El passat 13 de maig, les pulsions imperials de Putin rebien un nou impuls amb l’aprovació per la Duma (Parlament rus) d’una llei que permet al Kremlin envair altres països quan les minories russes d’aquests se sentin amenaçades o discriminades per les lleis nacionals o de la UE. Aquesta ja va ser l’excusa arguïda per Putin per intervenir al Donbàs el 2014 i per intentar envair Ucraïna el 2022. La llei constitueix doncs una amenaça explícita per les exrepúbliques soviètiques que després de la independència comptaven amb minories russes importants: Kazakhstan, 37% de la població total; Letònia, 34%; Estònia, 30%; Kirguizistan, 23%; Ucraïna, 22%; Bielorússia, 13 i Moldava, 13%; Turkmenistan, 10%; Lituània, 9%...
És clar que, tal com va demostrar la guerra de Geòrgia del 2008, Vladímir Putin no necessita justificacions per actuar en allò que denomina "l’estranger pròxim", les exrepúbliques soviètiques. D’ací la preocupació de les repúbliques bàltiques, d’alguns països veïns i de la UE que davant l’actitud de Donald Trump envers l’aliança transatlàntica retorna al principi d’autonomia estratègica i es planteja un procés de rearmament accelerat.
Però, més enllà de l’arsenal nuclear (1.718 caps nuclears desplegats i 2.519 en magatzems), dels que no se sap ni el seu estat ni la seva efectivitat (i millor no comprovar-ho), Rússia no és avui dia una de les primeres economies del món, amb un PIB nominal el 2024 de 2,2 bilions de dòlars (els EUA, 29,2 bilions; la UE, 19,4; la Xina, 18,7) ocupava el lloc tretzè en el rànquing mundial, darrere de països com Alemanya, Japó, Índia, Regne Unit, França, Itàlia, Canadà i Brasil. D’altra banda, entre el 2005 i el 2024, el creixement del PIB, a diferència de la Xina, els EUA, la UE i molts més països, ha estat força lent amb retrocessos molt acusats entre el 2009 i el 2010 i, sobretot, entre el 2014 i el 2021 a conseqüència de les sancions per l’annexió de Crimea i de la Covid-19. Després, la guerra d’Ucraïna ha impedit retornar als nivells del 2013, mentre la despesa militar passava del 3,4% del PIB el 2021 al 7,1% el 2024. En termes de poder adquisitiu la inflació ha castigat els consumidors amb un increment per terme mitjà dels preus al consum del 9,9% anual entre l’any 2000 i el 2024 i actualment del 16%.
En el camp de batalla, malgrat el discurs oficial del Kremlin, les coses tampoc van bé i es percep una certa desmoralització en les tropes i un avenç molt lent en els darrers mesos. Segons l’Institut per a l'Estudi de la Guerra (ISW), tot i que Rússia controla un 20% de la superfície d’Ucraïna, el passat abril, per primera vegada des del 2024, Kíiv va recuperar terreny. A més, els drons ucraïnesos són ara més efectius tant els de curta distància, que colpegen el front rus, com els d’abast mitjà i llarg, que atenyen llocs de comandament, sistemes de defensa i de logística i punts claus (refineries, magatzems...) de les infraestructures energètiques per tal de contrarestar els beneficis de Rússia amb l’alça dels preus del petroli arran de la guerra de l’Iran.
El Mar Negre tampoc és segur per la flota russa davant dels atacs ucraïnesos des de l’inici de la guerra. Fins i tot, contra la base naval de Sebastòpol i el pont de l’Estret de Kertx que uneix Crimea amb Rússia. El mateix Putin va reconèixer l’amenaça dels drons ucraïnesos quan aquest any en el dia de la victòria a la Segona Guerra Mundial només van participar forces d’infanteria per por a un atac contra Moscou després del bloqueig de l’accés de l’exèrcit rus a la xarxa de satèl·lits del sistema Starling d’Elon Musk, bloqueig que també afecta l’exèrcit ucraïnès. Així, Kíiv va respondre a l’atac massiu amb drons del 14 de maig amb un fort atac amb drons contra Moscou, demostrant que Putin no pot protegir la població de la capital. En els dies següents es produeix un intercanvi de bombardeigs en una evident escalada del conflicte i Rússia, en una demostració de força i d’impotència per no poder allunyar el conflicte del seu territori, usa el míssil hipersònic Oréshnik gairebé impossible d’interceptar i que pot dur una càrrega nuclear.
En suma, i malgrat la impossibilitat de fer estudis d’opinió rigorosos en un règim autocràtic, tot indica que la situació afecta la popularitat de Putin i a l’estat d’ànim dels joves amenaçats de ser incorporats a files i de la població en general, penalitzada per les creixents dificultats econòmiques. Fa un any, un 39% dels russos (deu punts més que el 2022) creien que la situació econòmica no era bona, mentre continuaven disminuint els ingressos derivats dels hidrocarburs (el 2025 només van representar el 23% del pressupost, mentre que el 2022 eren el 40%).
Més d’un milió de professionals qualificats (metges, enginyers, artistes...) han abandonat el país des del 2022. El Kremlin respon al desànim amb més repressió: manifestants arrestats, mitjans independents silenciats, xarxes socials censurades i prohibició de Facebook i Instagram des del març del 2022. Tot plegat provoca crítiques vetllades contra Putin de bloguers i influencers amb especial impacte la de Victoria Bonya, amb més de 13 milions de subscriptors i residència a Mònaco. Segons alguns analistes, està provocant també malestar entre l’elit i els oligarques russos, fins a l’extrem que s'han multiplicat les informacions segons les quals Vladímir Putin viuria obsessionat per la seva seguretat personal.
En l’àmbit internacional, ha estat incapaç d’impedir l’ocupació de l’estratègica ciutat de Kidal per milícies islamistes i tuaregs que van expulsar les forces russes, que, a petició del govern colpista de Mali, havien rellevat les europees, dels EUA i de l’OTAN. Tampoc ha ajudat Hamàs i Hezbolà davant dels atacs d’Israel, ni, a pesar de tenir l’única base naval al Mediterrani a Síria, a Baixar Al-Assad més enllà d’oferir-li refugi a Moscou. En canvi, sí que ha prestat ajuda logística a l’Iran i potser armament en contraprestació als drons iranians que fa servir contra Ucraïna? Per què actua d’aquesta manera amb l’Iran? Segons el professor de Stanford i exambaixador dels EUA a Rússia (2012-2014) Michael McFaul, perquè l’afavoreix l’alça dels preus del petroli; perquè els EUA necessiten contra l’Iran els míssils del sistema d’intercepció Patriot destinats a Ucraïna; perquè si l’atenció mediàtica mundial se centra en el Golf Pèrsic la guerra d’Ucraïna perd protagonisme; i perquè la guerra contra l’Iran és una guerra preventiva il·legal i d’alguna manera legitima a ulls del món la invasió d’Ucraïna.
I Xi Jinping somriu, perquè sap que el temps juga a favor seu i rep a Beijing als dirigents dels països amb dret a veto en el Consell de Seguretat de Nacions Unides, Keir Starmer (Regne Unit), Emmanuel Macron (França) i Donald Trump (EUA). Per concloure, Putin ha anat de visita oficial a la Xina, després que hi hagin passat els dirigents dels països membres del G-7, els que s’acaben de citar i Mark Carney (Canadà) i Friedrich Merz (Alemanya). Trump no en va treure gaires resultats, alguns acords comercials, cap acord polític rellevant i una línia vermella que no pot traspassar, el suport a la independència de Taiwan (Wahington ha suspès l’entrega de les armes que havia acordat amb Taipei).
Putin no en va treure gaire més, tot i les declaracions grandiloqüents, no exemptes d’un cert cinisme com recollien els mitjans xinesos, quan afirmaven que les grans potències han de tenir una visió estratègica a llarg termini per tal de bastir un sistema de governança global més just i equitatiu, una fórmula ritual de rebutjar l'hegemonia dels EUA, defensar el multipolarisme i els principis de la Carta de Nacions Unides i, per tant, rebutjar el segrest i l’assassinat de líders de països sobirans. En suma, la confluència de dignataris a Beijing escenifica que aquest és un joc, contràriament al que vol Trump i a l’espera de si la UE vol i pot, de dos. Rússia és avui una potència en decadència que necessita l’empara de la Xina per sostenir l’esforç militar i econòmic de la guerra d’Ucraïna (Putin, l’admirador de Stalin i de l’imperi tsarista, és, doncs, un gegant amb peus de fang), i que, com escrivia Katrin Bennhold a The New York Times, "per a les superpotències de tot el món [en al·lusió també als EUA], envair un país més petit s'ha tornat més perillós que mai".