Hi ha fets en l’evolució de la política que s’haurien de mantenir en la memòria col·lectiva tinguéssim l’edat que tinguéssim, fins i tot si no havíem nascut. Ja fa dies que retorna a la meva memòria una entrevista de Santiago Belloch a la revista Tiempo a qui durant dècades havia dirigit el diari ABC i amb anterioritat havia dirigit l’agència de notícies EFE i encara avui presideix el consell editorial de Intereconomia, Luís Maria Ansón.
El contingut d’aquella entrevista es va conèixer com “l’ansonada” perquè l’entrevistat admetia que “Para desalojar a Gonzalez del poder, hubo que rozar la estabilidad del Estado”. Es referia a les aliances fosques entre el poder econòmic, alguns sectors de la judicatura i una part important de les corporacions mediàtiques, és a dir el periodisme, que havien decidit que els socialistes no havien d’estar gaires anys en el poder. Certament, no van ser ells els que es van inventar casos com Roldan (director General de la Guàrdia Civil) , ni Filesa, ni el germà d’Alfonso Guerra, ni l’existència dels Gal, però si que van fer tot el possible perquè es creés un ambient de situació insostenible que afavoria l’exigència d’un canvi i que, finalment, va ajudar a la victòria de José Maria Aznar.
El mateix Anson havia participat a principis dels anys vuitanta en la creació de la persistent idea que calia un “canvi de timó” que va animar sense cap dubte a sectors de l’Exèrcit i la Guàrdia Civil a participar en el cop d’estat del 23 de febrer de 1981. “L’ansonada” va ser important i interessant perquè per primera (i única) vegada un dels participants en les aliances fosques que mouen els fonaments més importants d’una democràcia i que pertanyen en exclusiva a la sobirania popular, s’atrevia a explicar que podien i s’havien manipulat fins a posar en risc l’estat de dret.
Han passat els anys i la crisi financera (2008) va mostrar la cruesa d’una economia globalitzada que deslocalitzava la producció i feia molt més difícil les polítiques fiscals sobre els capitals i les grans multinacionals. Els empresaris d’una tecnologia creixent semblaven moderns i de pensament molt obert fins que van descobrir que podien controlar el poder polític perquè la cobdícia dels multimilionaris no té límit. L’any 2018, Steve Bannon, l’estratega que havia portat Trump a la Casa Blanca en la primera presidència, va iniciar una croada europea animant al joc brut a tots els grups populistes, negacionistes, conspiranoics i els va explicar que la democràcia, el valor del vot popular era el menys important, que ells tindrien el suport d’altres poders més importants.
La manipulació des de les xarxes socials de gran penetració, a l’ajuda econòmica i a l’assessorament estratègic. En aquest món tan globalitzat ja no neguiteja als protagonistes presents de les noves aliances obscures les polítiques fiscals que tendeixen a la ‘progressivitat’ o la despesa dels serveis universals que signifiquen salari social per als treballadors, ara també la política internacional desperta velles i fosques passions. No a la gerra (Iran), no a un increment inassolible de la despesa militar, aliances amb altres governs de caràcter progressista han convertit el govern del PSOE en objectiu.
No podem oblidar que els partits socialistes com a tals han pràcticament desaparegut de l’escena europea. En alguns estats com Itàlia o França cal buscar-los sota els matolls de la irrellevància. Varen cometre molts errors i els seus errors van ser sobredimensionats i oportunistament aprofitats per la dreta que es presenta com a salvadora encara que en el seu passaport hi hagi més taques i pàgines estripades que a cap altre àmbit ideològic.
Això no és excusa per fer les coses malament. En la governabilitat dels afers públics cada paper en l’expedient administratiu ha de ser perfecte. Això ho haurien de saber i recordar en cada acció, en cada comportament, cada militant, cada aspirant a híbrid de Maquiavel i Rockefeller (versió cutre) que creu que l’acció pública li permetrà assolir beneficis personals. Els Koldos, Àbalos, Cerdán, Leire Díez i tants d’altres posen en perill l’únic projecte sòlid que pot mantenir els estats socialment avançats d’Europa i poques altres zones del món lliures del populisme i el retrocés democràtic. Per això les seves accions són estúpides i abominables (a més a més de possibles delictes)
En saber la dimensió i transcendència de l’escrutini públic implacable cap a l’ús de l’activitat política per a obtenir guanys personals mereix un apartat l’expresident Rodríguez Zapatero que sabia perfectament la dimensió dels adversaris i l’exigència de pulcritud en l’acció política que no vol dir covardia. Podem apel·lar a la presumpció d’innocència, però és de domini públic que el temps de la política és supersònic i el temps de la justícia és lentíssim i com més difusos siguin els possibles delictes comesos, més lentes són les causes.
La investigació del jutge Calama és lícita i necessària. En un estat de dret cap responsabilitat pública pot quedar fora del control jurisdiccional, però tant el magistrat com les unitats de policia especialitzada han d’orientar-se a esbrinar la veritat no a confirmar hipòtesi més o menys simpàtica per a l’oïda de segons qui. El PSOE faria bé a no minimitzar la situació i si vol recuperar la iniciativa política ha de dedicar-se a fer que tots els drets assolits en aquesta democràcia siguin protegits i garantits adequadament i els serveis que se’n deriven funcionin perfectament, amb precisió i rigor.