La bomba del Liceu forma part de l’imaginari històric de Catalunya. Els explosius Orsini llançats des del cinquè pis per Santiago Salvador una nit de tardor del 1893 van impactar profundament en la societat. Malgrat això, l’episodi encara no disposava d’una bona monografia. Ara ja sí. El periodista Èric Lluent ha publicat La bomba del Liceu (Ara Llibres), on explica detalls increïbles d’aquell atemptat que inaugura el terrorisme de masses indiscriminat. L’entrevistem a la llibreria La Memòria, racó imperdible al cor de Gràcia.

És sorprenent que fins ara no hagués aparegut cap llibre sobre un fet que va trasbalsar tant la societat catalana.
És el primer llibre monogràfic sobre la bomba del Liceu. El que no vol dir que els fets no estiguin ben estudiats per Josep Termes, Antoni Dalmau, Carles Balagué des del món audiovisual, o Lluís Permanyer. I també hi ha bibliografia internacional que en parla. Però no existia un monogràfic, la qual cosa és incomprensible des del meu punt de vista. El que també aporto és la perspectiva internacional de l’atemptat, que ens fa arribar a la conclusió que es tracta de la primera gran expressió del que coneixem com a terrorisme indiscriminat. Si hagués ocorregut a París o Nova York, ja hauríem traduït llibres al català i al castellà. 

Què va passar aquell 7 de novembre del 1893?
Santiago Salvador, en un moment de radicalització dins del moviment anarquista, va baixar per les Rambles amb una faixa i dues bombes Orsini amagades. Era un dia que plovia molt, anava abrigat i va entrar per una porta lateral. La gent que no tenia molts recursos pagava una pesseta per l’entrada i anava al quart i el cinquè pis. Porta també una pistola i un flascó de verí. Se situa a la cinquena planta i, quan s’inicia el segon acte, llança les dues bombes. Una esclata a la fila 13, en un raspatller, i l’altra cau a la faldilla d’una dona que ja havia mort i cau a terra amb poca potència, el que fa que no esclati. Hagués pogut produir més morts. Provoca 20 morts i 27 ferits. Segurament n’hi va haver més, però els registrats oficialment de cara al judici van ser 27. 

Quin programa feien aquella nit?
Guillem Tell, de Rossini, dirigit per l’italià Mugnone, que havia tingut molt d’èxit l’any anterior. Curiosament, Guillem Tell és un referent per molts moviments revolucionaris, però crec que en aquest cas Salvador no va triar aquesta funció per cap motiu. Es dona el cas que Felici Orsini, el creador d’aquest tipus d’explosius, que va intentar contra Napoleó III el 1858, ho fa fora de l’òpera. És un atemptat selectiu perquè vol matar l’emperador francès, tot i que no ho aconsegueix i moren altres persones. Curiosament, aquell dia a París també està programat Guillem Tell.

Qui era Santiago Salvador? 
Un carlí convençut del Baix Aragó. 

Carai, quina evolució, del carlisme a l’anarquisme. 
Sí, va néixer en una família carlina, molt violenta, que havia perdut l’estatus social perquè el pare no havia treballat les terres que tenia i es va dedicar a extorsionar la gent del poble. Entenem que va estar vinculat al moviment carlí i va participar en les guerres carlines. Al Baix Aragó es movia l’anomenat Tigre del Maestrat, Ramon Cabrera. 

El militar carlí a qui li van matar la mare.
Sí, i després d’això, a Burjassot, Cabrera entra i celebra un gran festí i, mentre mengen, fa portar tots els presoners que tenia i els fa afusellar per tandes. En aquella guerra es van cometre moltes barbaritats, com les escenes de canibalisme entre presoners liberals que foren conduïts per terres del Maestrat. Creiem que la família de Santiago Salvador va participar en la guerra perquè als 11 anys va demanar combatre i li van dir que no. Un pare molt violent que apallissa la mare fins al punt que, amb 13 anys, el fill vol matar el pare. Hi ha casos de suïcidi a la família. Se’n va als 16 anys i coneix una Barcelona en ebullició.

Com es fa anarquista?
Tres o quatre anys abans de l’atemptat. Crec que és important l’agitació que suposa el primer 1 de Maig, el 1890, en plena lluita social per les vuit hores. És el moviment de la gran divisió dins del moviment obrer entre socialistes i anarquistes. El Productor és el setmanari de referència per Salvador, anarquista en castellà editat a Barcelona, junt a La Tramuntana, en català. La llei d’impremta permetia que sortissin aquests mitjans sense censura prèvia, sempre que no hi hagués estat de guerra, que a Catalunya era habitual.     

En el llibre destaca el paper de la premsa.
És que és interessant el moment que viu perquè és quan sorgeixen les grans empreses de premsa. El Diluvio, per exemple. Fa un producte sensacionalista, crític amb el govern, que busca vendre diaris.   

Salvador es radicalitza.
Es fa dels més radicals, els que anomeno dinamitaristes, partidaris del que anomenen l’acció directa. Però els mitjans anarquistes no els donen suport. 

Per què aquell atemptat a Barcelona?
Hagués pogut ocórrer a París o Londres. Però passa a una Barcelona que serà coneguda precisament com la ciutat de les bombes. Pensem que tres anys després del Liceu hi haurà l’atemptat contra la processó del Corpus Christi, que provocarà el procés de Montjuïc. Hi ha violència ambiental en un context en què l’estat espanyol reprimeix brutalment qualsevol proposta reformista davant les primeres vagues a Barcelona, on les tesis anarquistes s’imposen dins del moviment obrer. El 1890 hi ha una decepció davant el fracàs del que molts creuen que serà una gran revolta popular i d’aquesta decepció sorgeixen els corrents que aposten pel terrorisme. 

És un moment d’atemptats anarquistes a tot Europa. L’emperadriu Sissí és assassinada, el tsar Alexandre II a Rússia...
Aquest contra el tsar és considerat el primer gran atemptat terrorista modern, però selectiu. El terrorisme modern es produeix en un context d’armament modern i premsa de masses, amb el ressò que comporta. 

Com eren les víctimes del Liceu?
Un llibreter i la seva dona, un farmacèutic, la germana de la soprano, deu dones sense responsabilitats patronals…

No eren patricis?
No, normalment eren en les seves llotges. Normalment, la gent que seia a platea tenia cert estatus social, però no eren en Manuel Girona o els Güell. 

No hi havia terrorisme d’extrema dreta? Jo ara pensava en John Wilkes Booth, el sudista que va assassinar Lincoln. 
El terrorisme era anarquista, dels fenians irlandesos i dels nihilistes russos, que són considerats com la primera organització terrorista. Fins i tot van organitzar un judici contra el tsar abans d’assassinar-lo. Però, en aquell moment, no conec terrorisme d’extrema dreta. En el cas de Lincoln, és el 1865, abans de la gran premsa de masses. Pensem que la notícia de la seva mort arriba aquí tres setmanes després perquè encara no hi ha el cable telegràfic. No té el mateix impacte que l’assassinat del tsar, amb bomba. Que, a més, el fa el qui serà el primer terrorista suïcida, Grinevitsky. És el primer gran atemptat que fa tremolar tots els imperis.      

L’atemptat del Liceu es produeix sota un govern del liberal Sagasta i va desfermar una campanya de la dreta més conservadora contra els liberals.
Es genera una onada reaccionària. Els sectors conservadors ataquen durament el govern i s’escolten frases com que “el liberalisme és la mare de l’anarquisme”. Però l’acte del Liceu va ser tan bestial que els liberals es queden sense arguments per oposar-se a la repressió. Va desfermar-se una ira que va generar una forta repressió contra tot el moviment anarquista. Tot i que Santiago Salvador és sotmès a la justícia civil, no la militar, i això li suposa rebre un tracte més humà. Ell no anirà a Montjuïc, on hi ha les grans tortures. Serà a la presó que hi havia al Raval, a l’actual plaça de Folch i Torres.   

Va ser condemnat a mort. Hi va haver alguna petició d’indult?
Era evident que no hi hauria indult. 

M’ha sobtat que apareguessin entrevistes a Salvador.
Li fan molt bones entrevistes. En una època en què no hi havia cap producte audiovisual, com a molt alguna fotografia, de cop El Diluvio i La Campana de Gràcia li posen cara. El Diluvio fa una portada amb la seva cara i la seva signatura. Es fa un personatge famós. El periodista Pedro Bernet li fa unes entrevistes molt personals. Santiago Salvador és un home malnodrit, esquifit, d’origen carlí i genera certa empatia, fins i tot en els jutges. És molt bon conversador i li agrada discutir. Sembla a vegades un personatge de novel·la russa.

Mostra alguna empatia per les víctimes de l’atemptat?
En una primera declaració, diu que va sentir cert remordiment al llegir la descrpció dels morts, però que va bandejar aquest pensament perquè volia complir el que creia els eu deure. Dos dies després de l’atemptat, va voler veure el funeral des del monument a Colom i pensa llançar-hi bombes, però els seus companys anarquistes li van aconsellar que no. Però ell va presenciar el funeral. Que no tingui una pel·lícula no s’entén. Com els anys del pistolerisme. En sabem més de la violència de la màfia a Xicago que de la violència social a Barcelona els anys 20.

Santiago Salvador es converteix al catolicisme en els seus darrers temps, però sembla que és una conversió fake.
Això diu ell, que no es converteix de veritat, però crec que ell és profundament catòlic. Ha crescut en la fe catòlica. Diu que es va confessar per tenir millor tracte, però parla de la filosofia de Jaume Balmes. Té moltes incoherències, però comparteix amb Balmes el rebuig a l’estat liberal. I a les últimes hores parla de la por que li fa l’infern.   

Escolti, canviem de tema. Què fa a Islàndia?
A Islàndia hi vaig anar fa deu anys i hi treballo de guia conductor. Em vaig treure el carnet d’autobusos i estic especialitzat a conduir sobre gel i en condicions bastant adverses.

Busos turístics?
Sí, jo treballo portant viatgers per diverses parts de l’illa. És una feina que em permet treballar quinze o setze dies al mes, amb horaris de 10-11 hores, i després la resta del temps lliure per poder fer projectes com aquest llibre. Vaig trobar el meu lloc al món per tenir una feina que no em cansa molt el cervell, em permet pagar les factures i tenir temps per fer les coses de les quals gaudeixo.

És autor de la seva vida.
Sí, però és dur. Viure a Islàndia ho és.

Com és que hi va anar?
Per feina. La història típica i tòpica és enamorar-se d’un islandès o una islandesa. En el meu cas, no va ser així. Vaig anar-hi per primera vegada el 2008 i em va interessar molt el procés de la fallida econòmica i la resposta que va suposar un esborrany constitucional que a Catalunya va generar també interès. Vaig escriure dos llibres autoeditats quan començava el crowfunding. Jo no tenia feina i em vaig especialitzar en Islàndia fent de guia de muntanya a les terres altes, al nord de l’illa. I el 2016 me n’hi vaig anar a viure. Aquest llibre no existiria sense aquest equilibri econòmic que he trobat allà.