David Madí (Barcelona, 1971) va deixar la política orgànica el 2010, just després que Artur Mas -de qui va ser mà dreta durant una dècada- guanyés les eleccions catalanes amb 62 escons. Peça clau en la successió de Jordi Pujol, implicat fins al moll de l'os en el procés des d'una posició discreta -circumstància que li va generar una persecució judicial finalment arxivada-, continua sent una veu autoritzada per radiografiar el país. En aquesta entrevista amb Nació per la quarta entrega del pòdcast especial sobre Pujol, Madí mira pel retrovisor a l'hora de retratar la influència de l'expresident de la Generalitat en l'imaginari nacionalista de les últimes cinc dècades, sense estalviar-se perles sobre el present. 

Qui és Jordi Pujol per a vostè?
Soc més pujolista que quan era jove. Soc de tres generacions per sota de la seva, i era bastant antipujolista. Havia militat a la Crida a la Solidaritat, venia d'un catalanisme combatiu, d'un nacionalisme combatiu. Amb el temps, crec que és indubtable que la seva obra de govern és impressionant. 

Pujol no et convencia perquè no era prou independentista ni prou liberal?
En aquell moment, perquè no era prou independentista. Amb el temps veus com d'important és una política sòlida, constant. 

Ve d'una família fundadora de Convergència. Pujol devia formar part de la seva quotidianitat. 
El recordo de petit venint a casa dels avis, a Sant Feliu. Tot i que tenien una relació particular, estaven al mateix costat de la història. El meu avi forma part dels industrials que van fundar Òmnium Cultural, i ell en va ser secretari general durant 19 anys. Forma part d'aquesta generació de gegants, de la qual Pujol és el líder.

Pujol també forma part de la burgesia, encara que abraci més la menestralia. 
Ell intenta, al principi de CDC, definir-se com a socialdemòcrata, amb el model suec i noruec. Eren el seu mirall. Això anava junt amb la seva ideologiai cristiana i comunitarista. 

Aquestes eren les seves diferències amb ell. 
Pujol és d'aquells que pensen que el liberalisme és pecat. 

És la diferència amb el grup de Ramon Trias Fargas.
És un home molt polièdric, que no encaixa en cap motlle concret. Si se l'ha de classificar, diria que formaria part de la democràcia cristiana. 

Entra en política directament a Convergència, sense passar per les joventuts. 
És una operació que des del primer moment té un plantejament: convertir el gran partit del catalanisme sortit de la Transició en el gran partit sobiranista de Catalunya. 

És quan entra en contacte políticament amb Pujol. 
El vaig tractar en la transició entre ell i Artur Mas. És més complicada del que sembla. Jo formava part de la nova guàrdia i, per tant, tenia una relació més distant que d'altres amb ell, des del respecte profund i l'admiració en molts sentits. 

Ell era un nacionalista profund, però en aquell moment no fa el pas al sobiranisme. Diu allò que Catalunya és com els països bàltics, però que Espanya no és la URSS. 
Hi ha un moment en què un grup de joves escrivim un article a l'Avui que es titula Per un nou catalanisme. Som uns marrecs. Hi ha un cert soroll a Convergència i acaba amb un sopar a l'Eixample amb el president Pujol. Vam tenir una gran discussió. Va arribar hora i mitja tard, amb el Frankfurter Allgemeine sota el braç, i ens va fotre una lliçó per terra, mar i aire. En resum, ens va dir que si volíem fer política havíem de llegir més i anar a missa. Ell diu que és independentista -tot nacionalista és un independentista-, que la qüestió és en l'eix del temps i on es situa el possibilisme. Diu, però, que no ens en sortirem. I que un dia haurem de posar un topall, un final de recorregut. 

S'ha d'entendre que venen del franquisme, de la cova, de la desfeta total. Són els perdedors de doble partida. Tenen una visió de reconstrucció nacional. No creuen que es pugui anar més lluny, venint d'on venien, tot i que van fer un trajecte espectacular. Les següents generacions no presentarem un balanç tan ric. Els joves, en el debat d'aquell sopar, li dèiem que l'enteníem, però que nosaltres podríem aspirar a posar el llistó en una altra banda. Va ser molt interessant. Tots els participants el recorden. 

Tot el que va aconseguir el pujolisme és impossible sense el component nacionalista. 
Absolutament. Ell té la seva vessant religiosa. En el llenguatge profund sempre hi ha la terra promesa, un futur indefinit, intuït. 

Quan ja no és president fa el pas al sobiranisme amb la fórmula aquella de "residuals o independents". 
Ell sempre ha estat un sobiranista. Un sobiranista és algú que vol arribar a la independència i que veu bo tot el que serveixi per anar-s'hi acostant. Contemplava la seva missió generacional com salvar Catalunya i la construcció nacional. Ho va fer abastament. 

Deixa un pòsit en l'imaginari nacionalista, com ara TV3 i Catalunya Ràdio, però també un poder més simbòlic que real des de Sant Jaume. 
Venim del no-res. El catalanisme s'ha especialitzat en resistir, ha hagut de construir una estratègia alternativa a poder. El canvi que produeix el pujolisme és que li dona cultura de poder: cal tenir-lo, i exercir-lo. Aquella generació decideix que cal tenir poder cultural, i crea Òmnium. Decideixen que han de tenir poder financer, i fan Banca Catalana. Decideixen que han de tenir poder polític, i funden Convergència. I volen exercir el poder polític. Agafen una closca buida, que és la Generalitat inicial. És indiscutible que no hi ha hagut cap període més fèrtil en la creació d'estructures d'estat perdurables que aquella època. Aquesta cultura de poder és la gran aportació conceptual. 

I s'alimenta la ficció que la Generalitat té més poder del que realment té?
Sí, sí. Ell és un gran actor. En aquella Generalitat, aquella frase amb Lluís Prenafeta de "la Generalitat som tu i jo", ell sobreactua. Li dona unes formes. Sap que la simbologia i el símbol és poder. 

La generació que el succeeix ja és més d'enviar la gent a manifestar-se davant la seu de la delegació del govern espanyol que no pas a Sant Jaume. 
Hi estic bastant d'acord. La cultura del poder va ser una aportació determinant i ara, per avatars de la història, està en retrocés. És molt curiós. 

També hi ha una construcció d'una hegemonia en el discurs, que els crítics de Pujol i CDC criticaven. Com es construeix?
No es pot separar de la figura del líder. És un megalíder polític i intel·lectual, i el seu gran error -després té conseqüències- és ser-ho també moral. Això li genera, finalment, un problema històric en la seva imatge. Té aquesta memòria, té les escenes de sofà, és capaç de conduir el relat. Ho feia molt sol. 

Com va ser la successió d'un perfil com aquest?
Va ser bastant més complicada del que s'ha explicat. No va ser tan simple com que Pujol triés Mas, això és un simplisme. Té dos possibles successors, que són Mas i Duran, que havia jugat les seves cartes pacientment. Una determinada gent de CDC s'inclinava per ell amb la condició que Unió es fusionés amb Convergència. Si això hagués passat, probablement hauria estat el candidat i el successor. Es va establir una competició, una guerra, i Pujol se la planteja de manera darwinista. Va ser una època divertida.

La següent fase de la successió és que, amb el pas dels anys, Oriol Pujol recollís el testimoni del pare?
Això s'ha dit, i potser algú ho podria pensar, però no es va arribar a plantejar mai de veritat. La vella guàrdia al voltant de Pujol és més possible que ho veiessin com una mena de monarquia democràtica. Els sèniors havien tirat la tovallola: consideren que Mas és home de transició, i que toca perdre. 

Mas ha de succeir un líder irrepetible, i amb una personalitat molt diferent.
Té un mèrit extraordinari. Succeeix algú que és un tòtem total, i ell és jove. Es donen una sèrie de condicions impossibles per a qualsevol candidat, i al davant hi té un l'opositor més fort que ha tingut mai el PSC: Pasqual Maragall. I està en minoria a Catalunya, on CiU depèn del PP, que té majoria absoluta a Madrid. És molt meritori, el que fa Mas. 

La pàtina moral del pujolisme col·lideix amb la confessió. A Pujol se li havia retret patrimonialisme i paternalisme. 
Forma part de la seva idiosincràsia. Té aquest to, aquest vocació moral. Ve de les seves creences religioses. 

Catalunya és un poble que busca líders, després de quaranta anys de dictadura. 
Estem parlant d'uns anys de líders forts a Europa. Ell agafa aquestes formes. Tothom li reconeix que era un líder de nivell subestatal, però que era capaç de dirigir-se de tu a tu amb tots els líders internacionals, i establir relacions personals de confiança i duradores, com la que va tenir amb Helmut Kohl.

Els hereus de Pujol han estat a l'alçada?
Els hereus a Convergència, jo crec que sí, clarament. CDC va fer una cosa molt difícil, que era una transició. Quan marxo de la política el 2010, CiU té 62 diputats. Llavors ve el salt a la nova política, que és el que comporta l'inici, el desenvolupament i ara el marasme del procés. El sobiranisme té la necessitat imperiosa de tornar a la solvència política. 

La petjada de Pujol en l'ideari nacionalista ha estat prou aprofitada per Junts? No sempre s'han volgut acostar a la seva herència política.
Pujol és una figura que ha tingut el daltabaix de la deixa, que no oblidem que també és de la guerra bruta de l'Estat. Això està en procés de recuperació, i segurament fins després de la seva mort no agafarà tota l'amplitud que mereixeria. La història absoldrà Pujol i el valorarà, no en tinc cap dubte. 

Si aparegués algú avui amb un ideari com el de Pujol, se'l consideraria essencialista?
Molts volen reclamar el pujolisme. Una part dels socialistes, o bé Pere Aragonès, que agafava idees d'aquí. En el cas de Junts, a vegades són els que tenen més complexos per assumir una part del llegat. En els successius lideratges del catalanisme es projecten personalismes molt grans en una cadena de 400 anys d'història. 

Què pensava quan veia dirigents de CDC avergonyits de Pujol per la confessió?
Jo ja era fora. Hi havia una part de Convergència que era tova, i entra en pànic. És quan es produeix el distanciament, que ell mateix incentivava. Hi ha també aquesta cosa del penediment cristià. Però a alguns dels que es reivindicaven com a pujolistes, aquell moment els ha de fer una mica de vergonyeta. Hi ha coses de finançament il·legal, però és el primer cas articulat de guerra bruta contra el procés, amb un plantejament molt espanyol. Volien liquidar Pujol i tot el que tenia a veure amb ell. 

A Junts hi ha hagut dirigents que renegaven directament de Pujol, que es reivindicaven com a fills de l'1-O. 
Anecdòticament, diré que la primera vegada que es troben el president Puigdemont i el president Pujol és secretament a casa meva. Però sí, Junts té una mala relació amb la història. Durant una època, ha volgut ser diferent. Convergència és irrepetible perquè és fruit d'una època, però crec que és bastant poc discutible que ha estat el partit més important de Catalunya moderna en molt de temps. 

Aliança Catalana representa tot el contrari del que suposava el pujolisme?
En part sí, perquè el pujolisme té la integració com a bandera en el debat migratori. En la construcció nacional sí que beu més de la idea de la nació història, però està amb les tesis del moviment general MAGA.