Salvador Illa marxa avui de viatge oficial a Califòrnia (hi enviem el Pep Martí perquè no us en perdeu cap detall) tenint una mica més a prop l'aprovació dels pressupostos. Tant el PSC i el seu Govern com ERC afirmen que les negociacions van bé i que s'ha avançat en les infraestructures (la reactivació del Tren Orbital, llargament reclamat i que té tota la lògica per unir el Garraf i el Maresme passant pels Vallesos i no per Barcelona) i en l'assumpció de noves competències estatals per part de la Generalitat per aplanar el camí. S'haurien d'aprovar al juny i, a la pràctica, serien també els de 2027, un any d'eleccions municipals i espanyoles. El context no convidarà a presentar-se uns altres.
Caldrà veure en què es concreten els acords i si també hi ha partides extraordinàries per educació, per exemple. Un gest en aquest àmbit podria, si és potent, ajudar a desescalar la situació creada pel xoc entre l'executiu i els sindicats majoritaris del sector. Avui hi ha la primera vaga general a la pública en la nova tongada d'aturades i arriba en un ambient enrarit per les desproporcionades infiltracions policials i la negativa de la conselleria a moure's en matèria retributiva després del seu pacte amb CCOO i UGT.
ERC va dir ahir que no vinculava els pressupostos al cessament del director general de la Policia, el major Josep Lluís Trapero. Illa va fer-li confiança, i diu que encara l'hi manté. Malgrat les crítiques -també de dirigents socialistes i del Govern en privat- despatxar-lo té un cost per la seva notorietat i pels suports mediàtics que conserva. Potser sí que no toca barrejar farines, però és dubtós dir, com feien ahir els republicans, que no es pot hipotecar el finançament d'"hospitals i escoles" pel cap d'un director general. Seguint aquesta lògica no es podria vincular a la negociació de pressupostos cap tema que no es referís de forma estricta a les seves partides. I no és -ni ara ni abans ni amb aquests partits o altres- el cas.
Esquerra ha acceptat posposar la reivindicació, que fins ara havia presentat com a determinant i que asseguraven que bloquejava només la vicepresidenta María Jesús Montero, ara destinada a Andalusia, de traspàs de la recaptació del 100% de l'IRPF. És, sens dubte, una mala notícia i una causa que, si bé requereix muscular l'Agència Tributària de Catalunya i dotar-la del marc legal oportú, no es pot abandonar per més que el PSC hi mostri poc interès i Hisenda encara s'hi negui. Seria un error perdre l'oportunitat d'enfortir la hisenda catalana amb un dels impostos més importants que paguem els catalans.
En el cas de l'IRPF el problema és que, a l'hora d'investir Illa l'estiu del 2024, les tres parts no només van presentar al seu acord com a factible el traspàs (els republicans s'han quedat ara sols) sinó que, fins i tot, creien possible fer-ho el 2026. La idea la van abandonar tots ràpidament i van situar l'horitzó el 2028. Ara, per no incomodar el govern espanyol i el personal d'Hisenda i per fer possibles els pressupostos catalans, sembla que ha caigut de la negociació.
Però quan els socialistes afirmen que la seva relació amb els republicans és de llarg abast i no un festeig per uns comptes, això ha de voler dir ser sempre rigorosos en el compliment dels acords subscrits, més encara si ja han cobrat en forma d'una investidura. És cert que, perduda la majoria independentista, no hi havia alternativa a Illa i també que les enquestes no detecten un desgast d'ERC sinó una recuperació. Però Oriol Junqueras necessita ser exigent i obtenir resultats a més de ser previsible i col·laboratiu davant els reptes i les urgències del país.
El camí per avançar en forma de compliments no sempre és lineal, i és cert que les carpetes i els acords són tan nombrosos que si, perquè és més transitable en aquell moment, se'n prioritza una en lloc d'una altra tampoc es perd el temps. Però no es pot abandonar mai la reivindicació ni desaprofitar la conjuntura per l'IRPF, la gestió de l'aeroport del Prat, el català, la immigració o el salari mínim català. L'Estat espanyol i els seus aparells mai es desprenen del poder de forma graciosa o per convicció descentralitzadora.
Avui no et perdis
- El Tren Orbital, la futura línia de Rodalies que evitaria Barcelona; per Arnau Urgell i Vidal.
- Dins d'una assemblea docent amb mossos infiltrats: «Les seves respostes tenien molt poca veracitat»; per Gerard Mira.
- El somni de ser un partit «catch-all»: realment funciona l'intent de pescar a dreta i esquerra?; per Lluís Girona Boffi.
- Catalunya talarà 35.000 hectàrees de boscos per evitar un megaincendi; per Arnau Urgell i Vidal.
- Entrevista a Joan Garrit: «Els capellans de la manifestació del 1966 érem conscients que fèiem història»; per Pep Martí Vallverdú.
El passadís
La rua del Barça va discórrer, tal com tocava, en un ambient festiu malgrat que la festa nocturna a la nova discoteca de l'upper Diagonal Boris (on abans hi havia el club Bacarrá) havia fet estralls en més d'un jugador. La desfilada pels carrers a la tarda va ser llarga i els jugadors necessitaven beure i menjar. A Pedri, que és canari, li van llençar uns plàtans i no els va fer cap lleig i altres companys es cruspien un fuet o porcions de pizza. La cervesera Damm és un dels principals espònsors del club i va proveir de beguda fresca els dos autobusos de la rua, el dels jugadors i el dels familiars i directius. Van pujar al bus dels jugadors 480 cerveses Estrella, 192 sense alcohol, 398 aigües i unes quantes caixes de Damm Lemon. De set no se'n va passar. Us aconsello llegir la crònica de Pau Espí i recrear-vos amb la tria de les millors fotos d'Hugo Fernández i Ricard Novella.
Vist i llegit
Es pot aplicar als museus catalans el mateix patró que els seus homòlegs anglesos o francesos, que han omplert les seves parets i magatzems d'art acaparat gràcies al seu passat colonial? És evident que no. El debat és especialment adequat en plena polèmica sobre les pintures de Sixena del MNAC i la història del nostre país ha provocat que es conservessin i salvessin obres amb una titularitat ambigua. Té sentit que, amb les possibilitats que ofereixen tecnologies com el mapatge, el debat sigui tornar o no una obra original conservada? Potser Catalunya necessita un model propi i més adequat a la realitat dels seus museus i al que han de ser aquests equipaments. Un debat interessant el que planteja en el seu article al Quadern d'El País la periodista Clàudia Rius.
Recordem
La nit del 15 de maig de 2011, aquesta setmana farà 15 anys, una vintena de persones van acampar a la plaça de Catalunya de Barcelona per protestar contra la precarietat, les retallades i la sortida desigual a la crisi financera de 2008. A la Puerta del Sol de Madrid i a altres ciutats espanyoles es van produir protestes similars. A la capital catalana l'acampada dels Indignats es va anar fent gran i es va desmuntar formalment a finals de juny malgrat que alguns s'hi van quedar fins al setembre, quan els van desallotjar els Mossos.
La seva protesta, que arribava a les portes de les municipals, va durar mesos però no va tenir cap efecte electoral. A les locals de maig la dreta es va imposar clarament a Catalunya i a Espanya amb victòries de CiU i el PP, que aconseguien grans quotes de poder institucional. Els indignats, que a Catalunya també van trobar refugi polític al procés en tant que impugnador de l'statu quo, van prendre forma política a les europees de 2014 i a les municipals de 2015 amb la irrupció de Podem i els seus aliats i els alcaldes del canvi, que van ser un parèntesi. A Betevé van recordar amb aquest reportatge la seva ocupació de la plaça més cèntrica de Barcelona.
