Mariona Lladonosa (Lleida, 1984) ha estudiat a fons l'imaginari del pujolisme des del punt de vista acadèmic i va fer-ne la tesi convertida en llibre Nosaltres els catalans, del catalanisme catòlic al pujolisme. També ha treballat a fons el que va representar el Congrés de Cultura Catalana i forma part de la junta d'Òmnium. Politòloga, doctora en Sociologia i professora a la UdL, té al cap tots els elements que van convertir Jordi Pujol en una personalitat indispensable, ja des d'abans de la mort de Franco, dels últims cinquanta anys. Atén Nació per formar part de la quarta entrega dels pòdcasts especials sobre el llegat de l'expresident. En aquesta ocasió, s'hi tracta la construcció nacional -i nacionalista- empresa pel fundador de Convergència. 

De què està fet el pujolisme?
Hem de diferenciar per etapes. És una figura que des del 1960 adopta una significació especial a partits dels fets del Palau, en ple franquisme. Les accions de l'antifranquisme estaven molt limitades a espais molt micro. És la primera vegada que les persones que havien sortit com a vencedores de la Guerra Civil, com a catòlics, es manifesten com a agents disruptius amb el règim. Té un impacte social importantíssim.

Es comença a construir la figura del Pujol antifranquista en el context catòlic, i com a fill d'una classe social d'ordre i que no s'havia manifestat públicament com a opositora al règim. A partir d'aquell moment, amb el consell de guerra i l'empresonament, fa una operació (també familiar) pensada per esdevenir un referent paradigmàtic com a antifranquista. Davant de qualsevol opció de treure'l de la presó, hi ha perfil baix. Pujol va adoptant progressivament una figura de discurs simbòlic com a part de la nació. Es va projectant com una persona que encapçala una projecció pública de líder, sacrifici, esforç heroic. Això es veu en tota la xarxa relacional de l'univers catòlic.

Les pintades "Pujol, Catalunya" durant l'empresonament. 
És una figura que, en la seva construcció més teòrica i discursiva, planteja de forma desacomplexada una voluntat de restablir l'orgull nacional amb la catalanitat. Recuperar sentiment de pertinença d'un poble malmès. El pujolisme es va adaptant al moment i, a partir dels seixanta i els setanta, passa a encapçalar un discurs de voluntat pràctica de la nació. Comença a plantejar seriosament la necessitat de crear accions i infraestructures de caràcter lingüístic, econòmic i cultural.

El fer país, amb diferents projectes i també Banca Catalana. Això muta, als setanta, amb la transformació de fer país a fer política. I hi ha una cosa importantíssima: hi ha una revisió del catalanisme precedent. El pujolisme no deixa de ser l'última reelaboració del noucentisme en termes de modernitat i europeisme. Planteja un canvi d'escenari en el discurs que el catolicisme havia tingut. I per elements etnosimbòlics, com l'imaginari de la família, el pairalisme, el llegat historicista que construeix amb relació a la Catalunya noucentista i medievalista. I també espiritualitat: el catolicisme de Pujol apareix en el seu discurs.

El pujolisme guanya el 1980: encara hi ha por? El país és dual, però també catòlic i poc secularitzat? Ara funcionaria?
No ho faria com aleshores, perquè el context ha canviat. En aquell moment hi havia una ferida oberta, de classe i ideològica, amb el conglomerat de les esquerres. Pujol, en aquell moment, sintetitza una crítica a la desestructuració social del context republicà i planteja una crítica clara a la burgesia resignada. I parla d'una revisió sobre el paper d'aquestes classes menestrals, clàssiques, o d'una pagesia vinculada a l'estructura social més intermèdia. Aborda la immigració com un fenomen nou que caldrà atendre.

És una persona que també, per primera vegada, planteja obertament una crítica al cos funcionarial franquista. El que fa és permetre una opció d'ordre social a Catalunya, una opció que es veu d'interès perquè fa una avaluació del context social i de l'estructura social que és molt determinada com a efecte de l'experiència republicana. A dia d'avui el paisatge ha canviat molt, és un altre context. Aquesta essència vinculada al catolicisme ha canviat. Són moments molt diferents.

L'antifranquisme més moderat, la Catalunya que no va córrer davant dels grisos, va optar per Pujol?
La podríem situar de manera més clara en un paper silent als quaranta. Als cinquanta i als seixanta, el catalanisme catòlic és qui té major hegemonia dins l'univers catalanista. L'espai de l'església era l'únic permès pel règim. Als setanta, tot canvia. El pes ideològic internacional, el reposicionament de les esquerres, l'aparició dels primers sindicats i la recomposició de les forces polítiques fan un context de frontera.

Pujol és un polític democristià. Evoluciona i, quan és al Govern, pràcticament desapareix.
En el context de recuperació democràtica, quan neix CDC, el llenguatge voluntarista, del comunitarisme francès, més espiritual, la influència de Torras i Bages, canvi. Ell es converteix en una persona que fa un plantejament per un projecte de nacionalització amb un llenguatge més propi dels nacionalismes contemporanis que recorren Europa. A partir de finals dels setanta, defensa un noucentisme més cultural i estès al camp del desplegament de les institucions de nous models democràtics.

Com és que en una societat d'esquerres com la catalana hi ha algú com ell que construeix una hegemonia d'aquest estil?
És la gran pregunta. Ideològicament, en termes de marc mental, l'hegemonia era del PSUC, el gran agent antifranquista, el més bel·ligerant. S'acaba imposant un cert marc de realisme: la societat catalana sempre s'ha mogut entre l'ordre i la ruptura, i el pujolisme és l'escenificació de l'única possibilitat per derrotar les forces d'esquerra en un moment en què l'Estat s'havia decantat per ell com una transició suau i la seva capacitat discursiva en una dreta que estava desvertebrada.

Permetia un catalanisme conservador moderat. Hem de tenir en compte el context internacional: als vuitanta hi ha el triomf del neoliberalisme, encara que aquí arribi més tard. El pujolisme aplica, a posteriori, receptes que tenen ressons en el discurs que s'estava imposant a Europa. L'hegemonia d'esquerra s'estava perdent, perquè el projecte socialista s'estava esberlant. No només hem de tenir en compte com lliga famílies i tradicions del catalanisme d'ordre o tranquil, sinó que hi ha un context internacional.

Per què dura 23 anys?
Perquè, d'on venim, és un context de buit institucional molt gran. La construcció de les infraestructures de caràcter cultural i social, amb desplegament de competències més clàssiques, demana d'un temps i d'un projecte que tingui astúcia per sostenir un discurs de ruptura o d'il·lusió amb la ruptura en relació a la distinció amb l'Estat. I que, al mateix temps, es projecti prou madur i estable per fer una transició cap a un model autonòmic molt més imaginari que real, en termes de capacitat real de govern i d'autogovern. 

Quin pes té el pujolisme en el procés?
Ell mai deia que fos independentista. Però hi ha tota una generació que és producte del pujolisme, en normalitat democràtica i amb la sensació de capacitat d'autogovern i per tant de capacitat de nacionalització autònoma. És una generació que té una consciència de l'Estat que és difusa, menys conscient que les generacions precedents. En certa mesura, som fills del pujolisme quan creiem que tenim una capacitat d'autogovern major a la que estem exercint i que es podia exercir en el procés sobiranista.

Quins són els símbols clau de la construcció pujolista del nacionalisme?
La creació de TV3, el model escolar, símbols vinculats a Convergència com a pal de paller. I la idea de CDC com un espai de centre, per sobre de dretes i esquerres.

Més un moviment que un partit.
Amb vocació de moviment i d'esborrar les fronteres entre el projecte polític i el projecte nacional. Aquesta és una de les grans victòries en termes de marc mental. L'operació lligada a la idea de l'univers del treball és important. Es presenta com un home fet a si mateix, amb la idea del patriotisme testimonial. Ell projecta sobre el país la idea de servei en termes de nacionalització. Es configura una imatge de Pujol com a pare protector de la nació. Acull el país sota un lideratge inequívoc.

La Generalitat com a casa pairal.
El pal de paller ja té reminiscències pairalistes, de centre de l'univers de la nació.

Hi ha més il·lusionisme que poder real. Com s'ho fa per semblar que mana més del que ho fa?
S'explica bàsicament perquè Pujol manté una xarxa de contactes i de vincles amb l'Estat que li permet jugar molt bé la dualitat entre els reptes interns i l'equilibri amb Espanya. Pujol no deixa d'assegurar a Espanya un espai d'equilibri amb les nacionalitats. També assegura l'ordre en el control de les batalles més clàssiques de l'eix esquerra-dreta. Pujol no planteja el finançament com a desafiament a l'Estat.

Per què Pujol fa una aproximació tan poc nacionalista a la immigració? Càlcul electoral? Per què és tan rellevant la influència de Candel?
Probablement sigui més catòlic que electoral. Ell, des d'abans dels seixanta, fa articles parlant de la immigració. De manera molt primerenca posa sobre la taula aquesta qüestió. Els cercles del catalanisme catòlic impulsen la publicació del llibre de Candel. S'havia de dir Nosaltres, els immigrants. SSimultàniament,apareix Notícia de Catalunya, que s'havia de dir Nosaltres, els catalans, i apareix Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster. Són tres eixos cardinals que el catalanisme posa sobre la taula.

Candel i Pujol tenen una relació estreta, i és un llibre important. El creixement poblacional és important. També n'és conscient en termes de treball: l'economia depèn de la demografia. El que fa és una aproximació catòlica i agafa l'herència prèvia del concepte de nacionalitat de Prat de la Riba, elements civilistes de Macià, mestissatge de Vicens Vives. Posa sobre la taula la idea d'immigració des de la integració, no des de l'assimilació. Hi ha l'emblema de: "És català qui viu i treballa a Catalunya, i qui vol ser-ho".

I com entoma la nova immigració? Aznar deia que Pujol preferia els magribins als llatinoamericans .
No planteja una perspectiva distintiva en relació a la migració espanyola. Però la internacionalització fa més complex el fenomen, i les coordenades no són les mateixes. Malgrat l'edat, s'ha mostrat candelià en el sentit de mantenir una via discursiva cap a la immigració i evitar els perills dels discursos etnicistes.

Una crítica que se li ha fet és una certa patrimonialització o embolicar-se amb la bandera.
Hi ha la sensació de creure's el propi relat. Ha pagat la factura d'haver utilitzat el recurs d'associació directe entre el projecte polític i el país quan s'han donat escenaris de corrupció. Davant la idea del pare provisor de la nació i les dinàmiques en què s'ha vist involucrat, això és una estocada mortal en el seu camí polític i personal. Hi ha contradiccions molt fortes perquè es va fer servir la carta de la moralitat.