És poc habitual que una dirigent empresarial s’endinsi en temes molt allunyats del seu fer quotidià. Encara menys que vulgui teoritzar sobre un art com la bellesa. Però això és el que ha fet Anna Gener, presidenta i CEO de la consultora immobiliària Savills a Barcelona, que acaba de publicar Sobre la belleza. Apuntes de arte, arquitectura y ciudades (Libros de Vanguardia). Conversem en el seu despatx de la Diagonal de belleses i algunes lletjors. 

Què és la bellesa per vostè? 
Per mi, la bellesa està connectada amb un anhel de transcendència que té la humanitat, amb un desig de crear obres, en art, arquitectura, literatura, en totes les formes que adopta la cultura i transcendeixin el creador. Per mi, això és la civilització. Nosaltres hem rebut un llegat i cada generació incorpora obres que tenen aquest anhel de transcendència. La idea de Déu m’ha acompanyat en tot el procés d’escriptura d’aquest llibre perquè m’ha fet entendre fins a quin punt la bellesa té un pes en la nostra civilització. És com una voluntat d’elevar-se.

És creient?
El que crec és que el món necessita bellesa. En el llibre parlo del bust de Nefertiti i de com un objecte tan fràgil ha pogut transcendir fins als nostres dies. Doncs perquè sempre hi ha hagut que s’ha preocupat que arribés fins a nosaltres. Aquesta voluntat de preservar la bellesa, allò que ens fa humans.

I la seva relació amb la fe?
Soc agnòstica, però és veritat que m’he sotmès a una reflexió profunda sobre què ens fa humans. I això m’ha connectat a una idea de Déu i m’ha fet brollar espiritualitat. Una cosa que em passa darrerament és que, arran del llibre, molta gent m’envia textos que ha llegit en relació a la bellesa i he descobert que un Papa com Josef Ratzinger va escriure amb profunditat sobre la bellesa. De manera intuïtiva, he arribat a un concepte que té la seva connexió amb la idea de Déu.         

Cita un pensador, el britànic Roger Scruton -per cert, molt conservador-, quan deia que la bellesa no és allò que ens sembla agradable, sinó el que transmet uns valors.
Ell va escriure molt sobre la bellesa i criticava els qui la rebutjaven com un senyal de decadència de la nostra civilització. Aquesta és una idea que en ella mateixa no veig conservadora, sinó vinculada a preservar el nostre llegat civilitzatori. 

Scruton parla de les belleses mínimes. Què són?
És una idea molt interessant. Les belleses mínimes les podem trobar en el decurs d’un dia qualsevol. Les podem trobar en el pom d’una porta, alçant el cap i veient un determinat balcó, estem envoltats d’experiències de bellesa de molta qualitat. 

No li fa por pensar que per molta gent la bellesa és una característica purament externa? Admirar un determinat paisatge, veure algú com a “guapo” o “guapa”.
Per mi, la bellesa és la que crea l’ésser humà. Com pot ser una obra d’art. La bellesa d’un paisatge o d’un rostre humà em sembla meravellosa, però a mi m’interessa la que és creada per l’ésser humà perquè és el que ens ajuda a comprendre el món que ens envolta. 

I en aquest ideal de bellesa, què fem els lletjos? O els coixos, o les geperudes, o els qui pateixen? 
Per qui és més interessant la bellesa és per la gent que pateix, necessita consol o apaivagar el dolor. El concepte de bellesa que explico al llibre implica ser conscient del seu efecte en nosaltres. La meva aproximació a la bellesa l’he notat sobretot en moments de patiment. 

Apareix en el seu llibre una cita de Hemingway que diu que les persones millors són les que tenen sensibilitat per la bellesa, capacitat per sacrificar-se i dir la veritat. Però que això els fa vulnerables. A vegades, fins i tot són destruïts.
És una frase que em va impactar. De petita, jo era una nena hipersensible. I això et fa patir molt. 

No era una noia que trepitjava fort quan entrava a classe?
No, no! Tenia molt bones notes, això sí. Però en absolut. 

Es pot competir en el món empresarial, en el qual vostè està, amb bellesa?
Per descomptat. Si una proposta nostra incorpora un component de bellesa, tindrà més opcions de tirar endavant, a banda de si està ben dissenyat. Quan competim perquè ens donin el mandat de venda d’un edifici, si nosaltres fem un enfocament que inclogui l’explicació de l’entorn, si la nostra documentació té components estètics, si entenem que Barcelona aporta un contingut de bellesa, ho sabrem explicar millor. M’he fixat molt en l’escola de la Bauhaus, bressol de l’arquitectura moderna. Ells van entendre que la bellesa era un valor irrenunciable i van parlar del dret a la bellesa. Van dissenyar molt d’habitatge social i van considerar que havien de ser bells. Perquè els seus usuaris viurien millor.  

Deu haver estat dura en algun moment. Afrontar acomiadaments, per exemple.
m vaig trobar amb la crisi anterior, i molt jove. Però també hem de trencar amb el mite que els qui tenim responsabilitats directives solem actuar de manera poc ètica. Si no donem bons exemples, les nostres filles mai voldran estar en àmbits de decisió. 

I la derrota pot tenir bellesa?
És clar que sí. Perquè la vida és derrota, també.  

Reivindica la bellesa en un món que cada cop se’ns apareix com a més lleig. 
Estem en un moment tan complicat que jo he tingut la necessitat d’escriure aquest llibre. La bellesa pot ser una aliada dels qui volem continuar vivint en un món civilitzat. Mentre escrivia, la situació geopolítica s’anava fent més complexa. Per això he afegit al final un capítol sobre Europa, que està posat potser en calçador, perquè s’ha de reivindicar el paper que Europa ha d’exercir al món, que és ser un far de democràcia, progrés i bellesa que el món necessita.  

Un dels àmbits en què hi ha més lletjor, si em permet, és en els problemes quotidians de molta gent per accedir a l’habitatge, àmbit que coneix bé. 
Com a societat, assistim a un gran fracàs com és les dificultats d’accés a l’habitatge. Però tampoc estic d’acord que s’assenyali al món immobiliari com el gran responsable d’aquest problema. Nosaltres som part de la solució. I l’única manera d’entomar aquest repte és a través de la col·laboració público-privada i que no se’ns vegi com l’enemic. Si se segueixen prenent decisions sense comptar amb el sector privat, que al capdavall és el que ha de fer els habitatges, no es faran i s’agreujaran els problemes. 

En una entrevista anterior, de fa cinc anys, apuntava que el sector s’estava posant les piles. La situació ha millorat?
El problema és que s’està fent molt poca producció. Perquè hi ha moltes barreres legislatives i barreres d’accés al sòl. Les coses no s’estan fent bé. Només cal veure els visats que hi ha a la ciutat de Barcelona. La reserva del 30% d’habitatge protegit ha estat un gran fracàs. Ja portem més de vuit anys i, tot i que ballen les xifres, s’han lliurat 31 habitatges, 50 habitatges? Que es persisteixi en una mesura que se sap que està agreujant el problema em sembla gravíssim.  

Modest Guinjoan proposava recentment explotar totes les possibilitats que ofereix l’stock actual construït, amb molts locals buits, baixos que es podrien habilitar, pisos grans que  es podrien compartimentar. Defensava deixar de fer urbanitzacions noves i no consumir més territori.
Modest Guinjoan és una referència, però penso que això és un error. S’ha de fer tot. Aprofitar els locals per fer habitatges, sí. Ara bé, han de tenir cèdula d’habitabilitat, ventilació, llum. A data d’avui, la immensa majoria són un tub tancat que només ventila per un cantó. Això serien infrahabitatges. Redensificar els habitatges grans? A favor, però Barcelona és una de les ciutats més denses d’Europa. Sortirien més habitatges? Sí, com dels locals reaprofitats, però en un nombre petit. Què més fem? 

Què proposa?
Seguir fent més habitatges. No hi ha més. Vivim en un procés d’urbanització progressiu. No és un fenomen de Catalunya, sinó del món. Si nosaltres volem ser una ciutat global, hem de fer més habitatge. I davant l’increment de preus, no hi ha altra que més oferta. Però allà on hi ha la demanda. Perquè en la crisi anterior, la del 2007, 2008, es va fer habitatge on no hi havia demanda. 

Per exemple?
Doncs a la Rioja, per exemple, que va triplicar el nombre d’habitatges que tenia. Sense que la població es tripliqués. Altra cosa és el debat sobre si Barcelona ha de ser una ciutat global. Pot haver gent que digui que no. Però aleshores no aspirem a atreure AstraZeneca. El que és impossible és voler ser ciutat global i no voler més habitatge o només locals comercials buits i partir els pisos de la iaia de l’Eixample. Quants pisos són això? Siguem realistes.    

Parla de Barcelona en el llibre. Troba que la ciutat té un full de ruta?
Crec que Barcelona, en línia amb el que hem dit ara, ha de reflexionar sobre si vol ser una ciutat global o no. I si ho volem ser, i hi ha prou consens a la societat, preparar-nos per ser-ho. Una ciutat global que no depèn només del territori estricte de la ciutat, sinó que estem parlant de la regió metropolitana i, per extensió, Catalunya. Ens cal pensar Catalunya urbanísticament per a les properes dècades. I això requereix  no només decisions d’urbanisme, sinó també de mobilitat, amb transport públic de qualitat. 

És una persona amb molta presència institucional. És a la junta de la patronal Pimec, torna a ser a la junta del Círculo Ecuestre. Creu que, en general, les elits econòmiques del país estan fent bé la feina que els hi toca? Estan actuant amb prou bellesa?
Crec que ho estan fent bé, però sí que pateixo per una cosa que no és responsabilitat de les patronals exclusivament, i és per la desconnexió de la societat i el seu món empresarial i econòmic. Això no és bo. En alguns altres moments històrics hi ha hagut una major connexió. Hauríem de fer que la societat se sentís connectada amb el seu teixit empresarial i el sentís com a propi.

Els empresaris es queixen a vegades que es dona una mala imatge d’ells davant la societat, però potser també en ocasions es pot transmetre des del món patronal una mirada poc social.
Sí que sé que en el meu entorn i amb els empresaris amb els qui tracto es percep sensibilitat social. Ho dic sincerament. No som immunes als problemes i als patiments de molta gent. Nosaltres també som la gent.      

Concloem amb Europa, que és per on conclou vostè el llibre.  Hi fa referències a la situació geopolítica. Què recomanaria?
Que en aquests moments en què sembla que estiguem en decadència, i quan partits profundament antieuropeus utilitzen les garanties que ofereix Europa per desestabilitzar-la, hem de tenir present que en els darrers 80 anys Europa ha sabut proporcionar benestar en termes d’educació i sanitat públiques com a cap altre lloc en el món. Això és un tresor que tenim que hem de preservar. Tant de bo que aquest nivell d’exigència de les nostres societats fóssim capaços d’exportar-lo al món. 

Per mi, Europa és la nostra salvació. Implica la defensa d’uns determinats valors i principis. I la bellesa, entesa com una manera d’entendre el món, de respectar-se un mateix i respectar els altres, és un aliat dels pilars de la dignitat humana. Com la raó, l’ètica, el progrés, la democràcia. Això és intrínsecament europeu. Posar la persona en el centre de tot. Aquest enfocament, que ens defineix com a continent, és el que hem de fer valer i el que ens farà avançar com a humanitat.