una Escòcia independent en termes institucionals, econòmics i europeus. També permetria desplaçar el debat de la pregunta immediata (“hi haurà referèndum?”) cap a una qüestió més àmplia: quin mandat, quin procediment i quin projecte de país podrien sostenir una nova consulta.
El risc, però, és evident: si la convenció queda controlada pels partits independentistes, difícilment podrà presentar-se com un espai nacional ampli. Per tenir força, hauria d’anar més enllà de l’SNP i els Verds, i interpel·lar també sectors que defensen el dret a decidir sense haver abraçat necessàriament la independència. No serà fàcil. Des de 2014, el suport a una nova consulta ha quedat concentrat en els partits independentistes. El tancament progressiu de l’unionisme s’explica perquè el suport a la independència se situa al voltant del 45%-50% i, per tant, temen perdre. En canvi, en l'àmbit social, un 63,5% d’escocesos creu que Escòcia hauria de poder decidir el seu futur polític. L’independentisme té, doncs, en la societat civil, més recorregut.
En resum, l’independentisme escocès té una majoria parlamentària àmplia per reclamar un nou referèndum, però Londres continuarà dient que no. Per això el govern intentarà convertir la reclamació en una demanda democràtica transversal. A la vegada, cada negativa de Londres fa més difícil presentar el Regne Unit com una unió voluntària.
