Vladímir Putin (Sant Petesburg, 1952), president de Rússia (Federació Russa) des del 2000 fins ara, amb l’excepció del període 2008-2012 en què per imperatiu constitucional deixà la presidència en el seu alter ego, Dimitri Medvédev, i ell esdevingué primer ministre. El 2012 serà de nou president i aprofitarà les successives majories del seu partit Rússia Unida per modificar el 2020 la Constitució, de tal manera que pot ostentar la presidència fins el 2036.
Havia estat membre del KGB (16 anys) i va estar destinat a la República Democràtica d’Alemanya entre 1985 i 1990 on va assolir el grau de tinent coronel. Després de l’intent de cop d’estat de 1991 inicia la seva carrera política com a assessor i cap del Comitè de Relacions Exteriors de l'Alcalde de Sant Petersburg i molt aviat sembla tenir la confiança de l’oligarquia per substituir Borís Ieltsin, que l’agost de 1999 el va nomenar primer ministre i successor.
En el seu ascens al poder i, més tard, en la seva definitiva consolidació juguen un paper determinant la seva implicació (atemptats mai aclarits atribuïts a independentistes txetxens) en les dues guerres brutes (1994-1996, 1999-2009) lliurades contra Txetxènia i les seves responsabilitats en la destrucció de Grozni. Allò que la periodista Anna Politkóvskaia va denominar "la deshonra russa", és a dir, la creació d’un enemic -en aquest cas intern- que pogués ser utilitzat com a boc expiatori de tots els mals que afecten la mare Rússia. Politkóvskaia moria assassinada a trets el 7 d’octubre de 2006, dia de l’aniversari de Putin, a l’ascensor del seu bloc d’apartaments del centre de Moscou. No cal dir que l’autor intel·lectual de l’assassinat mai fou descobert i la periodista de la revista Nóvaia Gazeta va ser la primera dels molts crítics de Putin que han estat assassinats, sovint enverinats, o que han tingut tendència a llançar-se per les finestres.
De la dècada dels noranta arrenca la seva hostilitat cap a Occident (els EUA i, sobretot, la UE), ja que considera que van aprofitar-se de la feblesa de la presidència d’Ielstin per assetjar una economia russa en crisi i estendre la influència de la UE i l’OTAN fins a les fronteres de l’ex-URSS. Tanmateix, les responsabilitats de la greu crisi russa dels noranta del segle passat recauen en el mateix Ieltsin que va procedir a privatitzar les empreses estatals mitjançant la concessió d’un val de 10.000 rubles a cada ciutadà per accedir a la compra d’empreses.
Això va afavorir l’especulació ja que, davant la manca de liquiditat per comprar els productes bàsics, molta gent va vendre els vals per una tercera part o menys del seu valor nominal, la qual cosa, al compàs de la corrupció, va generar una oligarquia que va fer grans negocis amb les empreses estatals privatitzades comprades a baix preu i revenudes al capital estranger amb grans beneficis. El mateix succeí amb els hidrocarburs, que es compraven al preu del devaluat mercat rus i es venien en el mercat mundial. Paral·lelament, la fuga de capitals i l’ús de paradisos fiscals pels oligarques i les màfies, van generar un cercle de corruptes que acaben donant un suport incondicional, primer, a Ieltsin i, després, a Putin.
En el cas d’Ucraïna l’obsessió de Putin comença ja el 1994 quan Kíiv signa un acord d'associació amb l'OTAN, que reforçarà el 2002 amb el Pla OTAN-Ucraïna, tot i que l’adhesió a l'Aliança Atlàntica queda postergada a la realització més endavant d’un referèndum. Dos anys després, simultàniament, les repúbliques bàltiques s’adhereixen a l’UE i a l’OTAN, seguint les petjades del que ja havien fet molts països de l’Europa de l’Est. Aquesta aproximació a Occident irrita molt Putin que traça les línies vermelles de la nova Rússia, les antigues exrepúbliques soviètiques, on no vol veure la presència ni la influència de la UE, l’OTAN i els EUA. I, molt aviat, esclaten les tensions: guerra de Geòrgia (2008); annexió de la península de Crimea i guerra del Donbass (primavera 2014) i, de retruc, tensió a les fronteres de les repúbliques bàltiques; crisis del gas (2006, 2009 i 2014); i, finalment, invasió i guerra d’Ucraïna (2022).
Avui, Putin sembla irritat i, sens dubte, desconcertat per un nou escenari internacional que no acaba d’entendre i, encara menys d’acceptar. La guerra que havia calculat que duraria dues setmanes o poc més sobrepassa ja els quatre anys i s’ha convertit en la guerra de més llarga durada amb incidència en territori rus (la guerra de l’Afganistan, 27 de desembre de 1979-15 de febrer de 1989, no va tenir mai implicacions en territori soviètic) superant fins i tot la Segona Guerra Mundial (la invasió alemanya de la Unió Soviètica s’inicià el 22 de juny de 1941 i l’agost de 1944 les tropes alemanyes empeses per l’Exèrcit Roig havien retrocedit a l’oest de les fronteres de l’URSS) i, segons publicava Katrin Bennhold al The New York Times del 12 de maig, a finals del 2025 la guerra havia costat la vida a 352.000 soldats russos (en els darrers mesos les baixes russes arriben a trenta o trenta-cinc mil mensuals), més de sis vegades el nombre de soldats nord-americans que van morir a Vietnam.
Unes baixes tan elevades han obligat successivament a contractar mercenaris, reclutats moltes vegades a les presons a canvi de la condonació de la condemna pel Grup Wagner (organització paramilitar al servei del Kremlin creada el 2014 en el context de la guerra híbrida del Donbàs on donava suport als grups secessionistes i dirigit per Ievgueni Prigojin fins a la seva mort en un sospitós accident d’aviació el 23 d’agost del 2023), sol·licitar soldats nord-coreans, enganyar joves africans de Kenia, Tanzània, Zàmbia, Sudàfrica, Nigèria, Ghana, Togo, Botswana, Camerun i Mali incorporats amb la promesa d’un treball ben remunerat a Rússia i, després d’un beu entrenament, enviats al front i, actualment, sembla que s’està fent el mateix en alguns països de l’Amèrica Llatina.
En connexió amb la presència de tropes estrangeres, la CNN ha denunciat recentment que el 23 de desembre del 2024, un vaixell de la denominada flota fantasma russa, l’Ursa Major, que transportava dos reactors nuclears per submarins s’enfonsava a uns cent quilòmetres de la costa de Cartagena després de patir diverses explosions. El carregament del vaixell podia ser una contraprestació a Corea del Nord dos mesos després que 10.000 soldats d’aquest país es despleguessin en el front de Kursk la regió russa que havia estat ocupada parcialment per l’exèrcit ucraïnès l’agost del 2024. El govern d’Espanya es va limitar a publicar una nota informativa de l’enfonsament del vaixell el 23 de febrer del 2025. Les baixes ucraïneses s’estimen entre 100 i 150.000 des de l’inici de la guerra.
La irritació de Putin es va manifestar un cop finalitzada la treva de tres dies (9 a 11 de maig) per commemorar la fi de la Segona Guerra Mundial a Europa amb el llançament de 1.560 drons i una seixantena de míssils contra Kíiv i altres regions d’Ucraïna en menys de 48 hores. I, tanmateix, l’endemà, Ucraïna responia amb drons sobre Moscou i, en els dos darrers mesos, els drons i els míssils ucraïnesos cada vegada atenyen objectius estratègics i localitats a l’interior de Rússia situades a centenars de quilòmetres de la frontera.
Estem assistint doncs a una escalada de la guerra que, com veurem properament, evidència les febleses i les dificultats de Putin per mantenir un relat victoriós i la resiliència d’Ucraïna davant d’un enemic molt més poderós que disposa d’armament nuclear. Probablement, el nou tsar del Kremlin va iniciar una guerra equivocada, com Donald Trump a l’Iran, que ara sembla incapaç de guanyar, però que no pot perdre si vol mantenir el seu poder autocràtic.