Després del resultat de les eleccions espanyoles del 2023, Carles Puigdemont ho va veure clar: s'obria una escletxa per posar el conflicte polític sobre la taula de Pedro Sánchez i, per tant, es generava una finestra d'oportunitat per negociar una llei d'amnistia que el PSOE no volia veure ni en pintura. Les visites de Yolanda Díaz i Jaume Asens a Brussel·les, sumades als emissaris que el PSOE i Junts van activar per negociar la investidura de Sánchez, van anar abonant el terreny per redactar una de les lleis més complexes des de la restauració de la democràcia. Es va acabar aprovant en el segon intent, després que el partit de Puigdemont hi detectés escletxes en primera instància.
Gonzalo Boye, advocat del líder a l'exili, va portar personalment la negociació. Els intercanvis d'esborranys van incloure múltiples correccions i esmenes, perquè es revisava cada cas amb lupa i fins i tot van sobrevolar l'escenari algunes carpetes -Laura Borràs pels contractes de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), la instrucció contra la família Pujol i fins i tot la causa contra Boye per haver col·laborat, presumptament, amb el narco gallec Sito Miñanco i que encara està pendent de sentència- que només tenien una relació tangencial amb el procés. El cert, però, és que camí dels dos anys de l'aprovació de la norma, Puigdemont continua a Waterloo esperant el desenllaç de la seva situació.
El líder de Junts porta temps mentalitzant-se per allargar la situació a Bèlgica, on porta des de la tardor del 2017, però això no vol dir que el calendari s'hagi anat alterant. L'any passat es preveia un retorn el juliol del 2025, però ara queda clar que fins després de l'estiu no hi haurà res definitiu. Per què? Perquè -tal com va avançar el 3Cat aquest dilluns- el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) no emetrà la primera sentència sobre l'amnistia fins el maig o el juny. I això, de retruc, afecta el posicionament del Tribunal Constitucional (TC) sobre la situació de Puigdemont i la resta de dirigents exiliats. Si la primavera del 2026 era una opció fa unes setmanes, ara ho ha deixat de ser.
Qüestions judicials -i personals- al marge, hi ha una sèrie de decisions que s'han anat postergant a causa de la situació de Puigdemont. L'any passat, per exemple, un dels arguments utilitzats per ajornar la tria el candidat a Barcelona era que el líder del partit -torna a presidir-lo des de l'octubre del 2024- preferia ser a Catalunya per acompanyar la decisió. Un dels aspirants, Jordi Martí, comptava que a finals del 2025 ja s'hauria escollit -preferiblement, a parer seu, a través de primàries- el cap de cartell, però la qüestió encara està encallada. A banda del nom de Josep Rius, també s'ha sondejat la figura de Tatxo Benet, escollit recentment com a president de la patronal FemCat.
Un futur que va més enllà de Puigdemont
La situació de Puigdemont també cronifica que quedi buida la figura de cap de l'oposició, que part dels alcaldes i regidors preferirien a ple rendiment per tenir més vertebrada la posició institucional del partit. Ho va defensar, per exemple, Ramon Bacardit -cap de llista a Manresa- en una entrevista a Nació. Mònica Sales presideix el grup, però qui té cada vegada més projecció és Salvador Vergés, portaveu a la cambra catalana, que també té bona relació amb Artur Mas. L'expresident de la Generalitat és un dels qui, amb discreció, es mou per tal que l'espai postconvergent torni a quedar recosit de cara a les eleccions municipals del 2027, onze anys després de la mort de Convergència.
Perquè un dels elements que pesa sobre l'hipotètic retorn de Puigdemont -també hi ha dirigents que especulen amb la possibilitat que no pugui acabar normalitzant la situació des de Catalunya- és què passarà amb Junts en funció de les decisions que prengui. Optarà per apartar-se, si torna a Girona, i cedir pas a una nova generació? O voldrà tornar a ser candidat a la presidència de la Generalitat, aquesta vegada des d'aquí? A hores d'ara, la versió oficial és que continua sent el millor cap de cartell, per bé que en privat també existeixen veus -amb responsabilitat- que sostenen que cal un "canvi" per tal de preparar el futur l'endemà de Puigdemont. Vergés és un dels noms que es tenen en compte.
També hi ha un sector de dirigents, implicats en la reconstrucció de l'espai, que defensen aquesta tesi: "Junts només podrà renéixer com a hereva de CDC si hi ha un daltabaix electoral amb Puigdemont al capdavant". No és cap secret l'ascens d'Aliança Catalana a les enquestes, i no és cap secret que la competència en zones del país en què Junts és forta pot laminar les expectatives. La meta volant són les municipals -una de les percepcions més esteses és que "no aniran bé ni malament", tot i assumir que a Barcelona els resultats de Xavier Trias apareixen com a irrepetibles-, però on se la jugaran de debò és a les catalanes. Quin paper hi jugarà Puigdemont? La justícia tindrà molt a dir-hi.
