El consell nacional d'Esquerra va donar ahir a la nit -no sense un debat que va estar més focalitzat en l'escenificació d'acords prèvia a la discussió interna als òrgans del partit que no pas en el fons- el seu sí als pressupostos de Salvador Illa. Entraran en vigor al mes de juliol i arriben tard (a la pràctica seran els de 2027) i amb la característica que les contrapartides negociades pels republicans per aprovar-los van més enllà dels comptes. I fins i tot del que deia l'acord d'investidura amb el PSC.

En la línia del pactat també amb els Comuns, hi haurà partides extra pel català, per educació o per habitatge, sí, i també es formalitzarà la societat d'inversions (a l'espera del consorci que necessita la llum verda del Congrés) i es continuarà desplegant l'Agència Tributària de Catalunya que un dia hauria de gestionar tots els impostos que paguem els catalans. Uns impostos que, per cert, impliquen un esforç fiscal de ciutadans i empreses que no es destina en el percentatge raonable a finançar uns serveis públics més que estressats. La xifra del maleït dèficit fiscal (21.000 milions anuals, segons l'actual Govern) no es pot oblidar.

L'acord de pressupostos té la peculiaritat que, davant la impossibilitat de concretar grans temes acordats fa dos anys com la governança de l'Aeroport del Prat o l'IRPF -que Madrid es nega a cedir, que va bloquejar-los al març i que ara es vol reprendre a la tardor- se n'han buscat de nous. Són temes que no eren al pacte d'investidura, que depenen de l'Estat i que, en algun cas, no són immediats. Em refereixo al tren orbital -una obra tan faraònica com de sentit comú-, a la gestió amb poder de decisió del litoral, o a l'entrada efectiva i amb majoria de les institucions catalanes al Consorci de la Zona Franca, que des de la seva fundació controla l'Estat. Aquest últim assumpte és estratègic si es vol incidir en l'actual model econòmic i rectificar-lo. 

ERC tenia arguments per dir que no a Illa perquè el context, amb els mestres al carrer, el Govern embarrancat amb Rodalies i els incompliments de Madrid, li facilitava el relat. Però els republicans volen mantenir el rumb -les enquestes els donen serenor- i és evident que, davant la manca d'alternativa per la davallada que es preveu de Junts, preparen el terreny per una entesa estable amb el PSC. És previsible que, si els números ho faciliten, la legislatura vinent els socialistes i els republicans compartissin govern tant a la Generalitat com a Barcelona.

Junqueras dona crèdit a Illa (i també a Sánchez, poc amic de complir) malgrat que això genera inquietud en sectors d'ERC. Els resultats solen quedar lluny de les altes expectatives que els republicans donen a la seva parròquia per espolsar-se la pressió de Junts, que ahir insistia en el seu perenne "a canvi de res".

El president, per contra, treu suc i guanya temps gràcies a l'aposta gradualista dels republicans, que han desat al calaix la convenció per a la resolució del conflicte polític. Però amb un Junts cada cop menys previsible (el que els passa a Barcelona ho il·lustra bé), Illa no pot procrastinar massa més. Quan Junqueras estigui habilitat, el preu pujarà si les enquestes continuen sent bones. Avui, però, foto i acord a Palau.      

Avui no et perdis

• Tren Orbital: cinc fases, 23 noves estacions i 5.200 milions a càrrec de l’Estat; per Arnau Urgell Vidal.
• Josep Rius descarta ser el candidat de Junts a Barcelona: «La confrontació interna ens debilita»; per Oriol March.
• Badalona, al punt de mira d'Hisenda: l'oposició demana explicacions a Albiol; per Lluís Girona Boffi.
• Andorra i el català: radiografia d'un paradís imperfecte; per Bernat Castanyer.
• Per què «La Competència» és el millor programa de ràdio de Catalunya: 5 motius per entendre-ho; per Víctor Rodrigo.

El passadís

Catalunya tindrà pressupostos i, si es compleixen uns terminis que des del Departament de Territori admeten que són “optimistes”, un Tren Orbital de rodalia el 2041. El projecte es va presentar ahir al matí amb tots els honors al Cava Centre de Sant Sadurní d'Anoia amb Illa i Junqueras de mestres de cerimònies. La intensa tempesta que descarregava a l'Alt Penedès va obligar a fer la foto inicial en una zona estreta i molt fosca. Els serveis de protocol no ho van preveure i les imatges no passaran als annals de la comunicació política. Ara bé, els problemes d'il·luminació van continuar durant l'acte -les xarxes es van omplir de comentaris que la retransmissió televisiva era deficient- i després. Tan bon punt va acabar, la sala va quedar-se sense llum i la premsa va haver d'escriure les cròniques a les fosques. Sort que, quan de Rodalies es tracta, tothom ja ve plorat de casa. 

Vist i llegit

El Nàstic pateix de valent aquesta temporada per salvar la categoria. La victòria in extremis contra l'Europa li ha donat un fil d'esperança, però la gestió del club i la seva relació amb els entorns de poder i mediàtics de la ciutat és, segons el periodista Enric García Jardí, representativa del seu funcionament i el de les seves elits. Massa complaença, massa opacitat i unes classes dirigents massa recloses. “El que em sembla més interessant d’aquesta darrera crisi esportiva i institucional és, precisament, que el club transmet la sensació de tornar a ser el reflex d’unes determinades inèrcies socials, en aquest cas de ciutat, i d’un tipus d’elits, d’una rèmora tan de bo caduca", escriu a la revista Dillums. 

Recordem

Tal dia com avui de l'any 1960 s'esdevenien els anomenats Fets de Palau, un acte de protesta contra les autoritats franquistes per part de joves catalanistes i d'extracció catòlica que acabaria convertint-se en una mena de mite fundacional del pujolisme. Al Palau de la Música se celebrava un concert d'homenatge al poeta Joan Maragall en el centenari del seu naixement organitzat per l'Orfeó Català. Les autoritats governatives van vetar que s'interpretés el Cant de la Senyera i ho va fer una part del públic, que va distribuir, a més, octavetes criticant el règim de Franco i el seu tarannà.

El text l'havia redactat Jordi Pujol i ell era un dels organitzadors de la protesta. Ell no hi era, però ràpidament el van identificar, detenir i sotmetre a un consell de guerra que va tenir un gran impacte polític. El van condemnar a set anys de presó i en va complir tres. Així ho va recordar TVE a Catalunya en un debat amb alguns dels protagonistes, com ara Josep Espar Ticó, i dirigit per Salvador Alsius. A l'Snooker, el nostre pòdcast polític, vam abordar la construcció de l'imaginari pujolista en aquest episodi.