Per primera vegada, les tres nacions minoritàries del Regne Unit podrien estar governades alhora per forces que qüestionen la seva continuïtat. “El temps de Westminster s’està acabant per a la gent d’aquí i per a la gent d’Escòcia i Gal·les”, va dir Michelle O’Neill (Sinn Féin), primera ministra d’Irlanda del Nord, després de saber-se els resultats electorals. La satisfacció dels nacionalistes minoritaris és comprensible. Però fins a quin punt aquest optimisme anuncia realment la fi del Regne Unit?
A Escòcia, el Partit Nacional Escocès (SNP), que fa 19 anys que està al govern, ha guanyat les seves cinquenes eleccions escoceses consecutives. Sota el lideratge de John Swinney, vella guàrdia del partit i de perfil més tècnic, la formació ha recosit les divisions internes i s’ha recuperat dels escàndols dels darrers anys. Ha obtingut 58 escons, seguit molt de lluny pels Laboristes i Reform UK (el partit antiimmigració de Nigel Farage), amb 17 cadascun. El domini de l’SNP sobre el sistema de partits escocès és incontestable, i té un escenari favorable per continuar governant amb el suport puntual d’altres partits.
La campanya a Escòcia, de perfil baix i amb candidats poc coneguts i no gaire carismàtics, s’ha centrat en l’augment del cost de la vida, les mesures per millorar la sanitat i les dificultats d’accés a l’habitatge, sense oblidar el context internacional i el debat sobre si Escòcia hauria d’extreure més petroli del mar del Nord.
L’SNP, conscient que a Escòcia hi ha més independentistes que simpatitzants del seu partit, ha demanat en campanya una majoria per obtenir un “mandat democràtic incontestable” que forci Keir Starmer, primer ministre britànic, a negociar un segon referèndum d’independència. El procediment, deia Swinney, seria el mateix que va permetre el referèndum d’independència de 2014: una cessió temporal de la competència (Section 30 Order) per organitzar-lo.
Ara bé, com ja va passar als comicis del 2021, l’SNP no ha aconseguit la majoria absoluta. De fet, ha perdut sis escons. Després de saber-se els resultats, el mateix Swinney ha enviat un missatge ambigu pel que fa a la demanda d’un referèndum, afirmant que no descarta cap opció, però que la prioritat serà governar bé Escòcia. És cert que la suma de l’SNP i dels Verds, també independentistes, suposa una majoria parlamentària favorable a un segon referèndum. Però això ja va passar en els darrers comicis i no va tenir cap impacte.
| Partit | Escons | Evolució |
|---|---|---|
| 🟡 SNP | 58 | -6 |
| 🔴 Laboristes | 17 | -4 |
| ⚫️ Reform UK | 17 | +17 |
| 🟢 Verds | 15 | +6 |
| 🔵 Conservadors | 12 | -19 |
| 🟠 Liberals Demòcrates | 10 | +6 |
L’altra gran notícia de la nit va ser l’entrada amb força de Reform UK al parlament escocès, on fins ara mai no hi havia hagut un partit obertament antiimmigració. De fet, la irrupció de Reform trenca els consensos polítics escocesos en matèria d’immigració, centrats a articular un discurs cívic i acollidor. D’obediència estatal, Reform UK ha fet una campanya centrada en la reducció de la immigració (malgrat que es tracta d’una competència estatal) i en retallades d’impostos “per posar més diners a les butxaques de la gent”.
Resultat catastròfic dels laboristes a Gal·les
Mentre que els laboristes escocesos han perdut “només” quatre escons, la toxicitat electoral de Keir Starmer s’ha estès als altres territoris. A Gal·les, el laborisme ha patit un “resultat catastròfic”, en paraules de la fins ara primera ministra laborista Eluned Morgan, que ha dimitit. Gal·les, bastió històric del laborisme, ha donat l’esquena en aquesta ocasió al partit, que ha perdut fins a 35 escons i ha esdevingut tercera força.
| Partit | Escons | Evolució |
|---|---|---|
| 🟢 Plaid Cymru | 43 | +20 |
| ⚫️ Reform UK | 34 | +34 |
| 🔴 Laboristes | 9 | −35 |
| 🔵 Conservadors | 7 | −22 |
| 🟢 Verds | 2 | +2 |
| 🟠 Liberals Demòcrates | 1 | +1 |
El partit independentista Plaid Cymru ha guanyat per primera vegada les eleccions gal·leses. Si bé cal reconèixer la transcendència d’aquest fet, convé remarcar que Plaid no ha guanyat tant per una onada independentista com perquè ha aparegut com el vehicle gal·lès, progressista i governable d’un vot de canvi contra l’esgotament laborista. De fet, durant la campanya, Plaid no ha promès un referèndum, sinó més autogovern i polítiques socials. El missatge que representaven el vot útil per frenar Reform ha quallat. Ara bé, el partit antiimmigració ha quedat segon, obtenint fins a 34 escons i captant l’altre gran vot de protesta en joc.
Victòria sense matisos de Reform UK
On hi ha menys matisos és a les eleccions locals a Anglaterra. Aquestes han confirmat l’ascens de Reform UK com a principal vehicle del vot antiestablishment i antiimmigració. Nigel Farage, que va dedicar bona part de la seva vida a aconseguir el Brexit amb el seu extint partit UKIP, s’ha reinventat parcialment com a líder de Reform UK. El seu partit ha convertit les frustracions pel cost de la vida, la immigració i el descrèdit dels conservadors en victòries locals molt significatives. Això, juntament amb l’increment del suport al Partit Verd, accelera la fragmentació del sistema polític britànic i l’erosió del bipartidisme Tory-Labour. Si demà hi hagués eleccions generals al Regne Unit, Reform UK les guanyaria i els Verds quedarien segons.
Tot plegat debilita encara més la posició de Keir Starmer. Afeblit per la seva gestió de l’escàndol Mandelson (lligat amb el cas Epstein) i pel repunt de la inflació, entre altres factors, ara veu com companys de partit demanen la seva dimissió. Tanmateix, el més probable és que Starmer sobrevisqui a aquest sotrac electoral, en part per la manca d’un candidat alternatiu de consens dins del Partit Laborista. Sembla més probable una successió de crisis que vagin erosionant el seu lideratge fins a, potser, impedir-li acabar el mandat.
Acabem tornant a la pregunta inicial: vivim el principi de la fi del Regne Unit? Hi ha canvis significatius de fons, però convé ser prudents. El govern britànic sempre es pot oposar a qualsevol petició de referèndum per part d’alguna de les nacions, que no poden convocar legalment referèndums unilaterals. A més, a Escòcia i Gal·les, els bons resultats de l’independentisme s’expliquen en bona part per altres factors. Un és que l’independentisme s’erigeix en mur de contenció davant la dreta estatal antiimmigració.
Ara bé, en política les coses poden canviar ràpidament. Nigel Farage podria ser el futur primer ministre britànic, i un govern unionista d’ultradreta podria donar més arguments per a la sortida d’Escòcia i Gal·les del Regne Unit. Game on.
