L'estat del benestar està en risc a Catalunya. La carestia de la vida, la demografia, el dèficit fiscal, la baixa productivitat, la crisi de l'habitatge i els sous baixos expliquen que hi hagi menys riquesa (això qüestiona obertament les apostes estratègiques de la nostra economia) i que es continuï distribuint de forma injusta. Un de cada tres infants del nostre país està en risc de pobresa o exclusió social. Els governs tenen autèntics problemes per atendre les necessitats actuals i les que vindran.
El debat sobre l'educació ha estat il·lustratiu. Al problema de les retribucions -en vies de solució després que el Govern satisfés les demandes de la USTEC i l'Aspepc, sindicats majoritaris de la pública que van pel camí d'apuntar-se un èxit i deixar en evidència la firmitis de CCOO i UGT- se n'afegeixen altres que han estat a la mesa negociadora. També és necessari personal especialitzat per atendre l'escola inclusiva, fer eficaç l'acollida i la immersió en català, reduir ràtios o reformar els centres per climatitzar-los i no fer classe a més de 30 graus com ha passat aquesta setmana.
A les debilitats d'un dels pilars del nostre estat del benestar s'hi afegeixen els de la sanitat pública, a la necessitat de dotar-se d'un parc d'habitatge públic molt més gran o d'atendre millor les persones grans o dependents. I el sistema públic de pensions amenaça de convertir-se en inviable.
Ho saben tots els partits i, a grans trets, les solucions tradicionals continuen passant per donar protagonisme al sector privat (plans de pensions, mútues...) en el cas de la dreta i per una redistribució diferent i incrementar la pressió fiscal als més rics en el cas de l'esquerra. Els uns i els altres reivindiquen una gestió més eficaç per evitar abusos i fraus o haver-lo de desmuntar i que el benestar arribi on toca.
Però ara s'hi afegeix amb força una tercera via que, per bé que pot ser difícil d'aplicar, pot guanyar simpaties transversals si les opcions tradicionals no se'n són convincents. La "prioritat nacional" és la gran aposta de Vox i l'extrema dreta. Bàsicament, consisteix a excloure del benestar els que no són nacionals. El PP i altres dretes volen matisar-ho o conduir-ho a primar l'arrelament per accedir a habitatge públic, per exemple. Vox ha convertit la "prioritat nacional" en condició pels pactes de govern o pressupostos amb el PP i ho ha portat als parlaments (al de Catalunya els populars els van fer costat i AC es va abstenir). El "primer els de casa" plantejat en termes excloents té a Catalunya defensors clars en Vox i AC, que en campanya deia "els catalans primer".
Fa uns dies el CIS preguntava per tot plegat en un sondeig i les dades eren reveladores: un 44'6% d'enquestats estaven d'acord o molt d'acord amb la "prioritat nacional" i un 43,9% el veia constitucional. Quan la sensació és que el benestar s'acaba, hi ha qui abraça el primer els de casa. Això estalvia a l'extrema dreta -a diferència del que, com deia, han de fer la dreta i l'esquerra- trencar-se les banyes i pensar com fer-lo viable o reinventar-lo. Per ells l'única revisió ha de ser d'accés: els immigrants han de venir a treballar i, per tant, a cotitzar i pagar impostos, però després no s'han de beneficiar de totes o algunes de les prestacions. Mateixa recaptació i menys despesa en cobertures.
Som davant el perill que el sistema col·lapsi o que deixi de ser universal. La seva legitimitat es basa en el fet que els serveis públics (els trens, els centres de salut o les escoles) funcionin i en la seva universalitat, en què arribi a tothom. Això vol dir que també les classes mitjanes (tots els treballadors) o els professionals liberals s'hi han de veure acollits. Tots hem de tenir la sensació de sortir-ne beneficiats perquè no s'esberli el consens i se'n despengin alguns sectors.
No és fàcil combatre el simplisme i l'egoisme que l'extrema dreta disfressa de sentit comú i de "prioritat nacional" i no es pot fer des de discursos naïfs. A Suècia -on, lògicament, han teoritzat molt sobre com fer-lo viable i que no perdi legitimitat- han identificat tres valors: que el repartiment sigui just (l'estat ajuda a qui més ho necessita), que confiem els uns en els altres (hem de tenir la certesa que no es produeixen abusos de ningú), i que les institucions que el gestionen no siguin ni arbitràries ni corruptes. Hi ha feina a fer per no fer inevitable la retallada.
Avui no et perdis
- Anàlisi: Pedro Sánchez, vuit anys i vuit èxits a la Moncloa; per Oriol March i Bernat Surroca.
- Anàlisi: Pedro Sánchez, vuit anys i vuit fracassos a la Moncloa; per Oriol March i Bernat Surroca.
- De l'Opus als cristians progressistes: com viu l'Església catalana la visita del Papa?; per Pep Martí Vallverdú.
- Anàlisi: Escòcia: l'SNP busca ser-ne més per tornar a votar; per Daniel Cetrà.
- Reportatge: Club Social Carme: el «Tiny Desk» a la catalana ja és una realitat; per Guillem Maneja.
El passadís
La setmana passada el Parlament va acollir la presentació de les jornades "Sóc diputat/sóc diputada" on han participat 7.115 estudiants de 258 grups en instituts d'arreu del país durant aquest curs. La UPF es va encarregar de fer una avaluació del taller i les propostes, la majoria d'elles centrades en l'àmbit de l'educació i la salut. A l'acte hi assistien el president de la cambra, Josep Rull, i la presidenta de l'Associació d'Antics Diputats, Irene Rigau, a més de representants dels grups. En acabar les presentacions a l'Auditori, la cambra va convidar els assistents, la majoria adolescents d'entre 13 i 17 anys, a un refresc. El diputat de Vox per Girona, Alberto Tarradas, va aprofitar per repartir-los polseretes del seu partit amb la bandera d'Espanya. A Rigau no li va agradar gens que fes partidisme entre els adolescents i va cridar l'atenció al diputat davant de tothom. Després Abascal i companyia acusaran els altres d'adoctrinar.
Vist i llegit
Leire Díez era una militant força anònima del PSOE que fa mesos ha saltat als titulars per, de bracet amb Santos Cerdán, intentar organitzar una xarxa per combatre amb dossiers i suborns les clavegueres de l'Estat que assetjaven el partit i els seus dirigents. A El País, Manuel Jabois n'escrivia ahir un perfil que, un cop llegit, ho presenta tot com encara més amateur i d'estar per casa del que salta a la vista venint d'un partit que durant vuit anys al govern ha tingut capacitat de fer alguna cosa més neta i més eficaç. "Sóc una bocamolla. M'ho he dit un milió de cops. Deia aquestes coses per generar confiança en l'interlocutor", es justificava en declaracions al periodista.
Pilota a l'olla
Luis Enrique Martínez s'ha coronat aquest cap de setmana com una estrella de les banquetes després de guanyar una altra Champions League amb el PSG. Ell, com Josep Guardiola, aquests dies merescudament homenatjat a Manchester, va guanyar un triplet amb el Barça i ara ha contret l'enorme mèrit de fer-ho amb un altre club europeu. El seu estil de joc ha estat a vegades qüestionat i les seves formes són diguem-ne que peculiars, però no es pot negar que Lucho és un dels grans jugadors i entrenadors que ha passat per Barcelona. Felicitats!
