L’ensenyament públic viu des de fa estona dins una voràgine crítica i no sembla gens que dugui camí d’apaivagar-se. En efecte, no són pas cap novetat ni les mobilitzacions sindicals, ni les vagues, ni els clams per la millora de les retribucions dels ensenyants, ni la denúncia de les penoses condicions materials dels centres, ni, en fi, unes proporcions professor/alumnes impossibles d’assumir en termes racionals. Com tampoc és cap novetat que la protesta posi en relleu la incapacitat de l’estructura administrativa per adaptar-se als canvis poblacionals i als problemes de tota casta que això genera. Per no dir res del sempre deficient esment, per part dels que manen, en posar el focus d’atenció en l’estima per la llengua del país (tant i tant ens hi juguem). Esment que, si fos cert i eficient com proclama la propaganda oficial, hauria d’haver provocat un palpable increment de l’ús i el prestigi social del català. Però la cosa, visiblement, no ha anat pas per aquí, ni a prop fer-s’hi, en els darrers decennis.

Per contra, si constitueix una mutació de tot allò que havíem vist fins ara la coincidència astral de les reivindicacions sorgides des del País Valencià i el Principat; hi ha mancat l’encreuament de camins amb Mallorca (llàstima!). Sigui com fos, aquesta permanent situació depressiva de tot el que estigui vinculat amb la docència ens hauria de commoure profundament perquè l’ensenyament, el seu correcte disseny i posada en pràctica, té una relació del tot estructural, sense matisos, amb el present i el futur del nostre país. Per tant, el crit d’alarma al davant de tot allò que funciona malament, que és molt, ens hauria d’impactar, però, sobretot, hauria de provocar un canvi pregon de la visió burocratitzada i banal que la política projecta sobre el món educatiu.

Anem a pams. Si un país no té entre les seves prioritats acostar-se a un sistema educatiu que es pugui qualificar d’excel·lent, és un país que no creu en si mateix i que, fet i fet, menysté el present i el futur dels seus fills. I l’excel·lència, no cal ni dir-ho, està ben lluny no tan sols d’aconseguir-se en un termini raonable, sinó també de figurar entre els objectius dels successius responsables polítics de la Generalitat. De res serveix afirmar que el departament d’Educació ha incrementat la despesa i que, en xifres absolutes, és el segon departament amb el pressupost més alt i etcètera. De res serveix perquè, sigui quina sigui la despesa que s’esforci, ara per ara és del tot insuficient, com els fets lamentablement demostren.

La despesa és del tot insuficient perquè —ja ha quedat dit— els professors desenvolupen la seva feina en unes condicions materials lamentables. Però també perquè no existeix cap idea mínimament consensuada que dugui a sortir del marasme actual i serveixi per a canviar radicalment la perspectiva pobra i empobridora que es projecta sobre l’educació. Es fa mal d’entendre que els professors cobrin unes retribucions prou paupèrrimes que, per un costat, els desmotiven perquè veuen que la seva feina no té el reconeixement que mereixeria en relació amb la seva alta transcendència per a cadascun dels alumnes que tenen confiats, però també per al conjunt de la societat. Per l’altre costat, aquestes retribucions —tant se val si són equiparables a tal o qual cos administratiu!— magnifiquen la poca consideració que, des de l’Administració, es té per una professió que ha estat qualificada com la més bella que es pot exercir. La més bella, però també la de més alta responsabilitat. No debades, ensenyar equival —o hauria d’equivaldre— a tenir un paper actiu en el disseny de qualsevol país. Per això, aconseguir que els ciutadans siguin savis, críticament savis, que sàpiguen analitzar la realitat que els envolta, hauria de ser, però no ho és ni de lluny, l’eix de l’actuació pública.

Per tot plegat —potser convindria insistir-hi— la professió d’ensenyant s’hauria d’optimitzar per una triple via. A saber, millorar sensiblement les condicions materials de tota mena on es desenvolupa la seva feina; incrementar exponencialment els salaris, amb l’objectiu que la societat els demostri que valora la seva feina i perquè, ensems, serveixi d’estímul pels actuals i pels futurs mestres; finalment, prestigiar fins a les més altes quotes l’ofici d’ensenyar. No oblidem que els mestres no únicament són els responsables de transmetre coneixements valuosos per a caminar per la vida, sinó també i sobretot de fer néixer i créixer en els alumnes la passió pel saber constant. Que és tant com dir la passió per voler ser lliure.

Finalment, hauríem de recordar que en mans dels mestres, encara que no únicament en mans dels mestres, hi és la sempre inacabada, incompleta, imprescindible, però, alhora, frustrant tasca d’ensenyar la llengua catalana i ensenyar a estimar-la i a fer-la servir onsevulla. Al cap i a la fi, tenen, els mestres, la tasca de fer entendre a tothom que passa per les aules que el català és la llengua del país i que, per aquesta raó, s’ha de saber i s’ha d’aconseguir que sigui la llengua de comunicació habitual a tots els àmbits de relació.

Potser sigui arribat el moment de dir-los, als mestres, que disculpin els greuges patits i que el propòsit ferm és que, d’ara en endavant, el paradigma canviï de forma radical. A veure.