El 30 de juliol més de 70.000 joves i menors procedents del Marroc arribaven a Ceuta. Ho van fer per mar, nedant des de la costa marroquina. Aquesta sobtada allau de migrants era impossible d’assumir pels serveis d’acollida i assistencials d’una ciutat de poc més de 84.000 habitants. Tampoc les forces de seguretat van ser capaces en les primeres hores de canalitzar la riuada de nouvinguts. Molt poc van trigar els voltors de l’extrema dreta en aterrar a Ceuta amb la intenció de provocar un enfrontament entre residents i migrants com van fer ara fa un any a Torre Pacheco.
Aquest cop, però, va ser la mateixa població de la ciutat, en una actitud que, com també, a pesar d’algunes actituds poc edificants, la manifestació de diumenge a favor de la convivència interreligiosa (cristians, musulmans, jueus i hindús), els honora, la que va rebutjar les provocacions dels «líders» i els militants feixistes vinguts de la península que eren encapsulats i expulsats per les forces de seguretat. El detonant immediat de l’allau de migrants és una sentència del Tribunal Suprem del passat 8 de juliol en què dictaminava que no podien dur-se a terme «devolucions en calent» de migrants que entressin nedant a Ceuta i Melilla. Això i la complicitat de les autoritats marroquines.
En pocs dies, després d’aspres crítiques d’alguns governs europeus d’extrema dreta, com el de Giorgia Meloni que va suspendre temporalment els Acords de Schengen amb l’Estat espanyol tot i ser Itàlia el país europeu per on arriben més migrats irregulars a la UE, o, àdhuc, socialdemòcrates com el de Dinamarca, els migrants retornaren cap al Marroc davant la desil·lusió de la manca de possibilitats de poder fer el salt a la península o de poder restar a la ciutat autònoma.
Segons el govern espanyol això va ser possible gràcies a la col·laboració del govern marroquí, que diu que jutjarà a les persones que, suposadament, instigaren els joves i els menors a passar a Ceuta i que els hi van fornir mitjans per fer-ho. Només els menors (1.342 segons el govern espanyol), uns pocs marroquins perseguits per raons polítiques o d’identitat de gènere i els no marroquins provinents de països en conflicte (Sudan, Iemen...) podran sol·licitar l’estatus de refugiats. En total uns milers de persones acampades a les platges de la ciutat.
L’enèsima (a l’espera de la propera potser aquest mateix mes d’agost) crisi migratòria provocada pel Marroc es va saldar amb més d’un centenar de persones ofegades i amb una nova oportunitat perduda del limitat líder dels conservadors espanyols de mantenir-se callat en lloc d’aprofitar la situació per provocar un més gran desgast de Pedro Sánchez que ja fa temps que no passa pels seus millors moments. Alberto Núñez Feijóo ha perdut també l’ocasió de mostrar la seva solidaritat amb la ciutat autònoma presidida per Juan Jesús Vivas del PP, en lloc d’encoratjar les autonomies governades pel PP (per VOX?) a no admetre migrants procedents de Ceuta.
Fins i tot, hi ha hagut finalment un matisat suport de la UE a com el govern espanyol havia fet front a la crisi migratòria. Però darrere el tema migratori hi ha massa qüestions per pensar que es pot solucionar amb més mesures securitàries com ara desplegar més efectius de l’exèrcit o del Frontex (Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes) tal com ha ofert la Comissió Europea. La qüestió de les migracions comprèn diversos factors i és força més complex i, en el cas del Marroc, contempla elements propis de les sempre difícils relacions entre Espanya i Marroc.
En termes generals, és evident que el sistema actual és injust, insolidari i depredador del medi ambient, genera desigualtats (entre els països i a l’interior dels països) i es troba desfermat i sense aturadores ni normes (el paper de Nacions Unides és cada vegada més irrellevant i el dret internacional humanitari una relíquia acadèmica sense gairebé aplicació en la diplomàcia internacional on impera la llei del més fort). Un sistema que porta, inexorablement, a uns moviments migratoris cada vegada més massius. Les guerres, la pobresa, la inseguretat, la manca de futur i el canvi climàtic, que provoca migracions des de regions on ja no és possible viure, són els detonants estructurals de les migracions i, per descomptat, també en la frontera més desigual en nivells de desenvolupament com la que separa l’Àfrica d’Europa.
Mentre no es prengui consciència del drama humà i de supervivència que hi ha darrere de tota migració humana i, sobretot, es posi remei a les causes que la provoquen no es podrà posar fi a la voluntat de cercar una vida millor en els falsos "paradisos" somiats per africans, asiàtics i llatinoamericans. I, justament, mantenir, o intentar-ho, establint bones relacions amb règims corruptes i autòcrates com el de Mohamed VI, com fan la UE, els EUA, Israel o el govern espanyol és caminar en el sentit contrari de la solució al «pretès problema». És clar que en el cas dels EUA (i d’Israel) hi ha un motiu geopolític consistent encara que pervers: és el "quid pro quo" per la inclusió del Marroc en els Acords d’Abraham del 2020 pels quals Rabat reconeixia l’estat d’Israel i aquest la marroquinitat del Sàhara Occidental.
Poc després, en un gir inesperat i encara menys explicat, el març de 2022, el govern espanyol abandonava la seva tradicional posició de fer costat a la postura de l’ONU a favor d’un referèndum d’autodeterminació i en una carta enviada per Pedro Sánchez al rei del Marroc, que Rabat va donar a conèixer abans que la Moncloa, «considera que la proposta marroquina d'autonomia presentada el 2007 com la base més seriosa, creïble i realista per resoldre» el conflicte del Sàhara. Marroc, un règim corrupte, que reprimeix la dissidència i condemna gran part de la població a la misèria, sobretot a les zones muntanyoses de predomini amazic (Rif, Atles, Sus), i on el rei "absent", sovint de viatge o en algunes de les seves propietats a l’estranger (França, sobretot, París) i que és una de les fortunes més grans del món, conserva poders absoluts i tics autoritaris.
El canvi de posició del govern de Sánchez en el cas del Sàhara Occidental contrasta amb unes posicions coherents i èticament lloables, a vegades anant a contracorrent de la majoria dels socis europeus, i, fins i tot, un cert lideratge internacional en la seva postura sobre la guerra d’Ucraïna, el genocidi de Gaza i el reconeixement de l’Estat palestí, i la guerra il·legal, per molt execrable que sigui el règim dels aiatol·làs, contra l’Iran. I, és clar, un règim com el marroquí, que no dubta a usar el programa Pegasus per espiar ciutadans espanyols no mereix cap mena de confiança i el que també es va acordar el 2022 sobre la voluntat "d'afrontar junts els desafiaments comuns, especialment la cooperació en la gestió dels fluxos migratoris a la Mediterrània i l'Atlàntic, actuant sempre amb un esperit de total cooperació i restablir la plena normalitat en la circulació de persones i béns, en benefici dels nostres pobles" ha resultat paper mullat.
El Marroc fa temps que té la clau per provocar problemes al govern espanyol amb el control o descontrol de l’emigració: una allau de 70.000 persones en un dia no s’improvisa i els servies secrets marroquins no podien estar al marge i si el CNI no se’n va assabentar o era passivitat còmplice o incompetència. I així Sánchez es va limitar a destacar la col·laboració del Marroc i a denunciar una "violació de la integritat territorial d'Espanya" afegint que "Ceuta i Melilla són Espanya i punt" (el problema és la geografia i el passat colonial que no acompanyen la rotunditat de l’afirmació i la mateixa Constitució que no les incorpora en cap autonomia sinó que va crear una figura jurídica singular inèdita).
Tot plegat, un excés de consideració i confiança envers la monarquia alauita, mentre Rabat encara considera que no té fronteres terrestres amb Espanya i que Melilla és un "presidi ocupat". I, tanmateix, de celebrar-se un referèndum, inclosa la població marroquina resident o originària de les ciutats autònomes, no hi ha dubte que guanyaria rotundament romandré a Espanya. És clar que això no succeirà mai perquè llavors Madrid hauria de reconèixer els dos referèndums realitzats sobre la sobirania de Gibraltar el 1967 i el 2002 en què un 99% dels gibraltarenys van votar per romandre al Regne Unit. Igualment, hauria de reconèixer el dret a fer referèndums d’autodeterminació a Catalunya, Euskadi i Galícia, un impossible pel nacionalisme espanyol de dretes o d’esquerres!