La repressió franquista va migpartir el país. Però per la dona, la dictadura va ser doblement cruel perquè va suposar un retrocés total pel desenvolupament de la personalitat femenina. Per les escriptores, com per tota la gent del món de l’art i la cultura, va suposar enterrar una obra literària que moltes havien vist albirar-se els anys 30. Això és el que explica Ramon Solsona (Barcelona, 1950) en aquest assaig, Dones migpartides (Pòrtic), guanyador del Premi Carles Rahola.  

Des del Donasses de Marta Pessarrodona, aquest és el primer recull literari d’escriptores catalanes que es publica?
No. S’han fet més coses. Hi ha dossiers digitals, la Neus Real va fer una antologia de textos… No, no és primer. Però diria que no hi ha un llibre com aquest en el sentit de seguir un fil de narradores i que n’hi hagi tantes. Dic que n’aplego una trentena i, com a mínim, en comento una obra de cadascuna. La llista és inèdita.   

Per què les anomena migpartides?
Perquè la guerra i la dictadura van migpartir, és a dir, partir per la meitat, tot el país. Homes, dones, tothom. Això ve de llibres d’escriptores que han sortit a la llum i jo desconeixia, i que ara són reivindicades per estudioses i editorials. Les llegeixo per curiositat i veig que hi ha autores molt bones: González Maluquer, Dolors Orriols… Vas estirant el fil i fas una llista que impacta. Tota la societat va quedar migpartida, però les dones, pel sol fet de ser-ho, van ser doblement castigades. 

"Tota la societat va quedar migpartida, però les dones, pel sol fet de ser-ho, van ser doblement castigades"

Una part d’aquestes escriptores van escriure i publicar els anys 30, però n’hi ha d’altres que van conèixer la llibertat republicana però no van tenir temps de publicar perquè eren molt joves, i els anys 40 i 50 prou feina tenien si volien aprendre el català i que els publiquessin algun text. Aquestes van quedar encara més oblidades.   

Podem parlar d’una literatura invisibilitzada.
Totalment. Però si ara tinguéssim aquí les investigadores i les feministes que ha treballat la perspectiva de gènere, ens dirien que hi ha una literatura invisibilitzada però també un art plàstic invisibilitzat, obres d’art invisibilitzada, música invisibilitzada.

Comença el llibre amb un cas emblemàtic, anterior a la guerra. Quan la jove escriptora Albina Francitorra es casa amb Tomàs Roig, el 1932, ell li diu: "En aquesta casa, amb un que escrigui ja n’hi ha prou". Són els pares de Montserrat Roig.
Sí, amb un que escrigui n’hi ha prou. O sigui, jo, el cap de casa. Bé, era l’habitual. L’Albina Francitorra era una de les dones actives dels anys 30, però va quedar com a mare, malgrat que de gran va estudiar a la universitat. Eren uns anys de grans avenços. Pensem que es va aprovar una llei del divorci. 

Vostè és un home que escriu sobre dones.
M’he trobat moltes persones que estan treballant en aquest àmbit de recuperació d’aquests llegats que em diuen que això no és un afer de dones sinó que implica tota la societat i està bé que un home s’ocupi de posar els focus en aquestes escriptores. 

Hi ha figures molt destacades que van despuntar amb força i van morir enmig d’un silenci informatiu. Com Maria Teresa Vernet, la primera dona a guanyar el Premi Crexells. Amb 19 anys ja havia publicat la primera novel·la. 
Era una autora molt potent. Va publicar gairebé una novel·la cada any. Es va atrevir a fer una mena de best seller dins del mercat dels anys 30. Però després de la guerra, emmudeix, es tanca en silenci, fa traduccions, alguna cosa. I mor en l’oblit. Com ella, n’hi ha moltes. Tot un univers d'escriptores moriren en l'oblit. A mi, moltes esqueles em resulten tristíssimes.  

Quina autora l’ha fascinat més?
Moltes. Una és la Laura Masip. La vaig descobrir jo arran d’una novel·la seva, El cercle, i la vaig fer servir quan vaig escriure Temps enrere, la meva novel·la sobre el Priorat. Vaig veure que escrivia molt bé, amb un estil a l’antiga, com si fos un drama rural de Víctor Català. Era completament desconeguda. Havia estat mestra, amb molt bona formació, com totes les que havien passat per l’Escola Normal de la Generalitat o l’Escola de Bibliotecàries. Moltes d’elles quedaren emmudides, però amb els anys van treure aquesta formació a través de la carrera literària. Masip n’és una. Una altra va ser la Roser Cardús, que és també una reivindicació molt meva. No arriba a fer una novel·la, té diversos contes. Als 17 anys, va traduir una novel·la de Virginia Wolf, Flush. Però després de la guerra, la seva ambició literària va quedar somorta. Va obrir una farmàcia i, de gran, torna a escriure. 

Una altra: Assumpció Soler, a qui li van complicar molt la vida. El règim la va castigar molt i al final de la seva vida va dir en una entrevista que es considerava una escriptora frustrada. Va ser molt activa a la Girona cultural, va publicar a Presència, però no va poder escriure tot el que volia. I d’aquestes dones n’hi ha unes quantes.

"La misèria era tal que una escriptora com María Beneyto s'acusava de covardia per no prostituir-se com feien les noies del seu entorn"

Quina té una vida més de novel·la?
L’Assumpció Soler n’és una. Una altra és la Teresa Pàmies, però ella mateixa ja ho va explicar. Hi ha una dona valenciana, María Beneyto, que escrivia poesia en castellà i va ser apreciada com a poeta en castellà. Però ella, com a valenciana, volia escriure en català. En una entrevista amb una estudiosa, María Lacueva, explica que després de la guerra havia perdut el pare i els seus germans havien hagut de fer el servei militar com feien tots els perdedors, i ella es va quedar amb la mare, que era gairebé cega. I explica com s’acusava de covardia per no atrevir-se a prostituir-se com feien totes les noies del seu entorn. La misèria era tal que es donaven situacions així. Era gruixut.

En canvi, hi estudia figures que sí que van tastar la glòria literària, com Mercè Rodoreda. No és contradictori amb la finalitat del llibre?
No. M’agrada que em facis aquesta pregunta… M’ho vaig plantejar, però vaig optar per incloure-les totes, les més conegudes i les menys, les més prolífiques i les que no ho són tant, així com les més bones i les menys. I he aprofitat per fer moltes excursions per citar-ne d’altres, de pedagogues, bibliotecàries, periodistes, fins i tot una caricaturista. 

Sobre la Rodoreda, explica el rebombori que va generar el Premi Sant Jordi del 1960, que davant l’astorament de molts, no va guanyar ella, sinó un escriptor com Enric Massó. Li fa justícia a Massó, que fou considerat una mena d’usurpador.  
Parlo de la novel·la d’un home com a excepció. Se sap molt com va anar aquell jurat, on hi havia figures molt importants, com Josep Pla, que va dir que s’havia de premiar l’obra de Massó perquè “parla de putes i estraperlo, que és el que vol la gent”. I va guanyar, però alguns del jurat com Joan Fuster van avisar Joan Sales que havia concursat una novel·la estupenda que es titulava Colometa. Pla deia que Colometa semblava el nom d’una sardana. Era el que seria La plaça del Diamant. 

Però d'Enric Massó es van dir coses que a mi em van doldre al llegir-ho, com que era un desconegut. A veure, la gent es presentava als concursos per donar-se a conèixer. I la seva novel·la, Viure no és fàcil, em va semblar molt digne. 

La majoria d’aquestes dones devien ser d’ideals progressistes.
Les autores republicanes eren totes avançades, tot i que és curiós que intenten evitar la paraula feminista. Rosa Maria Arquimbau, que era feminista, deia que la dona ha de seduir, ha d’agradar. L’Aurora Bertrana, tan oberta, assegurava que la dona havia de treballar només si no estava casada. Vull dir que hi ha unes contradiccions molt grans. No hi ha una definició ideològica única. Però sí que hi ha una inflexió molt clar pel que fa al feminisme.  

"Hi ha un tombant pel que fa a assumir el feminisme i és la figura de Maria Aurèlia Capmany" 

Quan?
Amb Maria Aurèlia Capmany. La referència sempre és Virginia Woolf, però Capmany és la figura clau des que escriu el llibre La dona a Catalunya. A partir d’aquí s’articula un feminisme militant, desacomplexat. Va ser un tombant i, de fet, en el llibre la valoro més com a ideòloga, dramaturga, dona amb caràcter, brillant, que no pas com a novel·lista. En algun moment la contraposo a Teresa Pàmies, que venia del comunisme, del marxisme-leninisme ortodox. 

Capmany no era d’aquesta línia que predominava en el camp cultural i va acabar anant al PSC. Són les dues més marcades ideològicament. Era del mateix any que Pedrolo i tots dos van fer una mena de vot de castedat lingüística decidint escriure només en català. Capmany, sabent que no publicaria el que escrivia, ho feia en català.