Jaume Collboni va anunciar ahir una suspensió d'un any (prorrogable a un segon) de les llicències dels minisupermercats -tant els de 24 hores com els que tenen un horari més convencional- a tot Barcelona. Està establert que aquests comerços, la proliferació dels quals ha estat criticada per la majoria de les forces polítiques, són els que perjudiquen el comerç tradicional, despersonalitzen el paisatge urbà i, sovint, se sostenen en sous baixos o en l'incompliment de condicions laborals. És segur que van més enllà de les anomenades botigues de conveniència i els del centre de la ciutat estan, lògicament, orientats al turisme. És qüestionable que calguin tantes botigues de 24 hores.
A mitjan 2025 les dades deien que a Barcelona n'havien obert 1.250 en deu anys i les inspeccions (n'hi hauria d'haver més) havien detectat més de 2.000 infraccions en 150 minisúpers, n'havien tancat una dotzena i s'havien constatat màfies internacionals, tràfic de persones i situacions de semiesclavitud. La prohibició arriba després que el PSC i Junts hagin pactat un pla d'usos a Ciutat Vella que, segons ERC i els Comuns, pot facilitar l'obertura de més establiments orientats al turisme. De fet, Elisenda Alamany vol prohibir l'obertura de qualsevol negoci que hi estigui directament relacionat durant els pròxims quatre anys a la ciutat.
Aquesta mena d'establiments s'expliquen també pel nostre model econòmic i formen part de la deriva que constatava i denunciava fa uns dies l'informe Fènix. Són una conseqüència directa de l'aposta institucional i empresarial per un determinat tipus de turisme (que continuarà fomentant l'ampliació de l'aeroport del Prat per passar de 55 a 80 milions de passatgers a major glòria del compte de resultats d'Aena) i malgrat que el nostre país no té les eines fonamentals per fer una política econòmica diferent. Catalunya no té la recaptació ni la decisió sobre els grans impostos (ahir a la comissió bilateral no en van parlar perquè l'Estat diu que ara no toca), no pot fixar el salari mínim, i tampoc decidir sobre fluxos migratoris, posem per cas. Però sí que pot incidir en alguns àmbits, i el comercial n'és un.
La decisió de Collboni apunta en la bona direcció i és evident que generarà un consens ampli, però no pot ser un pedaç que quedi com un gest hostil cap a una determinada comunitat i poca cosa més. La majoria dels locals d'aquest tipus estan regentats per pakistanesos, bengalins o xinesos. Està establert, com deia, que aquesta mena de negocis perjudiquen el petit comerç tradicional que dona vida i identitat als barris. Però temo que també ho fan -fins i tot en grau més alt- les grans superfícies o les plataformes de comerç electrònic que, en nom de la llibertat econòmica, han tingut facilitat per expandir-se, operar i tenir horaris i jornades d'obertura que les han beneficiat en detriment, per exemple, de botigues de roba o llibreries.
En això, com en l'habitatge, les mesures no poden ser parcials o porugues: la mirada i les solucions han de ser globals i, si convé, trencadores.
Avui no et perdis
- El Govern i els sindicats trenquen el gel i comencen a acostar posicions; per Gerard Mira.
- L'Estat es compromet a complir (ara sí) els acords per donar oxigen a l'entesa Illa-Junqueras; per Bernat Surroca.
- Primícia: Turull posa el termòmetre a les primàries de Junts a Barcelona: es reuneix amb Giró i Argimon; per Oriol March.
- La pesta porcina de Catalunya no és menys virulenta que l'original; per Arnau Urgell Vidal.
- Cinquanta anys del primer trasplantament de medul·la a l’Estat: «És un regal poder viure»; per Natàlia Pinyol.
El passadís
El Govern i els sindicats educatius estan immersos en les negociacions per acabar amb les vagues que hi ha convocades fins a final de curs. Un dels cavalls de batalla és el tema retributiu. La "històrica" pujada de 200 euros en quatre anys pactada fa uns mesos amb CCOO i UGT (que ara el departament ofereix que sigui en tres i els sindicats volen de cop el curs vinent) no convenç la USTEC, l'Aspepc, la CGT i la Intersindical. Els dos grans sindicats estatals, minoritaris a l'educació pública catalana, defensen el seu acord amb l'executiu del PSC.
Passa, però, que al País Valencià, on els mestres i professors estan una mica menys mal pagats que els catalans, també hi ha vaga i tensions. El govern del PP ha ofert un augment de 200 euros en tres anys, però els sindicats, que van a l'una, no en tenen prou. Cadascú hi diu la seva, però CCOO del País Valencià demanava aquesta mateixa setmana un augment d'entre 420 i 528 euros al mes en funció de l'antiguitat i la categoria.
Vist i llegit
Si us va agradar Succession (HBO, Movistar + i Amazon) heu de conèixer bé a qui va inspirar la sèrie del magnat dels mitjans i els seus disfuncionals fills. A Netflix ha arribat Dinastia: els Murdoch, una docusèrie de quatre episodis que retrata la despiadada batalla dels fills del magnat dels mitjans Rupert Murdoch pel control del seu enorme i influent imperi mediàtic. Amb molta documentació, una bona posada en escena i testimonis empresarials i periodístics de valor descriu bé l'ascens del nonagenari editor australià, la seva relació amb els fills i amb el poder. La podeu veure a Netflix.
La cançó
Aquesta setmana faré el salt a la música en català perquè Bad Bunny aterra aquest divendres al Lluís Companys de Montjuïc en un esdeveniment que sacsejarà Barcelona i Catalunya. Prometen ser tema de safareig del cap de setmana. El cantant de música urbana porto-riqueny fa set anys que no trepitja la capital catalana -havia de fer-ho al Primavera Sound, però la Covid ho va impedir- i arriba ara sent un líder musical reivindicatiu dels llatins, entre altres coses per la seva oposició a Donald Trump i a l'ICE.
Fa anys que els seus àlbums són èxits (ell ho diu al tema PASIEMPRE, que és "l'únic en publicar un disc i fer funcionar tots els tracks") i Benito Antonio Martínez Ocasio, que és com es diu, és un símbol de la generació Z i ha trencat dogmes i fòbies sobre la música urbana i el reggaeton. Per entendre el seu impacte, us deixo un himne del seu àlbum YHLQMDLG en aquest enllaç, però us recomano, gràcies al mestratge de Víctor Rodrigo en el tema, NUEVAYoL del seu últim disc. Reflecteix bé el seu posicionament vers la música, la política i la immigració als EUA.
