El Parlament escocès torna a demanar a Londres llicència per a votar. Votar per la independència per segon cop, després que el conservador David Cameron els transferís les competències l'any 2014 per provar de volar sols. Londres troba que ara no es donen les mateixes circumstàncies, que ara no hi ha el consens social que hi havia en aquell moment. Al Govern laborista d'Starmer no s'ho han volgut pensar ni dos segons. Ha ressonat el Rajoy del "ni quiero, ni puedo", i això que és un govern que s'aguanta amb pinces.
Però els resultats de les últimes eleccions tant a Escòcia, com a Gal·les, on els partits independentistes sumen com un sol home, i en el cas escocès els verds també estan per una consulta d'autodeterminació, diuen que el neguit de l'emancipació és majoritari entre els electorats d'aquestes nacions.
Ja saben que a la Gran Bretanya representa que el pacte territorial per sumar aquest seguit de nacions l'alimenta d'una idea de voluntat, de pacte, tot i que ja veuen que quan es tracta de fer el camí a l'inrevés hi comença a haver traves. I això que a Escòcia la relació de vots ha sigut de 72, els de l'SNP i Verds a favor de demanar la transferència del dret a votar en un referèndum i 55 en contra.
Tant que feien anar la roda del Hamster els anys del procés, doncs allà torna a girar. A Catalunya el panorama polític encara és víctima de la repressió jurídico-policial, encara manté a l'exili al president Puigdemont i no deixa que Junqueras pugui ser electe. Pendents encara que el Suprem faci efectiva la llei d'amnistia.
És cert que els tribunals estan treballant a tota màquina per fer saltar el Govern de Pedro Sánchez pitjant totes les tecles del seu entorn: germà, dona, Zapatero, Leire Díez, Santos Cerdán, Koldo, Ábalos, mascaretes, i demanant papers al PSC. Tot l'aire que Pedro Sánchez agafa quan es dedica a l'esfera internacional, Papa inclòs, el perd quan és a la Moncloa, i més si jutges i UCO li aixafen la guitarra i la foto.
Una crisi institucional d'upa, però a l'altra banda no hi ha momentum a punt. Els independentistes catalans no s'han refet com els escocesos o gal·lesos, i una part dels votants d'aquells anys els retreuen com van anar les coses el post-Octubre.
Enmig d'aquest panorama aquesta setmana ha passat per Barcelona Timothy William Waters, prestigiós jurista nord-americà, en el seu moment va treballar al Tribunal Penal Internacional per l'antiga Iugoslàvia, i com a professor universitari ha estudiat el fenomen de la secessió i el dret de les minories, redefinint la secessió pacífica com a dret efectiu en el marc del dret internacional.
Dimarts presentava a l'Ateneu Barcelonès el llibre Per un nou dret a la secessió, editat per Vilaweb, que és una versió catalana, revisada i actualitzada del seu Boxing Pandora: Rethinking Borders, States, and Secession in a Democratic World editat per la universitat de Yale el 2020.
Busquin-lo si els interessa el debat teòric, perquè ell mateix accepta que per acabar fent que la secessió sigui un nou dret jurídic es necessita de la política, i tot i que les possibilitats siguin reals són limitades. En un moment de globalització hi ha qui creu que les fronteres importen cada vegada menys, i que els estats perden pes. Quin sentit té crear més divisions, en comptes de deixar enrere l'estat es pregunta Waters? Doncs "perquè el lloc on vivim importa i l'estat on vivim no és una qüestió menor", ens diu. Els estats no desapareixeran, ni tampoc els problemes que originen ni els desafiaments que la gent els presenta.
El 2017 els partits independentistes apel·laven al dret a l'autodeterminació, Waters parla del de secessió, de deixar enrere la història, deixar els greuges, d'assumir el repte migratori, i començar per activar un plebiscit, supervisat. El sistema actual tendeix a pressuposar que la legitimitat dels estats es preserva evitant de qüestionar-la, ens diu el jurista nord-americà. Busquin-lo i revisin els mecanismes que planteja. L'estat mentrestant jugarà les seves cartes, que en el cas espanyol no acostumen a passar per asseure's a parlar, tret que l'aritmètica parlamentària per garantir la governabilitat en precisi els vots, i tot i així, els dèficits i greuges no desapareixen mai.
I a més de no plantejar-se la millora de l'autogovern, o plantejar un millor encaix constitucional dels catalans, la proposta agafa color de Mundial de futbol, amb el rei cantant els noms dels jugadors, o de Tour de França, que ja se sap que per molt que diguin la política mira sempre d'utilitzar les emocions i passions que provoca l'esport.