Pedro Sánchez compleix vuit anys a la Moncloa i hi arriba en un moment més que delicat. El president no s'immuta davant les múltiples crisis que afecten el PSOE, ni tampoc per la debilitat territorial o la fragilitat parlamentària que arrossega, i manté que no avançarà eleccions malgrat la pressió. Han estat vuit anys de llums i ombres. La coalició de PSOE i Podem, primer, i de PSOE i Sumar, després, ha permès impulsar mesures de caràcter social o desescalar la tensió amb Catalunya, però no ha abordat reformes de fons a l'Estat ni s'ha deslligat de la corrupció. A Nació, aprofitem el calendari per repassar en dos articles els èxits i els fracassos del vuit anys de sanchisme. Aquests són els vuit fracassos:
1. Amnistia no aplicada del tot
L'inici de la legislatura es va edificar al seu voltant. Es va començar a posar sobre la taula en la negociació per la constitució de la mesa del Congrés i es va anar detallant amb molta discreció en unes converses que es van produir entre Barcelona, Waterloo, la Moncloa i el Tribunal Constitucional: Sánchez volia l'aval de Cándido Conde-Pumpido, president de la institució, abans de validar la norma. Es va acabar aprovant l'1 de juny del 2024, després d'un intent fallit, i de moment no ha servit perquè Carles Puigdemont i Oriol Junqueras s'hi hagin pogut acollir. El boicot actiu del Tribunal Suprem ha estat clau per tombar la norma estrella de la legislatura, pendent ara de si Europa la consolida.
2. Espionatge als independentistes
Una de les grans ombres de l'etapa de Sánchez ha estat l'espionatge a dirigents i persones vinculades a l'independentisme. El Catalangate va esclatar la primavera de 2022 i s'ha acreditat intervencions a desenes de telèfons mòbils amb el programari Pegasus quan el PSOE era a la Moncloa. Els partits independentistes han demanat explicacions i els tribunals investiguen algunes denúncies amb un interès relatiu i moltes traves, tant per la llei de secrets oficials com per la nul·la col·laboració d'Israel, l'estat que acull l'empresa NSO, que comercialitza el programari espia. El Catalangate no ha tingut conseqüències polítiques -només va ser cessada la directora del CNI, Paz Esteban- ni ha fet trontollar Sánchez. ERC i Junts han continuat negociant i pactant amb els socialistes, mentre s'esperen resultats judicials i conclusions en comissions d'investigació.
3. Reforma de l'estat profund
Sánchez, de la mà d'Unides Podem primer i de Sumar després, i amb una majoria progressista o plurinacional, no ha estat capaç de fer una reforma de l'estat profund i del poder judicial. Hi ha àmbits de l'Estat que arrosseguen inèrcies del passat, lleis com la secrets oficials que són de l'època franquista, o tribunals especials com l'Audiència Nacional de dubtosa necessitat, però el govern espanyol no ha tingut prou fortalesa o voluntat política per afrontar aquestes reformes, que haurien tingut l'aval de la majoria de la investidura. Sigui com sigui, el govern espanyol ha acabat denunciant el lawfare que fins fa uns anys afectava els independentistes o Podem, però no ha fet prou per corregir-ho.
4. Dificultats per la plurinacionalitat real
A l'estil del que ja va passar fa dues dècades amb José Luis Rodríguez Zapatero, la plurinacionalitat -en aquest cas, les singularitats, perquè el llenguatge evoluciona en paral·lel a les demandes- no s'ha acabat mai de posar en pràctica. El nou finançament ha tornat a topar amb els esculls habituals -el PP i els barons més centralistes del PSOE-, com també la condonació de part del fons de liquiditat autonòmica (FLA). Els pactes amb Catalunya, forjats entre els socialistes i ERC, han acabat generalitzant-se: la singularitat del finançament, per exemple, és extrapolable a altres comunitats que aporten menys al sistema. I la gestió de l'IRPF, signada el 2024, continua aparcada sense data.
5. Fragilitat parlamentària
Pocs mesos després de la moció de censura del 2018, Sánchez va tastar la debilitat parlamentària: Junts i ERC li van tombar els pressupostos -era el mateix dia que arrencava el judici del procés- i va haver de convocar eleccions. A principis del 2020 va aconseguir el suport dels republicans, que han estat un soci fidel, i el 2023 va incorporar Puigdemont a l'equació, tot i que l'aliança no va arribar als dos anys. El fet que en aquesta legislatura l'esquerra -malgrat aconseguir la investidura- no disposi d'una majoria operativa ha acabat impactant amb duresa en el dia a dia, especialment a l'hora d'aprovar mesures socials. Des del 2022 ha estat incapaç d'aprovar uns pressupostos generals de l'Estat.
6. Jornada laboral
No era estrictament una mesura impulsada per Sánchez -la capitanejava Yolanda Díaz des del Ministeri de Treball-, però va suposar una de les derrotes més simbòliques de l'executiu. El plantejament de reduir la jornada laboral fins a les 37 hores i mitja va decaure perquè s'hi van oposar el PP, Vox i Junts, tot i que per raons diferents. La carpeta, abans d'aterrar al Congrés, ja havia generat mala maror interna, enfrontament entre Díaz i Carlos Cuerpo inclòs. La vicepresidenta i líder de Sumar va assegurar que la mesura es recuperaria d'alguna manera, però encara no ha revifat. La reducció formava part del plec de condicions que va posar Díaz per reeditar el govern de coalició a Madrid.
7. L'ombra de la corrupció
Sánchez va arribar a la Moncloa gràcies a una moció de censura contra Mariano Rajoy després que l'Audiència Nacional acredités el finançament irregular del PP. De moment, el PSOE no es troba en aquesta situació, però Sánchez es presentava com un líder net que trencava amb aquestes pràctiques irregulars. En aquest últims anys, però, també l'ha afectat l'ombra de la corrupció. No directament a ell, però sí al seu entorn polític i personal més proper, en causes que en alguns casos són controvertides i d'altres que semblen tenir més indicis. La justícia investiga l'esposa i el germà de Sánchez, però també els dos darrers secretaris d'organització del PSOE -José Luis Ábalos i Santos Cerdán- i un dels grans puntals polítics i ideològics del president, com és José Luis Rodríguez Zapatero.
8. Debilitat territorial
Les últimes eleccions espanyoles, el 2023, van ser un moviment tàctic de Sánchez després de la patacada del PSOE a els eleccions municipals i autonòmiques del maig. Li van permetre revalidar la Moncloa per la mínima, però la fragilitat territorial persisteix i s'ha renovat en aquest darrer cicle electoral, amb eleccions a Extremadura, l'Aragó, Castella i Lleó o Andalusia. La gran majoria d'autonomies estran governades pel PP i Catalunya apareix com el principal feu socialista a l'Estat. A l'espera de les noves eleccions al Congrés, la sensació de canvi de cicle s'ha instal·lat en la política espanyola i catalana -també en clau mediàtica- quan es compleixen vuit anys de Sánchez a la Moncloa.
