L’any 2027 en farà mil de la primera Assemblea de Pau i Treva, celebrada a Limoges (Rosselló), el 1027. Eren reunions àmplies, integrades per l’estament eclesiàstic, el poder comtal, els magnats i, aviat, els síndics de la ciutat, amb la finalitat d’aturar --per períodes cada vegada més llargs- la violència instaurada pels senyors feudals, l’estat de guerra permanent entre ells i el seu espoli sistemàtic dels febles. Tractaven així d’eixamplar progressivament la protecció dels clergues, dels camperols i dels vilatans. Amb aquesta finalitat, van establir importants penalitzacions per als infractors (que havien de pagar el doble del que havien espatllat). I també disposicions fiscals en favor del comerç. Tot plegat va afavorir la pau i l’establiment de marcats i, amb ells, el creixement de les viles i ciutats i de la llibertat que s’hi respirava (en comparació amb el camp).
Les Assemblees de Pau i Treva van succeir-se durant els segles XI, XII i XIII i, juntament amb la Cort comtal de Barcelona, són l’antecedent “parlamentari” de les Corts Catalanes que començaran a caminar el 1283, essent el primer parlament europeu del qual el rei havia de demanar l’aprovació per a unes quantes coses i que dictava “constitucions” de nivell superior als edictes reials, moltes de les quals van incorporar-se als “Usatges” i algunes encara perduren avui en el dret civil català.
És a les Assemblees de Pau i Treva que feia referència Pau Casals quan, el 1971, a punt de fer 95 anys, en aquelles famoses imatges de les Nacions Unides, davant d’U-Thant, que li imposava la Medalla de la Pau d’aquella institució, afirmava “Soc català” i afegia, entre altres coses, “Catalunya va tenir el primer parlament, molt abans que Anglaterra”; i, a Catalunya, hi va haver un “inici de Nacions Unides: totes les autoritats de Catalunya es van trobar el segle XI (...) per parlar de pau... Pau al món, en contra de les guerres, de la inhumanitat de les guerres!”.
El Parlament d’Anglaterra és de l’any 1216, anterior doncs a les Corts Catalanes del 1283. Però Casals no parlava de les Corts Catalanes, sinó del seu antecedent “parlamentari” i pacificador, de la primera Assemblees de Pau i Treva de l’any 1027, de la que l’any vinent commemorarem el mil·lenni. Casals havia nascut enmig de les guerres carlines (1833-1876), havia vist la carnisseria de la Gran Guerra o Guerra de les Nacions (1914-1918), la guerra espanyola (1936-1939) que l’havia dut a l’exili, la Segona Guerra Mundial (1939-1945), amb l’eclosió dels dos grans monstres del segle XX (la shoà i el gulag). I es va recloure en un silenci acusador, privant el món del seu llegendari virtuosisme, en protesta contra les potències occidentals que, en el marc de la “guerra freda”, havien acabat contemporitzant amb en Franco.
Va ser una figura de connotacions profètiques, en demanda de la llibertat del seu poble i de la pau al món. El Cant dels Ocells, bellíssima melodia popular catalana -ara absurdament relegada als rituals fúnebres- va ser, en la vibració del seu violoncel, un himne a la llibertat i a la pau, el lament i el desig de l’ocell engabiat que frisa per volar. El 2027, enmig d’un món d’horitzons foscos, que sembla abocat de nou a la guerra, a ser el caprici de nous senyors feudals, de tecnooligarques delirants disposats a colonitzar-nos la ment, de nacionalismes imperials que malden per repartir-se el món, Catalunya té una cita amb la primera Assemblea de Pau i Treva del 1027. És una mena de paradoxa desmesurada. Un fet minúscul i ingenu al costat del monstre desbocat que ens encalça.
Però no ha estat sempre així, en la història de la humanitat? La causa de la llibertat, la justícia i la pau no ha hagut d’encarar sempre poders d’una força aclaparadora? Les llavors són sempre petites i en surten boscos frondosos, immensos. Cal que la terra hi sigui propícia. La terra de la humanitat no ha de ser-ho? No hi ha, en el fons del fons de la immensa majoria dels humans, un sentit de la decència que fa intolerable l’abús, l’arbitrarietat, l’engany, l’escarni... Els socialistes, els d’esquerres, els progressistes, els llibertaris, són molts. Però són molts més encara els qui no toleren la indecència.
Són, aquests sí, una força aclaparadora, incontenible, perquè és innombrable i es troba a tot arreu i a cada racó. Només cal desvetllar-la, fer-ne causa comuna contra els nous senyors feudals. La Catalunya-2027, la del Mil·lenni de la Pau i Treva, se les hauria d’empescar per ser un senyal i un esclat de llavors en aquesta direcció. Ho podria i hauria de ser per a aquesta immensitat de persones tan diverses que tenen un denominador comú irreductible: no volen transigir amb la indecència.