Les entrevistes als expolítics solen ser una font de titulars que els mitjans explotem amb fruïció. Formalment, perquè el personatge acumula un bagatge i té una mirada estratègica que pot conferir-li una visió panoràmica del present i del que ve. Però els periodistes també sabem (i el lector ho aprecia) que l'ex és algú que no es deu a cap executiva, a cap líder o cap director de comunicació que controli què toca i què no dir. Vet aquí, doncs, que sovint regalin títols cridaners i fora del carril. És el que fa, aquest dilluns a La Vanguardia, David Madí, principal assessor d'Artur Mas entre 2000 i 2010 i que, quan el seu cap va arribar a Palau, va passar a l'empresa privada. Això, però, no el va desvincular de la política, tal com ens explicava en aquesta entrevista on demanava explicar "el procés per a adults", i diu la seva allà on pot, també per defensar, com a vers lliure al món de Junts, l'herència pujolista.
En l'ànim de dir les coses "per a adults" es refereix en l'entrevista al diari de Godó a Aliança i a hipotètics acords amb Junts. "No soc partidari de cordons sanitaris, sinó d’avançar, i hi pot haver acords amb AC que funcionin i d’altres que no", afirma Madí. Fa uns mesos que el seu cap i exlíder de CiU, Artur Mas, ja va aixecar polseguera en dir que Junts "ha de poder parlar amb Aliança, però no muntar estratègies conjuntes". El secretari general del partit, Jordi Turull, va sortir al pas per evitar el debat i recordar-li que això, si de cas, ho decidiria l'executiva. Jordi Martí, alcaldable a Barcelona després d'imposar-se a l'oficialitat nacional de Junts, va afirmar l'endemà de la seva victòria a les primàries en ser preguntat pels pactes amb la formació xenòfoba que "es presenten a les eleccions i la gent els vota". L'endemà d'intentar-los normalitzar s'autoesmenava: "Aliança no ens agrada i si vol venir a l’Ajuntament per fer i dir allò que fa i diu el Parlament, no ens podrem posar d’acord en res", va afirmar.
És evident que, malgrat els intents de la direcció per ofegar la polifonia, en l'espai de Junts, i a diferència del que passa a la resta de partits de tradició democràtica, el debat és latent. El diputat Joan Canadell, referent econòmic de la formació al Parlament, feia la setmana passada una piulada en la qual, a la seva coneguda afició a la pseudohistòria, ens hi afegia una sobrevinguda afició per les pseudoenquestes (sempre que diguin el que li plau, és clar). "Temps al temps, però no hi ha majoria d’esquerres possible, ni tripartit unionista, només govern Indepe…", piulava. Un govern indepe que, òbviament, inclouria Aliança, amb qui ERC i la CUP no volen establir-hi diàleg o col·laboració.
La política catalana ha actuat tradicionalment en dos eixos, el social i el nacional. Els partits prioritzen un o altre en funció del moment i les necessitats. Durant el procés es va prioritzar l'eix nacional i ERC, Junts (aleshores CDC-PDECat) i la CUP van fer acords mentre els socialistes feien pinya amb el PP i Cs per frenar-lo. El social o ideològic es va imposar quan ERC va fer (i fa) tripartits amb el PSC o quan Mas va pactar els seus primers pressupostos amb el PP. Ara, l'extrema dreta fa inviables algunes enteses i afegeix un tercer eix: el democràtic.
Fa dos anys que Salvador Illa va anar a buscar Esquerra per ser investit perquè, malgrat que els socialistes sumen majoria absoluta amb el PP i amb Vox al Parlament, va descartar pactar-hi per més que s'haguessin manifestat junts durant el procés. Girar full implicava, a més d'evitar contradiccions a Pedro Sánchez i respectar la tradició del seu partit, assumir que el país no es podia governar i recosir de bracet de la ultradreta espanyolista. I mentre Aliança tingui una presència significativa a la cambra, les majories absolutes independentistes, si tornen, no seran operatives. Només ho tornaran a ser si queden reduïts a la mínima expressió o si republicans, cupaires o els mateixos orriolistes revisen i canvien radicalment les seves posicions.
Ara, els fets ens han demostrat tres coses: que Aliança busca ocupar l'espai de Junts tal com demostra el seu scouting de candidats i que, per ara, les enquestes ens diuen que se'n surt amb un transvasament de vot molt significatiu; que el discurs d'Orriols i el de Vox s'assemblen com dues gotes d'aigua quan deixen de banda la llengua i la independència -tema marginal en l'acció política del partit- perquè tots dos són d'extrema dreta, xenòfobs i populistes; i que el partit de Carles Puigdemont i els seus entorns han comprat el marc d'AC en seguretat, immigració o fiscalitat tot i que no els ha permès per tapar la via d'aigua. Només cal treure el cap a les xarxes per constatar fins a quin punt és, en temes identitaris, econòmics o relacionats amb les migracions, difícil distingir els uns dels altres.
Al setembre, quan arrenqui el curs polític, Junts sap que haurà de validar o no el que diu Madí a risc d'engreixar encara més Sílvia Orriols, a qui no va voler apartar de l'alcaldia de Ripoll les dues ocasions que va tenir per fer-ho, o de limitar-se en els pactes. Haurà de resoldre el dilema entre mantenir-se, com els aconsella Jordi Pujol i la seva tradició política, en l'"un sol poble" que els ideòlegs de l'orriolisme consideren una vella rampoina i en evitar el replegament identitari, fet compatible amb el compromís ferm amb la identitat i la llengua del país; o bé seguir les passes del PP amb Vox (sembla que a ells els valdrà per arribar a la Moncloa) i entregar-se plàcidament als pactes amb l'extrema dreta per mantenir o guanyar uns governs que, en cap cas, serà el de la Generalitat.