Aquest dimecres, el Papa protagonitzarà l’acte central de la seva visita a Catalunya: la missa a la Sagrada Família i la inauguració de la Torre de Jesucrist. La culminació de l’obra a la basílica i el centenari de la mort d’Antoni Gaudí han estat el principal reclam per un viatge d’alta càrrega religiosa, però també política. El temple, malgrat liderar l’skyline de Barcelona, és tan present en l’imaginari com encara desconegut.
Recorrerem la història i el present més desconegut del temple de la mà de Mark Planellas-Witzsch, expert en l’obra de Gaudí i la interpretació cultural del patrimoni museístic català. És professor de la UIC, llicenciat en Ciències de la Informació i Filosofia i Lletres (UAB) i màster en Administració d’Empreses (Universitat George Washington i UPC-EAE). Aquí teniu 10 preguntes amb resposta sobre aquest temple de la genialitat.
1. Qui la va començar i per què?
El Temple Expiatori de la Sagrada Família va ser un encàrrec de l’Associació de Devots de Sant Josep, creada a Barcelona el 1866 com a reacció a l’anticlericalisme i a les tensions socials resultants del procés d’industrialització. En un context d’anticlericalisme popular i conflictivitat social, l’entitat volia erigir-se com a símbol de fe i estabilitat a través d’un far de la fe. Així es va iniciar el temple, el 1882.
La Sagrada Família va néixer, per tant, amb un clar rerefons ideològic que potser avui dia no s’explicita. Ho explica Planellas-Witzsch: "Pretenia restituir, davant dels falansteris i els corrents saintsimonians, la família en el centre de la societat i presentar a la Sagrada Família com a arquetipus ideal a seguir". És un cas similar al Sagrat Cor de París, erigit com a expiació després de la revolta de la Comuna del 1871.
2. Qui va ser el primer arquitecte abans que arribés Gaudí?
Per a l’edificació d’un temple digne, ortodox en la forma, de línies sòbries i previsibles, Francesc de Paula Villar Lozano era un nom molt indicat. Era un arquitecte medievalista que havia fet el panteó dels Milà al cementiri del Poblenou, l’any 1876, i que estava treballant en el disseny i execució de l’absis de la basílica de l’abadia de Montserrat, on hi va col·laborar un jove Gaudí. De Paula Villar era l’arquitecte acadèmic i conservador adequat per a un temple noble, allunyat dels cercles modernistes de moda, ja que l’Associació de Devots de Sant Josep volia construir un temple religiós tradicional, sense distraccions.
Però un seguit de desavinences entre Villar i la Junta Constructora, no només de caràcter pressupostari -entre d’altres, la qualitat de la pedra-, sinó també en la direcció de l’obra. Aleshores, Josep Bocabella, que dirigia l’Associació, va demanar l’assessorament de Joan Martorell, experimentat arquitecte, que va recomanar al jove i desconegut Antoni Gaudí.
3. De qui és propietat?
Com a "obra del poble" i no d’una institució, la voluntat fundacional va ser la de vincular el projecte a institucions laiques. D’aquesta forma, va passar de l’Associació de Devots de Sant Josep a la fundació eclesiàstica privada sense ànim de lucre anomenada Fundació Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família, vinculada a l’arquebisbat de Barcelona. De fet, la Junta Constructora ja existia des de l’any 1895.
4. Què és un temple expiatori?
Aquest és un tema clau per entendre el projecte. Per molts barcelonins, aquesta església no és una mostra de la religiositat del gruix de la ciutadania, sinó una reacció davant d’allò que els creients veien com a manca de fe i les seves conseqüències: els "pecats" comesos arran de la lluita de classes. En aquest sentit, el format de temple expiatori era el que millor es va adir a la finalitat espiritual. Les donacions al temple havien de tenir un caràcter expiatori per demanar el perdó i reparació dels pecats. En el seu origen, l’oració per demanar el perdó dels pecats de la humanitat i de la Barcelona industrial, anticlerical i rebel n’havia de ser el garant de l’expiació.
D’altra banda, un temple expiatori pot construir-se exclusivament a partir de donacions i almoines dels fidels, sense rebre diners públics ni fons oficials de l'Estat o de l'Ajuntament. I, efectivament, les obres només s'han pagat amb les aportacions de la gent, raó per la qual, en el context de la Barcelona revolucionària, la construcció s’ha dilatat tant en el temps. Actualment, les donacions són, en el seu gruix, els diners de les entrades dels mateixos turistes. Un altre exemple de temple expiatori a Barcelona és el Sagrat Cor, al cim del Tibidabo.
5. Hi ha en el temple alguna referència a l’anarquisme?
Dins de la basílica s’hi pot trobar la figura d’un treballador que està a punt d’agafar una bomba Orsini que li ofereix el diable. No es pot separar aquesta escultura del context històric de finals del segle XIX. El missatge subliminal és que si la fe hagués estat ferma, el treballador no hauria cedit a la temptació. Cal recordar que va ser una bomba Orsini en mans de Santiago Salvador la que va provocar l’atemptat al Liceu, el 1892, deu anys després de l’inici de la Sagrada Família.
6. Hi va haver debat sobre acabar-la?
El debat ha estat sostingut al llarg del temps, recorda Planellas-Witzsch. Gaudí, que n’havia assumit la direcció des del 1883, va voler deixar-hi maquetes, plànols i parts construïdes per assegurar-ne la continuïtat. Un intent va quedar mutilat pels estralls de la Guerra Civil, a mans d’un grup anarquista. Figures com Oriol Bohigas, Alexandre Cirici o Ignasi Solà-Morales van defensar des dels anys 60 que el projecte ja no era fidel a Gaudí, tenint en compte aquestes vicissituds.
Notori va ser el manifest dels signataris de La Vanguardia que, l'any 1965, es van posicionar en contra de la continuació del temple. Un posicionament que va rebre suports rellevants de la cultura, com Le Corbusier, Alvar Aalto, Guilio Carlo Argan, Joan Miró o Antoni Tàpies. Fins i tot l'escultor Josep Maria Subirachs s’hi va afegir, malgrat que després hi va col·laborar de ple. La relativa falta de plànols originals, el suposat anacronisme de l'edifici i la desvinculació de la construcció amb el seu creador n’eren arguments destacats. Amb tot, la Junta Constructora va decidir continuar, gràcies al finançament privat i l’ús de les noves tecnologies i models informàtics. I Òscar Tusquets, signatari del manifest contrari, va canviar de parer i va considerar un error oposar-se al projecte.
7. Per què s'ha acabat tant de pressa després d’anys de pocs avenços?
Per Mark Planellas-Witzsh, és senzill. La Sagrada Família, com qualsevol gran temple medieval, requereix de grans recursos, que hi han mancat històricament. Va ser la dinàmica dels Jocs del 1992 un tombant fonamental, al multiplicar el nombre de turistes de forma geomètrica i, de retruc, les visites i donacions al temple en construcció.
8. Quines xifres mostra la Sagrada Família actualment?
El temple manté una clara estabilitat pel que fa a la seva economia. L’any 2025 va tancar amb uns ingressos de 134,5 milions d’euros. La van visitar 4.877.567 visitants, uns pocs milers més que l’any anterior. La majoria de turistes procedeixen dels Estats Units (un 15,07%), seguits dels xinesos (7,20%, però amb un increment del 60,75 % respecte de l’any anterior). Els visitants de nacionalitat espanyola representen el 10,82%, els procedents de la resta d’Europa, el 15,67%, i els de la resta del món, el 23,86%.
9. Per què va ser tan polèmica la tasca de Josep Maria Subirachs?
L’artista -recorda l’expert- mai va amagar el seu pensament de caire agnòstic. Preguntat sobre aquesta circumstància, argumentava que la passió de Crist, el dolor, la traïció, la mort i el sacrifici constitueixen un drama profundament humà amb el qual qualsevol persona, fos creient o no, s’hi pot identificar. El fet de no ser creient va marcar l'estil de la façana de la Passió, ja que va defugir del misticisme idealitzat per transmetre el dolor pur i el buit de la mort. Com va dir en una entrevista: "Sóc agnòstic, però l'únic que em podria fer creure en Déu seria precisament l'art".
10. Quina experiència mística es va produir el 1987?
L’anècdota interessa especialment aquest especialista en l’obra gaudiniana. El 1987, mentre Subirachs treballava en la Flagel·lació de Crist (el Jesús lligat a la columna que es troba a la base del pòrtic), va passar un fet si més no sorprenent. Per fer la columna, Subirachs no va utilitzar marbre blanc, sinó un bloc de marbre travertí, roca sedimentària formada per dipòsits de carbonat de calci, sovint en lleres de rius, cosa que fa que a vegades contingui restes orgàniques atrapades.
Quan l'escultor estava desbastant el bloc de pedra per donar-li forma, la pedra es va obrir exactament per un punt on va quedar al descobert l'empremta fòssil d'una fulla de palmera. La troballa va deixar la Junta Constructora astorada, ja que la fulla de palmera és un poderós símbol cristià del martiri i de la victòria sobre la mort. Que aparegués precisament a la columna on Crist és martiritzat i assotat no va deixar ningú indiferent.
