Catalunya va perdre la Guerra Civil, però molts catalans la van guanyar. La catalanofòbia fou un dels trets del règim de Franco, de la mort del qual fa 50 anys. La repressió que Josep Benet va documentar a Catalunya sota el règim franquista va anar més enllà de la persecució contra els derrotats. Fins i tot molts dels catalans que van adherir-se a la victòria del 1939 van haver de deixar de banda els seus postulats liberals o catalanistes. Però els franquistes catalans van existir. Disposem sobre això de bona bibliografia, des d'Els catalans de Franco d'Ignasi Riera a la recerca de Francesc Vilanova sobre la revista Destino o Catalans del 1939. Aquí teniu una tria dels personatges i grups més emblemàtics del franquisme a Catalunya.
Franquistes fins a la mort… de Franco
Hi va haver grupuscles d’extrema dreta anteriors a la Guerra Civil. Xavier Casals i Enric Ucelay han explicat a El fascio de las Ramblas l’existència de nuclis feixistes ja els anys 20, durant el pistolerisme, entorn el Sindicat Lliure i la Lliga Patriòtica Espanyola. Els anys 30, els nuclis catalans de Falange eren actius però molt minoritaris, fins que el triomf de Franco va fer que nodrissin els quadres del nou règim: José Ribas Seva, José María Fontana, Luys Santa Marina. Falangista aquest molt vehement, cosa que no li va impedir testimoniar en favor de condemnats a mort, com l’exdirigent cenetista Joan Peiró, a qui no va poder salvar.
Els anteriors mai van canviar de bandera, d’altres s’adaptaren. Alguns amb èxit indiscutible, com Juan Antonio Samaranch. També es va posar al dia Carles Sentís. Durant els anys republicans proper a Acció Catalana, es va convertir en un català de Burgos, tornant el 1939 després de fer tasques d’espionatge. Un article a La Vanguardia va ser la nova targeta de presentació: Finis Cataloniae? El fin de una película de gángsters, simplemente. Un dia li preguntaren perquè no havia intervingut més per salvar gent. La seva resposta: “La vida és incessant”. Periodista orgànic, director de l’agència EFE els 60, amb la democràcia va ser diputat de la centrista UCD i conseller en el Govern d’unitat de Josep Tarradellas.
El català més important del règim: López Rodó
Laureano López Rodó (1920-2000) va ser, sens dubte, el català més important del franquisme. Membre de l’Opus Dei, va ser un dels responsables del Pla d’Estabilització i home de confiança de l’almirall Carrero. Oposat al sector falangista, fou un dels estrategues de l’operació que va fer Joan Carles de Borbó successor de Franco. Un dels seus llibres porta per títol (amb un punt de cinisme) La llarga marxa cap a la monarquia. Menys conegut d’ell és el seu paper a la Comissió dels Vint que va elaborar l’Estatut del 1979, quan era diputat d’AP.
El cas de “Destino”
Francesc Vilanova explica a Al voltant de Destino el paper jugat per un grup d'intel·lectuals franquistes. Hi eren Josep Vergés, Ignacio Agustí o Josep Pla. La revista es veuria sacsejada per les tensions dins del règim. Nascuda com a òrgan falangista, va evolucionar i acollí les millors plomes del país, de Néstor Luján a un jove Josep Maria Espinàs. L’any 1957, després d’una onada de protestes estudiantils, es produeix la fractura entre “dos franquismes”: els qui parlen encara un discurs de postguerra, com Ignacio Agustí, i els pragmàtics com Vergés o un Pla que detestava Agustí. Va ser un tombant. Però d’altres intel·lectuals oficialistes van romandre inalterables. Carles Santacana ha recordat el paper del medievalista Martí de Riquer com a home del Movimiento a El franquisme i els catalans: els informes del Consejo Nacional del Movimiento, 1962-1971.
Guanyar la guerra i perdre la postguerra: la Lliga
Els catalans de Franco no eren un bloc monolític. Dins del règim, els falangistes catalans també van topar amb els catòlics de l’Asociación de Propagandistas o amb l’Opus Dei. A Barcelona, Mariano Calviño i la gent del Movimiento pugnava amb Santiago de Cruylles, nom molt influent els anys 60 i 70. Va ser subsecretari de Governació, havia militat a la Lliga i els seus enemics el titllaven de catalanista. Entre els procedents de la Lliga és on hi ha més casos de figures que entren a Barcelona com a vencedors i, poc a poc, van allunyant-se del règim. És Francesc Cambó qui resumeix les contradiccions dels conservadors catalanistes que, fugint d’una Catalunya on es veien en perill, no s’identifiquen amb el règim dictatorial.
Cambó finança Franco, però el detesta. Ho explica de manera magnífica Borja de Riquer en els seus estudis sobre Cambó. És també el cas de Ventosa i Calvell, procurador en Corts els primers anys. Entre els antics caps de la Lliga hi ha tots els matisos entre l’adhesió i l’oposició al règim. Un vell Puig i Cadafalch organitza conspiracions de saló mentre Josep Maria de Porcioles -expedientat el 1939 per catalanista- opta per fer carrera i arriba a alcalde de Barcelona. La majoria, però, guanya la guerra i perd la postguerra. És el cas també dels monàrquics, com el baró de Viver i Josep Maria Milà, comte del Montseny, conspiradors contra Franco en favor de Joan de Borbó.
Les grans fortunes a l’escalf del dictador
El franquisme va ser generós amb les grans fortunes i no en va ser aliè. Especialment després del casament de la seva filla Carmen amb Cristóbal Martínez-Bordiú, pijo de Madrid amb ínfules de kingmaker. El gendre, però també els germans del general, Nicolás i Pilar, i alguns nebots, van començar a aparèixer en nombrosos consells d’administració. A banda d’això, la flor-i-nata del capitalisme espanyol va gaudir de totes les prebendes. Però hi va haver alguns casos que no s’expliquen sense el franquisme. També a Catalunya.
Mariano Sánchez Soler, en el seu imprescindible Los ricos de Franco, aprofundeix en la figura d’un dels catalans rics del dictador, Josep Banús Masdeu, fill de la Masó (Alt Camp). Banús va ser un veritable aventurer del totxo des que es va obrir pas al Madrid oficial. El seu paper en la construcció del Valle de los Caídos el va convertir en figura omnipresent en gales i recepcions. Fou dels primers promotors immobiliaris de masses, acumulant una riquesa en anys d’especulació i habitatges sense serveis i saltant-se la legalitat, ja molt tènue, d’aquells anys. Després del 1975, les mobilitzacions veïnals van encerclar-lo i va pagar amb una caiguda accelerada els seus excessos. Quan va morir, a mitjan dels 80, ja no era un personatge públic.
Les germanes Carmen i Liliana Godia són les titulars d’una de les grans fortunes catalanes. La va fer possible el seu pare, Francisco Godia Sales (1921-1990), que si ja provenia d’una família amb diners, va treure profit d’haver estat l’alferes provisional més jove de les tropes de Franco. Famós per ser pilot de Fórmula 1, Godia va ser ungla i carn amb el sector negocis del falangisme català, al costat de noms claus com el manresà Mariano Calviño, que li va facilitar contactes decisius perquè arribés a president d’Iberpistas i obtingués contractes sucosos.
Els Mateu són un altre cas de lligam entre negoci i franquisme. Van fer els primers diners abans de la guerra, amb la Hispano Suiza, però Miguel Mateu va afermar una posició com a puntal econòmic del règim i va ser alcalde de Barcelona els primers sis anys de dictadura, els més sinistres. Josep Maria Huertas va explicar el seu paper en la repressió i actuacions pròpies d’un delinqüent (amb saqueig de cases derruïdes pels bombardejos). La filla, Carme, es va casar amb un home del tèxtil, Artur Suqué, el 1957. Els va beneir l’arquebisbe de Toledo, un altre català, Pla i Deniel, oncle de l’alcalde. L’espada ensangonada es fonia així amb el mite de la Cruzada i l’afany de diners d'alguns catalans.
