Hi ha un fil roig entre el Maresme i el 23-F, l’intent de cop d’estat del qual ara fa 46 anys. L’escriptor, doctor en Dret i exalcalde de Vilassar de Mar Damià del Clot i l’escriptor i periodista Albert Calls han publicat Dos morts i mig (Pòrtic), una recerca escrita amb rigor sobre un obscur crim ocorregut a Cabrera de Mar el 20-N del 1980 per part de membres de l’extrema dreta. Seguint el fil, els dos autors desvetllen moltes claus del franquisme local i dels seus vincles amb figures rellevants de l’univers ultra a Madrid.  

Expliquen un crim que havia quedat en la penombra. 
Albert Calls (A.C.): Sí. Quan va passar aquest crim jo tenia 14 anys i sempre en vaig sentir a parlar. És un crim que es va produir en un veïnat molt maco, separat del centre del poble, a la muntanya. Amb els anys, vaig anar recollint dades fins que, un dia, el secretari municipal me’n va ampliar detalls. Parlant amb en Damià, ens vam acabar d’enganxar al tema. Ens pensàvem que ens trobaríem una història local i, a mesura que anàvem foradant, ens vam trobar que tenia més dimensió.    

Qui eren Salvador Durán i Cristóbal García?
Damià del Clot (D.C): Salvador Durán era un esquadrista de Fuerza Joven, la branca juvenil de Fuerza Nueva, el partit que lidera Blas Piñar. Es movia molt bé en els àmbits de l’extrema dreta. Tenia 25 anys quan va cometre el crim. Algú amb connexions amb el món lumpen de Mataró i era molt violent. Pel que hem pogut descobrir, tenia certes ambicions polítiques. Cristóbal García era menor d’edat, fill d’una família benestant d’Argentona, vinculada al sector de la construcció i l’obra pública. El seu advocat era el gran penalista Octavio Pérez-Vitoria.

A.C.: Han passat 46 anys, una època en què no hi havia internet. Documentalment, tot és molt complicat. Demanem el sumari i no ens ho concedeixen perquè no feia 50 anys.

No han tingut accés al sumari?
A.C.: No, sí a la sentència, però no al sumari. 

D.C.: Amb la sentència, arribem a la veritat oficial, però no a la veritat real.

Què diu la veritat oficial?
D.C.: Diu que hi ha un assassinat al veïnat d’Agell de Cabrera de Mar. Que hi ha dos marginats de Mataró que són assassinats per una persona que és militant de l’extrema dreta la nit del 19 de novembre del 1980. Tot i que passen tantes coses aquella nit que ja han de culminar el 20 de novembre. També diu la sentència que la Guàrdia Civil hi havia tingut algun paper, que no aprofundeix. Condemna a penes de presó molt altes. Hi ha el delicte d’assassinat de dues persones, un delicte d’assassinat en grau de temptativa, i una tinència il·lícita d’armes. Durán compleix la pena a la presó de Lleida.

A.C.: Pel que fa a les víctimes, són Juana Caso, de 25 anys, i José Muñoz, de 16, que moren. I hi ha un tercer, que és Antonio Camacho, de 15, que aconsegueix sobreviure, ferit. D’aquí el títol de Dos morts i mig, per com es va conèixer el cas, amb certa ironia sense gràcia. Aquest “mig” assassinat desapareix, però aconsegueix arribar a casa seva.

Diuen en el llibre que l’any 1980 va ser el més violent de la Transició.
D.C.: És l’any en què hi ha més víctimes i, a més, hi ha un clima de violència al carrer i violència verbal, que només uns pocs mesos després, desembocarà en el 23-F. 

És un cas molt específic, però que ajuda a explicar el clima que durà a l’intent de cop d’estat. 
A.C.: És així. En el cas de Catalunya, hi ha aquestes dues morts i el del porter del setmanari El Jueves, Juan Peñalver. 

D.C.: Hi ha atemptats amb molt d’impacte, com el de l’activista d’esquerres Yolanda González, que és l’assassinat més important de l’extrema dreta fora de Catalunya. L’assassí de la qual va ser localitzat fa poc per El País.  

Expliquen en el llibre com l’extrema dreta taca de sang molts aniversaris del 20-N.
A.C.: És un dia molt simbòlic per l’extrema dreta. No només Franco, també és José Antonio Primo de Rivera qui mor un 20-N. A Mataró, Durán va anar a buscar primer militants de l’Ateneu Llibertari, però no en troben, i aleshores busquen gent dels ambients marginals. Hi va haver aquí un factor d’atzar. 

D.C.: Durant anys, l’extrema dreta tria els 20-N per fer els seus sacrificis. Va ser un 20-N que van assassinar el dirigent de l’esquerra abertzale Santi Brouard. 

A.C.: Després els atemptats de l’extrema dreta començaran a remetre i serà ETA la que ocuparà l’escenari. En aquell 1980 hi ha tot un franquisme residual que es resisteix a perdre el poder i hi ha tot un bloc de periodistes, juristes i activistes que lluiten perquè el perdi. I en aquest cas això es veu força.  

Un altre tema és el que també heu indicat, la connexió de l’assassí amb la Guàrdia Civil. Quan busquen Durán, ell es troba precisament a la caserna de la Guàrdia Civil d’Argentona. 
D. C.: El procediment judicial tan sols apunta que l’assassí ha tingut alguna cobertura de la Guàrdia Civil i que quan fan la missa per Franco el 20-N, ell no hi va perquè es troba a la casa quarter. Sabem per les cròniques del periodista Josep Maria Fàbregas que el fiscal va dir en el judici que el paper de la Benemèrita quedava com un gran interrogant. No només perquè estava allí, també perquè l’arma surt de la caserna i perquè ell tenia vincles estrets amb guàrdies civils. Avui sabem quin és l’origen de l’arma, però no ho direm.

Com vol dir que no ho diran?
D. C.: No perquè això ho hem sabut després d’escriure el llibre i encara hem de fer unes comprovacions. Hem tingut una conversa telefònica i ho hem de confirmar. Pensem que Durán, després d’un temps a la presó, va dir que volia explicar les coses i va testificar davant el jutge. No ho sabem, però se suposa que explica que l’arma la va proporcionar la Guàrdia Civil i el jutge ordena registres a domicilis de guàrdies civils i a casa de la finca d’un nazi a Can Vinyamata, que és on se suposa que hi pot haver un arsenal.

A.C.: El jutge instructor va ordenar punxar el telèfon de la Guàrdia Civil a Argentona, una cosa excepcional en aquells moments. Pocs mesos abans del 23-F. 

Ara fa 45 anys de l’intent de cop i el vostre llibre mostra uns sorprenents lligams entre el Maresme i algunes figures del 23-F. Què ens podeu dir d’això? Aquí hi ha un nom clau.
D.C.: Juan García Carrés, un nom important del 23-F i un referent dels ultres locals. Es va fer molt conegut arran de l’atemptat d’Atocha. Tothom sabia que hi estava al darrere. Nosaltres arribem a ell perquè sabem que el seu pare vivia a Portbou i es va instal·lar a Mataró. García Carrés va estudiar als maristes de Valldemia, va jugar al club la Juventus i va passar la seva infantesa a Mataró, on va fer amics. Hi havia un segon personatge, Juan Terrades Cot, un botiguer membre de la Guàrdia de Franco, de qui Manuel Cuyàs explicava que passava informes sobre ell. Existia també un personatge clau com Soler Fontrodona, que feia de vincle entre l’extrema dreta mataronina i la de Madrid. Però també hi ha vincles d’un altre protagonista del 23-F al Maresme: Jaime Milans del Bosch.

Què diu ara?
D.C.: Això ja és més anecdòtic. Hi ha un castell a Sant Vicenç de Montalt que pertany a la família Milans del Bosch. No diem que aquí hi hagués reunions conspiratives, simplement que es dona aquesta curiositat. Però el que sí que diem és que un crim com el que hem estudiat no pot ser analitzat al marge d’una realitat com la connexió entre les elits d’extrema dreta local amb les de Madrid. El 23-F té arrels al Maresme. 

A.C.: S’ha negat que aquest crim fos polític i se’ls ha negat a les víctimes. Cal dir que Roberto Manrique, de l’associació de víctimes, sempre ha defensat que ho va ser. Nosaltres afirmem que va ser un crim polític i reivindiquem una reparació per a les víctimes. Aquest llibre és un projecte viu i ara estem rebent trucades i mitjans. 

Què va passar amb Durán? En el llibre el seu destí queda una mica en la tenebra. És mort?    
A.C.: No sabem on és.

D.C.: Salvador Durán és un personatge que per nosaltres acaba quan l’intenten matar a la presó, però no el maten. Ho intenten fer després que ell hagi confessat. No les tenim totes de si encara està viu. No ha aparegut enlloc. El que sí que insistim és en què el crim va ser de tipus polític. Hi ha una fotografia de la seva cel·la i es veu que era un mausoleu fatxa, el que ho corrobora. Ell mateix va explicar que era informant de la Guàrdia Civil. Un dia, en un acte del PSUC, el descobreixen amb una gravadora. Això per nosaltres és clar.