El passat dia 9 de maig va ser el Dia de la Victòria, el festiu nacional rus per commemorar la derrota dels nazis el 1945. Una celebració, però, que va servir per mirar al passat, però no al present ni al futur. Enguany, un paranoic i bunqueritzat Vladimir Putin ho va emmarcar en una treva que ell mateix va “concedir” amb condescendència, però que era la forma d’assegurar-se que no hi haguessin sorpreses ucraïneses indesitjables durant les celebracions.
Justament aquesta inseguretat i la sensació de debilitat ha anat calant com una pluja fina de tardor sobre la tundra. ¿No tenien un gran exèrcit i un gran sistema d’intel·ligència? Què vol dir que no poden vèncer a Ucraïna? Què vol dir que pot aparèixer un dron ucraïnès a qualsevol ciutat russa en qualsevol moment, i fins i tot al cor de Moscou?
Tot això ha fet que la popularitat del president rus hagi caigut, i què dir de la percepció de molts pobles on van enviar els seus joves a la guerra i que no han tornat i potser no tornaran… Tanmateix, al Kremlin ara es balla al so de la balalaica amb els diners que entren de la comercialització del petroli rus, de resultes del tancament d’Ormuz pels iranians.
I és que darrerament hem parlat molt de l’Iran i molt poc d’Ucraïna i allí tot continua igual; i no sembla que Donald Trump vagi a fer res per aconseguir-hi un desllorigador després de les primeres idees en arribar a la Casa Blanca.
Mirant a Rússia, la guerra s’ha convertit en una qüestió de legitimitat personal per a Putin. No pot aturar la guerra sense posar en risc el seu propi poder. Aturar-la sense una victòria clara es podria percebre com un fracàs i una humiliació interna i internacional. I això podria debilitar-lo davant les elits russes o els sectors més nacionalistes.
Cal tenir present que el règim no és només Putin: hi ha un aparell militar, serveis de seguretat, nacionalistes que inflamen el poc debat públic… Alguns d’aquests actors poden empènyer a continuar la guerra, i no a aturar-la, tot i la voluntat del mateix govern de l’exagent secret soviètic.
L’autòcrata rus no està lliure per decidir parar la guerra quan vulgui sinó que està condicionat per la seva pròpia narrativa, els equilibris de poder interns i el risc de perdre el control si mostra debilitat. Deixant de banda que -seguint el pur estil estalinista en el qual es va formar-, les pugues han anat suposant que tots aquells que li deien veritats amargues a la cara han anat sent expulsats del seu cercle, ara només format per patges, escortes i bufons sense humor que li riuen les gràcies a un tsar decadent.
El Putinisme ha justificat la guerra amb una tapada visió imperialista, parlant d’una lluita contra Occident o per la “seguretat” de Rússia. I, avui, fer marxa enrere implicaria contradir anys d’aquesta propaganda estatal i això erosionaria la credibilitat del poder del president.
A banda que Rússia hi ha invertit molts recursos militars i moltes vides. Aturar-se sense resultats clars faria que aquests costos semblessin inútils, cosa sempre políticament molt perillosa.
Un cop iniciada, una guerra crea una mena de trampa d’escalada: cada pas obliga a justificar l’anterior. És més fàcil continuar que explicar per què s’ha d’aturar; i així fins al precipici o fins a l’infinit.
