En vindran més. El PSOE sovint ha acollit dirigents amb els estàndards ètics poc elevats, Pedro Sánchez ha estat poc curós a l'hora de triar col·laboradors importants, i les brigades patriòtiques a la policia, la judicatura i la premsa estan desfermades a Madrid sota el lema "el qui pugui fer, que faci" que aquesta setmana repetia José María Aznar. Als presumptes casos de corrupció i cobrament de comissions poc edificants de José Luis Rodríguez Zapatero, José Luis Ábalos, Koldo García o Santos Cerdán, i als que esquitxen la dona i el germà del president espanyol, ahir s'hi afegia l'espectacularitat d'un escorcoll a la recerca d'informació punible a la seu del carrer Ferraz. Malgrat que no afluixaran i que els problemes s'acumulen, Sánchez afirma que esgotarà el mandat.
El PSOE, preocupat per l'actuació de la "màquina del fang" contra Sánchez i el seu entorn, hauria decidit tornar-s'hi i obtenir i utilitzar la informació contra l'estat profund amb una xarxa "liderada" per Santos Cerdán i "executada" per la militant Leire Díez, que hauria aconseguit la complicitat d'empresaris que també n'havien estat víctimes i moguts per l'ànim de revenja. No són, òbviament, els millors mètodes ni els més edificants i ara el jutge Santiago Pedraz de l'Audiència Nacional busca, amb tota la vistositat, aclarir qui ho va ordenar, executar i pagar i què en sabien Sánchez i altres dirigents. Fins i tot ha esquitxat la campanya que va portar Salvador Illa a la presidència de la Generalitat, i això ha donat peu a Junts a mirar de treure'n suc.
Es podia preveure que la matussera operació de "resposta" a les clavegueres no sortiria bé. En primer lloc perquè, com ha passat, és fàcil que t'enganxin i que els teus enemics usin les teves males pràctiques per escarnir-te. I, en segon lloc, i crec que és el més important, perquè el PSOE no disposa de les complicitats que té la dreta espanyola a l'hora d'executar amb èxit aquestes missions "especials". El cercle virtuós que, no sempre coordinat, formen alguns comissaris, fiscals, jutges, alts funcionaris, polítics i periodistes preocupats per la unitat d'Espanya i disposats a amplificar el que sigui cert i el que no ho sigui amb l'objectiu de destruir Sánchez i els seus socis sí que ha acreditat eficàcia.
I ho poden fer perquè en alguns casos hi ha base (els afers d'Ábalos, Cerdán o Zapatero no tenen bon aspecte encara que hi pugui haver acarnissament extra), però sobretot per dos motius. El primer perquè aquestes brigades patriòtiques saben que gaudeixen d'impunitat i practiquen una ajuda mútua que funciona i que, quan convé, implica el poder econòmic espanyol. Avui l'exministre Jorge Fernández Díaz declara en el cas Kitchen per usar la policia i fons reservats en una xarxa d'espionatge intern al PP, però per l'Operació Catalunya no sembla que hagi d'assumir cap responsabilitat.
I el segon perquè, en vuit anys al poder brandant un programa retòricament reformista i amb uns socis que han patit en carns pròpies aquestes maniobres, el PSOE no ha tingut interès real per baixar a les clavegueres i netejar-les. No s'hi ha atrevit amb les eines eficaces i adequades (majories al Congrés, Consell de Ministres i BOE) o no ha pensat que fos prou important. Ahir era entre insultant i patètica la intervenció del ministre de l'Interior Fernando Grande-Marlaska, que deia al Congrés, arran de les filtracions als periodistes de sempre, que el PP continuava usant la Policia i la Guàrdia Civil contra el PSOE: "Sembla que saben massa i em preocupa", afirmava.
Però què ha fet el ministre durant vuit anys malgrat les brutals evidències que s'han acumulat sobre l'Operació Catalunya, les campanyes contra Podem, les infiltracions, o l'espionatge del Catalangate? Què ha canviat al ministeri, a les policies o al servei secret? Quants comissaris s'han depurat? Quines iniciatives s'han pres per reformar la llei de cossos i forces de seguretat de l'Estat, la de secrets de l'any 1968, la del CNI o la del poder judicial en profunditat? Les mesures han estat entre tímides i cosmètiques (el PSOE fins i tot va repartir-se fa dos anys el Consell General del Poder Judicial amb el PP) i el mateix Marlaska o la ministra de Defensa, Margarita Robles, han viscut des de 2018 més preocupats de defenses corporatives que de fer prevaldre també els drets de qui no jura cada dia bandera. I això ara té unes conseqüències nefastes, també per als socialistes.
Segurament Sánchez ja no és a temps de rectificar el rumb perquè, en política, cada cosa té el seu moment. Ara té la casa en flames i la legislatura sembla ja en temps de descompte a l'espera del moment més oportú per cridar a les urnes. A hores d'ara cotitza a la baixa que pugui sortir-ne amb un altre mandat a la Moncloa. El president espanyol no va voler alinear el 2023 la tria de socis d'esquerres i sobiranistes i els compromisos que hi va adquirir amb les reformes necessàries (algunes encara pendents de la Transició) per obrir un nou temps malgrat que disposava de majories. El PSOE va creure que, com altres cops havia fet, modularia l'estat profund o s'hi entendria i que el PP i els seus entorns no serien tan presoners de la radicalitat de Vox. Va errar el càlcul i la picada de l'escorpí que no va matar ara pot ser letal.
Avui no et perdis
- Jaume Giró descarta presentar-se a les primàries de Junts a Barcelona; per Oriol March.
- Sindicats i Educació s'encallen de nou després d'una llarga reunió sense acord; per Gerard Mira.
- La clau marsellesa del viatge del Papa a Catalunya; per Pep Martí i Vallverdú.
- Calor extrema d'estiu al maig: màximes de fins a 38 ºC; per Arnau Urgell i Vidal.
- Els 13 catalans del Mundial 2026 (i les absències més il·lustres); per Marc Orts i Cussó.
El passadís
Dia d'extraordinària tensió ahir a Madrid. I, com sol passar en aquests casos, sempre hi ha moments grotescos o desconcertants. A les 10, en ple xoc per l'entrada de la Guàrdia Civil a la seu del PSOE, simulacre d'incendi, amb sortida de tots els diputats al carrer inclosa, al Congrés. I davant de la seu del partit al carrer Ferraz primer un violinista, després uns mariachis i en el mentrestant un jutge jubilat (òbviament del minoritari sector progressista de la magistratura) que es presentava per afiliar-se indignant per les campanyes contra la formació que lidera Pedro Sánchez, que ahir s'ho mirava des de la Ciutat del Vaticà on el va rebre Lleó XIV.
Vist i llegit
Al suplement Ideas d'El País l'economista francès Gabriel Zucman, deixeble de Thomas Pikketty, escrivia un interessant article sobre els impostos a Espanya. A l'Estat hi ha menys pressió fiscal que a la mitjana de la UE, però les classes treballadores estan massa castigades. Per això proposa establir un impost mínim efectiu del 2% sobre les fortunes superiors als 100 milions d’euros, cosa que ingressaria uns 5.000 milions anuals a la hisenda, el triple del que ara es recapta amb l'impost de patrimoni. Afirma que els ultrarics, que cada cop en són més, avui paguen proporcionalment menys impostos que la classe mitjana perquè poden estructurar la seva riquesa per no tributar, ja que el nostre sistema està pensat per gravar salaris i no patrimonis. El podeu llegir aquí.
La cançó
Ratpenat és un quartet barceloní de punk rock amb influències de metal i hardcore. L'any passat van publicar el seu disc "Camí a l'infern". Els agrada tocar en directe, passar-s'ho bé i no defugen la crítica social. El 2020 van publicar l'àlbum "50% Glam 50% Clavegueram" i una de les cançons que contenia era Demà pots ser tu, que aquí interpretaven amb Soto Sargantana de Pirats Sound Sistema. Hauria estat bé que Pedro Sánchez els hagués descobert, com va fer fa poc amb els gironins Minibús Intergalàctic, i tal vegada hauria estat més diligent. "S’activen totes les alarmes, / desplegament per crear nous culpables. / L’Estat de claveguera, del muntatge ordint la trama / L’estratègia calculada de la llei de la mordassa / Qualsevol pot ser cap turc.", canten. Bon cap de setmana!
