Si la política no és una ciència exacta, menys ho són encara els processos d’emancipació nacional. Els camins cap a la llibertat d’un poble són diversos, com diverses són les formes d’opressió i alienació nacional i per això cal pensar sempre a trobar solucions nacionals per tal de resoldre problemes nacionals, perquè no hi ha cap realitat, ni cap història, idèntica. I, si bé sempre és positiu informar-se i comparar, és un error d’intentar aplicar mecànicament fórmules o solucions que, si bé poden haver estat útils en altres latituds, no serveixen per al nostre país, amb una realitat distinta en tots els àmbits (polític, lingüístic, demogràfic, social, econòmic, etc.). No hi ha, doncs, solucions escoceses, gal·leses, quebequeses o basques per a problemes catalans, com no hi ha tampoc solucions catalanes per a aquestes països perquè cada terra fa sa guerra.

Les nacions sense estat, sotmeses a un procés d’opressió nacional i que han accedit a l’estatalitat pròpia, no ho han fet en una batalla única. De fet, l’alliberament nacional és una “guerra”, en el sentit que dona a aquest mot el diccionari de l’IEC: “estat de lluita”. No és, doncs, un conflicte que es resolgui de cop i volta, en un tres i no res, sinó que és un estat permanent, amb alts i baixos, dies gloriosos i hores adverses, un camí que mai no acostuma a ser curt, ni, sobretot, planer i ràpid. Si, al primer intent seriós ja pleguem veles, serem un poble sense futur. Si, contràriament, detectem els errors, les ingenuïtats i les vacil·lacions comeses, les perspectives seran ben diferents.

Superar l’actual estat de desorientació i desànim, així com una certa sensació de derrota, és tan urgent com exigir més responsabilitat cívica i maduresa política als partits nacionals. El panorama és, certament, desolador. Algunes sigles semblen ser a la lluna, concretament a la cara fosca i no visible, mentre que d’altres es llencen els plats pel cap entre elles mateixes. És cosa sabuda que, en una guerra, l’enemic es troba a la trinxera de davant i és contra ell que cal disparar i no contra els que es troben a la mateixa trinxera. Els de davant no tenen cap dubte a disparar contra tots els de la trinxera contrària, sense excepció. Però és obvi que si el foc amic ja els fa la feina i causa baixes entre els nostres, tot això que s’estalvien de fer ells.

Passar de comunitat autònoma a estat independent requereix un mínim de planificació, preparació prèvia i organització regular, sabent que no hi ha fórmules miraculoses que ja ho portin tot lligat i resolt. El camí cap a la llibertat és ple d’imprevistos, incerteses i obstacles i, sovint, obliga a adoptar mesures d’urgència, improvisades. Però el que no es pot pretendre és d’assolir la llibertat nacional basant-nos exclusivament en la improvisació total i permanent, convençuts que la raó i la bondat de la nostra causa ja són prou garantia per a la victòria o pensant que la independència serà un regal que ens vindrà de fora, si els de dintre no ens belluguem per assolir-la. Ho saben prou bé les mares argentines de la Plaza de Mayo que van adoptar aquest lema: “Les úniques batalles que es perden són les que s’abandonen”.

En la situació actual, cal recompondre el moviment independentista amb realisme, tenacitat i esperança, més enllà dels partits i de les sigles, sabent que, com va dir Josep Vallverdú, “l’únic que fa por al poder és la força”. I la força d’un país, d’un poble, no pot confondre’s amb el pes electoral d’una opció o bé d’una altra, perquè parlem de la força d’una nació i un partit no és un país. Quan l’hem exhibida, aquesta força, amb voluntat de victòria i sentiment de majoria social, l’Estat ha començat a somoure’s. Després, és cert, no hem tingut la capacitat, la intel·ligència o el coratge suficients per adoptar les iniciatives convenients a cada moment i a la primera trompada ja hem caigut per terra. Cal, doncs, que ens tornem a aixecar si és que encara volem continuar la lluita per l’objectiu final.

La tenacitat, la persistència, la regularitat, són essencials per a l’èxit de qualsevol projecte. N’és un exemple ben recent el cas protagonitzat per alumnes de l’institut Bernat Etxepare de Baiona, els quals, amb tota la valentia, la convicció i la decisió que cal en aquests casos, han fet saber que faran les proves de selectivitat en llengua basca, fins i tot encara que el govern francès no hi atorgui validesa. I l’administració de París ha hagut de cedir al moviment de protesta ocasionat i, finalment, ha anunciat que  permetrà l’ús del basc, com el d’altres llengües per a ells oficialment “regionals”, com el català, en les proves d’accés a la universitat. Que el bressol del centralisme europeu hagi fet aquest pas només s’explica per l’abast, la constància i la força dels estudiants bascos en la seva reivindicació.

Els xicots de Baiona, amb l’amenaça de desobeir massivament una disposició governamental, han creat un problema seriós a França. I amb la creació del problema n’han aconseguit la solució. L’independentisme, aquí, necessita trobar objectius unitaris, compartits, nacionals, amb la capacitat suficient com per plantejar un problema seriós al poder espanyol, prou seriós com per forçar-lo a la cerca de solucions. No em refereixo a objectius sectorials concrets, més identificables amb unes sigles o unes altres, sinó a objectius nacionals, que creïn problemes nacionals i n’obtinguin solucions igualment nacionals.

Em refereixo a objectius clars, comprensibles i inqüestionables, que generin empatia, suscitin complicitats i provoquin implicació individual i mobilització col·lectiva, lluny de les disputes electorals i els debats de vol gallinaci. La plenitud d’ús de la llengua catalana en tots els àmbits, usos i funcions, amb els mateixos drets i deures que l’espanyol a Espanya, el francès a França, l’alemany a Alemanya o l’anglès a Anglaterra, n’és un. I la fi del saqueig fiscal per part de l’Estat espanyol n’és un altre: 21.090 milions a Catalunya, 4.000 a les Illes Balears i 3.200 al País Valencià, una xifra alarmant, escandalosa, terrible: 28.290 milions dels Països catalans que se’n van i no tornen, cada any. I cal explicar com aquests diners, en mans nostres, farien més fàcil i millor la vida a la gent treballadora, a les classes populars i mitjanes, a la majoria de la població que no fa negoci amb la nostra dependència política: habitatge, sanitat, transport, educació, etc.

Mai no ens farem pesats explicant amb detalls fàcils d’entendre què podríem fer amb aquests recursos que se’n van i no tornen. Però si no reivindiquem la llengua fent-la servir, ni els nostres diners, mentre continuem tenint els estalvis en segons quins bancs, comprant a segons quins magatzems i engreixant certes empreses de telefonia, res no canviarà. El dia que ens decidim a actuar, col·lectivament, com a ciutadans i com a clients i consumidors, les coses canviaran. Però si no som un problema per a ningú, no hi haurà mai cap solució per a la nostra causa, sobretot si emprem les nostres energies a fotre’ns els plats pel cap entre nosaltres mateixos, davant la mirada satisfeta de l’Espanya de sempre. Si som una nació, demostrem-ho i que es noti!