El Govern té la pilota al terrat en el conflicte amb els mestres. Avui es reuneix la mesa sectorial, amb presència de tres dels quatre sindicats convocants de les vagues i també els dos que van signar l'acord "històric" (i de la discòrdia) amb la conselleria. Esther Niubó hi durà una proposta per avançar en l'escola inclusiva, una gran idea que sense recursos es converteix en un tret al peu. Busca atrapar els vaguistes amb un assumpte desvinculat de la reivindicació salarial (la USTEC va suggerir que un increment de 400 euros en el sou podria resoldre el conflicte) però que forma part de les seves demandes educatives. Gerard Mira us n'explica els detalls.

La reunió arriba després de les lògiques tensions per la infiltració policial en una assemblea dels vaguistes. Ahir, la consellera Parlon i el major Trapero, ara director general a la conselleria, es van "disculpar" per "l'error" comès en "una maniobra operativa mal plantejada" que, deien, no partia de la "mala fe". Concedien això, però, malgrat el que exigia l'oposició, no s'assumeix cap responsabilitat ni pels fets ni pel comunicat defensant l'actuació que es veia proporcionada i que s'emmarcava dins les seves competències i obligacions. Als sindicats no els van valer les disculpes. Us aconsello la crònica des del Parlament de Bernat Surroca i l'opinió d'Oriol March.

El conflicte fa evident les dificultats que l'administració té per posar al dia un servei públic essencial i per fer que els mestres recuperin el poder adquisitiu perdut. El malestar fa anys que es cova, i per això les vagues tenen, malgrat la penalització salarial i les molèsties, un nivell de seguiment alt. Però ni aquest govern ni cap altre, també cal tenir-ho clar, no pot fer miracles. Cap president de la Generalitat ha tingut mai una màquina de fotocopiar bitllets al soterrani de Palau.

Si es demanen més recursos per atendre la rebaixa de ràtios, la millora de sous o l'escola inclusiva, han de sortir d'algun lloc. No s'hi val a caure en el populisme de dir que poden sortir de subvencions a entitats socials, de la política lingüística, de la cooperació o dels sous dels polítics. Això, al costat dels 8.300 milions d'euros que el projecte de pressupostos de 2026 consigna per educació i dels 2.000 milions addicionals en quatre anys que l'executiu va pactar amb CCOO i UGT, és allò que se'n diu la xocolata del lloro.

Mentre el nostre país no disposi de l'esforç fiscal dels seus ciutadans i empreses -el dèficit fiscal supera els 21.000 milions d'euros a l'any, les inversions de l'Estat s'executen poc, i les administracions han d'arribar on no ho fa l'Estat per no desatendre serveis- serà difícil donar resposta. Ho saben els partits, les patronals i els sindicats, tots ells familiaritzats amb les polítiques públiques i els pressupostos. Alguns, com els independentistes, ho diuen, però no són prou exigents quan pacten o ho són tant a l'hora de valorar els acords aliens que bloquegen els avenços. I els partits estatals callen per no incomodar a Madrid com si fos possible el miracle dels pans i els peixos.

Hi ha, en tot plegat, discursos difícils d'entendre. És el cas de la solidaritat sobrevinguda de Junts amb els mestres que es feien evidents amb piulades de Carles Puigdemont o Anna Erra, per esmentar-ne només dos de rellevants. El 2010, quan Artur Mas va arribar al Govern i abans d'unes retallades que va defensar amb convicció, es destinaven 4.247 milions a la pública i 1.070 a la concertada. El 2015, eren 3.421 a la pública i 1.020 a la concertada. Aquells "ajustaments" encara s'arrosseguen i no s'ha fet "més amb menys". Al revés.

Fa uns dies Junts demanava al Parlament acabar amb l'"infern fiscal" i ha posat damunt la taula reduir a la mínima expressió els impostos de patrimoni o de successions (aporten 2.000 milions d'euros a la caixa) o rebaixar l'IRPF. Les rebaixes d'impostos -en aquest cas van tenir el vot de PP, Vox i AC a més del de Junts- són lícites, però s'hauria d'explicar quins àmbits de despesa es retallarien en cas de prosperar. A més, al Congrés van tombar l'impost especial a les energètiques -segons ells per salvar "inversions estratègiques" de Repsol- i van reformular el de la banca. Són dos sectors que, d'acord amb els resultats que van presentant, no les passen magres. Ahir demanaven bonificacions -menys diners a la caixa, per tant- en els lloguers i les hipoteques.

Míriam Nogueras apuntava que Salvador Illa havia de ser més exigent per aconseguir que els diners dels catalans es quedessin. És tan cert com que ella hauria de facilitar avenços en el finançament o el consorci d'inversions. Com a mínim, i això és bo, donarà el seu sí a la quitança del 20% del deute català pactada pels republicans. A l'altra vorera, ERC no hauria de normalitzar rebaixes en els seus acords i està ara obligada a usar la seva força en la negociació pressupostària a Catalunya per aconseguir recursos extra per educació. Només amb aquest roc a la faixa el Govern podrà pensar a resoldre la situació oferint millores que no deixin més en evidència a CCOO i UGT. Han d'encaixar moltes peces més enllà de la reunió que, avui, a dos quarts de deu arrenca a la conselleria.

Avui no et perdis

• Junts urgeix el PSOE a aplicar deduccions fiscals per arribar a acords en habitatge; per Oriol March.
• Illa se cita amb el talent català a Silicon Valley; per Pep Martí Vallverdú.
• El Congrés expulsa temporalment els agitadors Vito Quiles i Bertrand Ndongo; per Lluís Girona Boffi.
• Anàlisi: Putin i la guerra infinita; per Roger Rosich.
• Com convertir mines i pedreres en illes de biodiversitat? Els científics ho tenen clar; per Arnau Urgell i Vidal.

El passadís

El diputat de la CUP Xavier Pellicer va collar ahir fort al Parlament al major Trapero. Va intentar que el director general li expliqués si hi havia hagut més infiltracions en assemblees i, intentant demostrar el biaix ideològic policial, va inquirir-lo sobre si també hi havia hagut "infiltracions a la patronal" per conèixer els seus plans. Trapero no va respondre, però a Foment, la gran patronal catalana, no els va passar per alt el comentari del cupaire. Recordaven a aquest diari, amb to juganer, que ells tenen "bona relació" amb totes les policies del país i que, arribat el cas, "la CUP també és benvinguda" a la seva seu. Que parin compte, però, que durant la guerra ja els la va ocupar la CNT.

Vist i llegit

Florentino Pérez, que ahir a la Sexta es va refermar en el seu to i el seu fons a preguntes de Josep Pedrerol, va provocar ahir hores i hores de comentaris. Em quedo amb una entrevista de 1976 que ahir recuperava la periodista Pilar Eyre. Era una conversa amb Santiago Bernabéu, mític president del Reial Madrid que va convertir-lo en un "club estat", del seu company Luis Otero, un periodista gallec que va morir fa uns anys. Apareix al seu llibre Animales sagrados. Don Santiago es despatxa amb el periodista a la florentiniana manera. Està tot inventat. Podeu recuperar-ne aquí els fragments.    

La cançó

El 2017 el grup Zoo, un dels més mítics en la nostra llengua, va publicar el seu àlbum "Raval". Els de Gandia hi van incloure la cançó La mestra, basada en la història de Marifé Arroyo, expulsada i represaliada de l’escola de Barx. La seva biografia vinculada a la renovació pedagògica i a la introducció del valencià va quedar reflectida en un llibre de Víctor Gómez Labrado. El tema és un homenatge a tots els que estan compromesos amb aquesta professió on ens hi juguem el futur del país. Bon cap de setmana!