L’impacte de la visita del Papa Lleó XIV sobre la política espanyola no tindrà conseqüències pràctiques. Ni a curt, ni a llarg termini. Passat el parèntesi de treva forçat per la visita, la dinàmica destructiva de la política espanyola ha tornat a l’agenda habitual. Una agenda que no es modificarà substancialment fins que la dreta postfranquista recuperi el poder i imposi el seu programa polític marcat amb ferro roent per l’aplicació transversal de la concepció de nacionalisme excloent sintetitzada en l’expressió “prioridad nacional”.
Però, de fet, en el seu viatge amb escales a Madrid, Barcelona i Canàries Lleó XIV no va enviar missatges en clau preferentment local. Les seves intervencions (ús del català inclòs) han demostrat un coneixement prou solvent de la realitat domèstica, però han tingut un destinatari clarament global, “ecumènic”. El seu destinatari últim és Donald Trump, el líder mundial de l’extrema dreta postmoderna. Una fita més en un antagonisme perfectament consolidat. Però també ha tingut present la política europea en temes d’immigració, I molt.
Cal tenir present que la visita papal va tenir lloc pocs dies després que el Parlament Europeu donés el vistiplau a una externalització de la crisi migratòria a imatge i semblança del model de gestió dissenyat per Giorgia Meloni a Itàlia. Un context en el qual, per acció o per omissió, guanya posicions la lògica perversa de l'exclusió i la concepció d’una “Europa fortalesa” aliena a la tragèdia humana de la fugida de la guerra, la pobresa o la repressió política. Com si Europa i el colonialisme depredador no haguessin tingut cap responsabilitat en la consolidació dels desequilibris internacionals que estan en l’origen dels actuals fluxos migratoris.
La paraula clau d'aquest viatge papal ha estat "dignitat". La dignitat que es mereix tota persona en tant que titular de drets inalienables i irrenunciables. La dignitat que ens fa mereixedors del màxim respecte. Un principi bàsic irrenunciable. De fet, exactament el mateix principi que de forma transversal va inspirar els moviments populars progressistes al llarg dels segles XIX i XX... I, sí, és veritat que la gestió de la immigració es mou en el terreny de la complexitat, i que una cosa és proclamar principis i altra de més difícil és fer aterrar aquests principis en polítiques concretes i practicables.
No soc ingenu. La història és generosa en casos que demostren que la preeminència dels principis sobre la política pot tenir efectes contraproduents o catastròfics. Però també és veritat que la política sense principis és pur oportunisme; pragmatisme cínic. Per això, quan Lleó XIV recorda el principi de la dignitat humana i posa el focus en la població més maltractada i desfavorida fa un paper que els líders polítics d’esquerres no haurien hagut d’abandonar mai. Però ja fa anys i panys que l’esquerra viu una escissió esterilitzant.
D’una banda, una esquerra resignada al trist paper de posar vaselina a l’aplicació de les polítiques neoliberals hegemòniques des dels anys 80 del segle passat. De l’altra una esquerra fortament ideologitzada sovint ocupada en debats només aptes per a “iniciats”. Debats que només perifèricament connecten amb les preocupacions que marquen la quotidianitat de les classes populars. Davant d’aquest panorama, cada dia que passa és més urgent la recreació d’un pensament d’esquerres que combini la capacitat de donar forma a polítiques transformadores que siguin enteses i compartides per àmplies majories socials. No és possible impulsar i consolidar cap canvi social sense l’apoderament i el protagonisme democràtic d’àmplies majories socials.
Mestres tant, l’emperador que habita la Casa Blanca, està ocupat commemorant el seu 80è aniversari. La forma de celebrar anys del president de la primera potència militar i econòmica del món parla molt de la seva personalitat. Trump no defrauda mai. Ha construït un octàgon il·luminat de color blau amb un escenari portàtil de 28 metres d'alçada amb coberta a la Casa Blanca. Una construcció efímera pel mòdic preu de 60 milions de dòlars. Un escenari en el qual el president i 4.300 espectadors veuran avui combats d'UFC (barreja arts marcials i boxa). L’emperador està cofoi. Ho expressava amb satisfacció narcisista questa setmana al seu compte de TikTok: “Hem construït davant de la Casa Blanca una cosa molt atractiva per a molts, possiblement mai no l'hauríem de fer caure”. Narcisisme i hipermasculinitat tòxica.
Ara bé, aquestes mostres de masclisme no són exclusives dels líders masculins de la nova extrema dreta postmoderna. Ara fa quatre anys, Meloni, la confrare europea de Trump, va publicar un vídeo també a TikTok en què demanava el vot mentre sostenia dos melons a les mans a l’altura del pit. Un clar joc de paraules amb el seu cognom. La imatge anava acompanyada d’un missatge clar i lacònic: "25 de setembre: ho he dit tot". En fi, amb dos melons! Aquest és el nivell.