Fa uns dies Jordi Turull deia, per desacreditar el front d'esquerres de Gabriel Rufián i reclamar -de forma retòrica- unitat independentista, que "el que més s'assembla a un espanyol d'esquerres és un espanyol de dretes". En l'homenatge anual a Manuel Carrasco i Formiguera, fundador d'Unió assassinat pel franquisme, el secretari general de Junts es valia d'una frase atribuïda a Josep Pla. Una atribució, però, que és com a mínim dubtosa: segons els coneixedors de l'obra del genial escriptor empordanès ell mai la va assumir. De fet, només apareix en una anotació a El quadern gris de 1918 sobre un conflicte per l'arròs de Pals i qui la va pronunciar va ser el seu pare. Atenint-nos al context, l'Antoni Pla la diu pels empordanesos més que no pas sobre els espanyols o els catalans.
El cas és que la famosa sentència, repetida com un mantra per la dreta nacionalista, ha servit per equiparar els grans partits espanyols, per dir que són ben bé el mateix i que, quan es miren Catalunya, costa distingir-los. És també una forma d'afirmar que no és més criticable entendre's amb les dretes (just ara farà trenta anys del pacte del Majestic i la nostàlgia és creixent en alguns sectors i dirigents) que fer-ho amb les esquerres i obviar que, per gasius que siguin el PSOE i els seus aliats amb la causa catalana, els conservadors espanyols ho posen encara més difícil. És cert que durant el procés va costar massa diferenciar-los, però també que no han actuat igual amb l'Estatut, la llengua, els indults o l'amnistia, posem per cas. Cal filar sempre prim.
Res a veure, si mirem els orígens i el parentiu amb el feixisme de la dreta espanyola, amb el que passa amb l'europea. A Itàlia, Alemanya o França la democràcia cristiana té l'origen en l'antifeixisme que va lluitar contra els nazis i que va engendrar el projecte europeu que ara representa la UE amb totes les seves mancances i contradiccions. El PP, en canvi, el van fundar com a Aliança Popular set ministres de Franco i Vox mai ha renegat del totalitarisme espanyol i sembla voler recuperar-lo. El PSOE, amb moltes mancances i contradiccions i amb dirigents que envelleixen malament, va formar part de l'oposició democràtica i va empènyer per girar full del franquisme. En això, van anar de bracet de forces catalanes com CDC, Unió, ERC, el PSC o el PSUC.
Però, en el dia a dia, es tracta de fer passar el clau per la cabota, de crear contradiccions a l'adversari i d'evitar les pròpies. Res de nou. En el cas de Junts passa, però, que el final del procés els ha obligat a definir-se més en l'eix esquerra-dreta, que és diferent del de les llibertats (siguin individuals o nacionals) o del de la simple decència. És a dir, posicionar-se sobre l'eutanàsia, el dret a decidir, els drets del col·lectiu LGTBI i de les dones, la memòria històrica o fins i tot sobre la seguretat pública no et fa necessàriament de dretes ni d'esquerres. El que et situa en una posició o en l'altra, aquí i arreu, és si vols una política fiscal redistributiva, si promous serveis públics forts i de cobertura universal, i si reclames que l'administració intervingui i reguli fins on calgui per reduir les desigualtats corregint les negativitats que pot crear l'economia de lliure mercat.
Són conceptes molt bàsics, però que sovint s'han de defensar en el debat públic davant l'intent de confondre o presentar com a mortes les ideologies. I, en el postprocés, Junts s'ha ubicat. Avui Lluís Girona explica com el partit va intentar ahir sense èxit al Parlament convertir el suposat "infern fiscal" català en cavall de batalla contra el Govern del PSC i només va tenir els vots del PP, Vox i AC. És cert que paguem més si es compara la pressió fiscal a Catalunya amb les autonomies del PP com ara el Madrid de la turbodretana Isabel Díaz-Ayuso, que han rebaixat els trams autonòmics de l'IRPF i han suprimit impostos com el de successions (n'hi ha algun de menys meritocràtic i, per tant, menys liberal?) o patrimoni. En paguem més, però menys que la mitjana europea encara.
I també ho és que podríem parlar de reduir pressió fiscal o bonificar determinats sectors si no arrosseguéssim un dèficit històric d'inversions i un dèficit fiscal anual amb l'Estat que, segons l'executiu d'Illa, és de 21.000 milions d'euros el 2025, pràcticament la meitat del pressupost de la Generalitat. Com que això no és, malgrat els intents, en el camí de resoldre's a curt termini, és un fet que demanar abaixar impostos és contradictori amb reivindicar més benestar i millor atenció. El marge d'eficiència és petit, més quan es fan evidents els problemes dels serveis públics (només cal mirar la situació de l'educació o la sanitat), la crisi de les infraestructures o els problemes d'alguns sectors, com l'agrícola i el ramader, per subsistir.
El discurs i les propostes de Junts sobre fiscalitat, treball, seguretat, habitatge o immigració són molt similars a les del PP, especialment a Madrid i malgrat que el partit de Carles Puigdemont ha estat i és, malgrat les tensions, soci de Pedro Sánchez tal com es va evidenciar en la votació del darrer decret anticrisi. El que diuen Alberto Núñez Feijóo i Míriam Nogueras al Congrés sobre allò que separa la dreta i l'esquerra solen tenir moltes coincidències malgrat la distància en l'eix nacional, que continua sent fonamental en la política catalana. Encara que no hagin buscat cap entesa, sovint han votat plegats -i en algunes ocasions Vox se'ls ha afegit- contra la reducció de la jornada laboral, per frenar les regulacions dels lloguers o a favor de les rebaixes fiscals a les grans empreses. Ves que el que més s'assembli a un espanyol de dretes no sigui un català de dretes.
Avui no et perdis
- Es busquen inversors privats per fer habitatge social: una crida a acceptar el «lucre limitat»; per David Cobo.
- Què amaga la crisi de Junts a Sabadell?; Oriol March.
- On són les escoles més contaminades de Catalunya?; per Arnau Urgell i Vidal.
- Barcelona impulsa un premi global de la pau en un món en guerra; per Marina Amposta i Bernús.
- Anàlisi: Per què Toni Clapés i el «Versió RAC1» no paren de triomfar? 4 coses que cal entendre del seu èxit; per Víctor Rodrigo.
El passadís
David Cid i Salvador Vergés van protagonitzar un moment de tensió al Parlament ahir al matí. L'enemistat entre els Comuns i Junts és coneguda, i ha anat a més. És habitual, doncs, que els juntaires carreguin contra els ecosocialistes, sobretot per l'habitatge. "Albiach és la consellera d'Habitatge", diuen sovint els portaveus de Carles Puigdemont per criticar les polítiques d'esquerres. I a l'inrevés: els dirigents dels Comuns també aprofiten les intervencions per carregar contra Junts. Ahir Cid va disparar contra els diputats de Junts per la seva proposta de rebaixa de l'IRPF. Va dir, també, que la inflació era "per la seva guerra il·legal a l'Iran" i va assegurar que hi donaven suport mentre defensaven abaixar impostos als rics.
Tot plegat, davant dels gestos d'indignació de Joan Canadell o Agustí Colomines, i l'aplaudiment de la consellera d'Economia, Alícia Romero. Després de la intervenció, Vergés va demanar un torn de paraula per al·lusions, però no li va ser concedit. Aleshores es va aixecar i va anar cap a l'escó de Cid per especificar-li que ells no estaven a favor de la guerra, davant la sorpresa de diputats i consellers. El dirigent dels Comuns li va respondre que es referia al PP i Vox, i la sang no va arribar al riu. Això sí, els retrets van continuar mentre Laure Vega, de la CUP, esperava per començar la intervenció. No arriba, però, al nivell del Congrés, on dimarts un diputat de Vox empipat per una enganxada amb un d'ERC es fa enfilar a la tarima de la presidència i va ser expulsat.
Vist i llegit
A poc a poc, i gràcies a la política, les presons basques s'han buidat de presos d'ETA, que va cessar l'activitat armada el 2011 i es va dissoldre el 2018 animant la resolució política del conflicte basc. Han anat complint les condemnes o se'ls han aplicat beneficis penitenciaris enmig de les protestes d'algunes associacions de víctimes o de l'espanyolisme. El 2009 hi havia, a les presons d'Espanya i França, més de 750 persones vinculades a ETA que complien penes per terrorisme. Molts d'ells patien dispersió i pagaven lluny dels seus domicilis com a càstig afegit que, sobretot, pagaven les famílies. Dimarts va ser alliberat Julen Atxurra i ara ja en queden menys de cent, cinquanta encara en règim tancat. Hi ha també una quinzena d'exiliats que tenen causes pendents amb la justícia espanyola. A Naiz ho explicaven en aquest post al seu compte d'Instagram.
La cançó
1.500 kilòmetres per tots els territoris de parla catalana, 1.000 entitats adherides, 10.000 voluntaris i gairebé tres setmanes de reivindicació, entre el 19 d'abril i el 5 de maig. És el Correllengua Agermanat, una iniciativa d'uns joves mallorquins que ha anat agafant volada, que s'ha estès per tots els Països Catalans i que comença diumenge a Prada i a Perpinyà. Les columnes de relleus amb la flama del català arribaran el 21 d'abril a Barcelona i a Lleida respectivament i, del Principat baixaran fins al País Valencià i després a les Illes i a l'Alguer, on acabaran. Serà, sens dubte, una alenada d'aire fresc i d'optimisme festiu per a la nostra llengua i els que lluiten per la seva plena normalitat. Us deixo una de les cançons més mítiques dels valencians Obrint Pas, la Flama, del 2004, que arrenca amb uns versos de l'imperdible Vicent Andrés i Estellés. Bon cap de setmana!
