En una galàxia molt llunyana hi havia un país-emperador que malgrat que la seva relativa prosperitat no estava prou satisfet. Sabia que no tenia poder real perquè no era un estat independent i això li provocava tenir una autoestima baixa, mancança que havia compensat amb de dues maneres. D’una banda, essent el país-emperador més moralista del món, ja que no podia influir en els esdeveniments del món, almenys tindria la raó. De l’altra, essent el país-emperador més guapo del món. I no només ho volia ser, volia que tothom li digués i vingués a veure-ho i admirar-lo.

I ho va aconseguir. Amb l’ajuda d’uns sastres del Comitè Olímpic Internacional, del sector hoteler i les aerolínies low-cost es va fer fer un vestit que va causar l’estupor i l’admiració de tot el món. Quina elegància! Quina bellesa! El món mirava el país-emperador com si fos el primer cop que el veia, i el país-emperador caminava ben inflat de saber-ho. Cada cop va començar a arribar més gent a admirar el seu nou vestit, l’economia creixia cada any més i tothom arreu comentava la bellesa de les mànigues-platges, l’elegància d’aquells botons-edificis modernistes, i el baix cost de poder sojornar per a admirar-ho mentre prenien unes copes a meitat de preu que al seu país d’origen.

Tot anava bé, i el país-emperador n’estava ben cofoi i predicava als seus súbdits com aquell vestit era la clau de tots els èxits. I passaven els anys, però els sastres-hotelers i els sastres organitzadors d’esdeveniments, no només milloraven cada any la bellesa i elegància del vestit, sinó que a més ho publicitaven arreu del món perquè cada cop més gent l’anés a veure.

Tanmateix, mentre passaven els anys alguna cosa grinyolava. El país cada cop estava més ben cuidat, però la gent que hi vivia cada cop ho tenia més difícil per a viure a prop del palau del país-emperador. Tot pujava de preu per l’afluència dels visitants i dels milions de treballadors que havien vingut a servir-los, però el país-emperador, indiferent, continuava cridant nous sastres-superilles i sastres-Tour de França.

I llavors, un bon dia mentre el país-emperador, tot cregut de si mateix, va sortir a passejar a mostrar els últims retocs del seu vestit. Una nena-grup d’economistes va començar a cridar: però si l’emperador va nu! El vestit és transparent i no porta res a sota! Feia temps que tothom ho pensava, però ningú s’atrevia a dir-ho. L’escàndol va ser total, tot plegat havia estat una gran estafa dels sastres-organitzadors de festes i esdeveniments, hotelers, airbnbs i aerolínies de baix cost que l’emperador-país havia contractat per a sentir-se guapo i dissimular davant dels súbdits que en realitat no tenia cap poder real.

Tornant a una galàxia més propera, l’Informe Fènix ha obert portes i despertat consciències i de la seva lectura, i del sentit comú, es desprèn que ja no hi ha més temps per perdre ni per sostenir discursos moralistes. El creixement nominal del PIB no és símbol de riquesa, el creixement en nombre de turistes ja no ens fa prosperar i el país ha rebut tanta immigració en trenta anys que feina tindrem en mantenir una societat cohesionada i catalana.

És hora de reaccionar. I reaccionar vol dir actuar amb mirada nacional sobre l’economia i la demografia del país, per incòmode i heterodox que sigui. L’Informe Fènix dona pistes de com fer-ho i hauria de ser un punt de partida per a un nou consens econòmic dins el nacionalisme català (i més enllà). Que no ho espatllin ni el dretanisme ni l’esquerrisme, que no ens despistin ni patronals ni sindicats ni benpensants, la pervivència de la nostra nació és més important que els prejudicis i els interessos d’uns quants.